A partir del 15 de març de 2020, l’actualitat nacional en tots els àmbits, sobretot en el sanitari, es va centrar monogràficament en la pandèmia Covid-19. Des d’aquella data fins avui els altres problemes del nostre sistema sanitari van semblar desaparèixer absolutament; diaris, televisions, emissores de ràdio i altres mitjans de comunicació obren sistemàticament i ocupen la gran majoria del temps dels seus noticiaris amb dades i anàlisis sobre la pandèmia.
Tot just a l’inici de l’any 2020, per tant, abans del confinament, es constituïa el govern de coalició PSOE-Podemos i se signava un acord de govern progressista dins del qual les referències a la política sanitària es concretaven en 14 punts entre els quals destacaven: eliminació dels copagaments, blindatge del sistema públic de salut, increment de la inversió sanitària fins al 7% del PIB, accés universal al sistema, desenvolupament del marc estratègic d’atenció primària i salut comunitària, actualització de l’estratègia de salut mental i millora de les condicions dels professionals sanitaris.
A Catalunya, el president Torra havia anunciat la convocatòria d’eleccions i en el Departament de Salut la consellera Alba Vergès presentava al Parlament el pressupost sanitari de 2020, publicat al DOG el 29 d’abril. Els problemes de la sanitat catalana continuaven aparcats i sense cap perspectiva de ser abordats amb decisió a curt o mitjà termini, d’acord amb uns comptes públics simplement continuistes.
Un cop iniciades les successives onades de la pandèmia, l’atenció política i mediàtica es va centrar monogràficament en aquest tema obrint un parèntesi per a la resta dels assumptes sanitaris ubicats fora de la gestió ordinària dels centres i serveis. La iniciativa política estatal es va centrar en la constitució d’una comissió parlamentària per a la reconstrucció del sistema sanitari amb l’objectiu d’abordar les greus deficiències emergents en els àmbits de la protecció dels professionals i ciutadans, de la gestió dels brots vírics (rastreig, proves diagnòstiques) i en la situació de les residències de gent gran, així com dels problemes derivats de l’augment de la pressió assistencial hospitalària (l’atenció primària i comunitària es va menysprear clarament i, fins i tot, es va procedir a tancar centres de salut i traslladar als seus professionals). Fins avui, cap de les propostes de l’esmentada comissió ha tingut traducció operativa en el sistema.
Des de finals de l’any 2020, el focus d’atenció política i mediàtica s’ha traslladat des dels aspectes diagnòstics, preventius no farmacològics i terapèutics al camp de les vacunes, situació en què ens trobem avui i que, previsiblement, durarà encara bastants mesos o anys.
Les repercussions de la pandèmia en diferents camps (sanitari i de la salut, econòmic, sociològic i educatiu) justifiquen la priorització política i mediàtica del problema i la dedicació de recursos addicionals preventius, diagnòstics i assistencials al seu abordatge pel sistema sanitari, però cal evitar que serveixin per incrementar la seva paràlisi amb relació a la resta dels greus problemes estratègics, de planificació i gestió que es troben pendents des de fa ja massa temps, alguns dels quals esmentaven abans.
Caldria que tant a nivell estatal com autonòmic, en el marc del Ministeri de Sanitat i de les Conselleries, s’activin grups de treball amb l’objectiu d’abordar sense dilació els problemes pendents de resolució del nostre sistema sanitari. La pandèmia no pot constituir-se en una disculpa justificativa universal per a la inacció en altres terrenys, ans el contrari, cal que sigui un estímul potent per a la renovació a curt i mitjà termini del sistema sanitari i de les estratègies polítiques amb relació al benestar i qualitat de vida de la ciutadania.
