“No són suïcidis, són assassinats”. Amb aquesta consigna es va realitzar una manifestació a Barcelona per denunciar el suïcidi de Segundo Fuentes, un veí del barri de Sants de Barcelona que havia de ser desnonat el passat dilluns 14 de juny.
Segundo, de 58 anys, es va llançar al buit pel pati de llums quan la comitiva judicial va picar al timbre per complir una ordre de desnonament. El jutjat de primera instància número 3 de Barcelona va desestimar un informe municipal de vulnerabilitat dels serveis socials de l’Ajuntament de Barcelona per a la suspensió del llançament perquè segons deia no complia amb les exigències que requereix la llei (sic).
El veí de Sants duia tres anys a l’atur i cobrava una prestació insuficient per pagar el lloguer de 800 euros. Portava un any sense poder pagar el lloguer i va ser denunciat per la propietat. L’Ajuntament va emetre un informe i va intentar intervenir amb la propietat sense èxit.
Posteriorment, ha transcendit que s’havia presentat a vuit ofertes de feina i no va aconseguir cap ocupació. Va ser també un usuari de Càritas, l’entitat caritativa lligada a l’Església catòlica del regne d’Espanya.
No ha estat l’únic cas o un “cas aïllat” com alguns poden interessadament dir. En els últims anys hem tingut desenes de suïcidis per desnonaments i això encara no s’ha acabat.
Barcelona és la ciutat de l’Estat amb més execucions hipotecàries i Catalunya lidera el rànquing de desnonaments de tot el regne d’Espanya. L’any passat van ser desnonades 5.737 famílies, la majoria d’elles per no poder pagar el lloguer.
Un reconegut psicòleg català deia fa pocs dies en relació a aquest succés que: “No es tracta d’establir una relació automàtica entre desnonament i suïcidi, però és evident que l’exposició a situacions de desemparament és un factor d’alt risc, com ho prova el fet que en molts subjectes la pèrdua de la casa pel motiu que sigui, sol ser un dels primers passos d’un procés de desinserció social”.
A la configuració de sistema d’habitatge que patim al nostre país, al costat de les conseqüències que va tenir per a milions de persones la gran crisi de l’any 2008, caldrà sumar-li ara la crisi derivada de la Covid19. Tot això s’ha traduït en els últims anys en un augment a Catalunya dels desnonaments i de l’exclusió residencial per motius econòmics.
L’impacte d’un desnonament en la salut pot ser molt considerable. Els problemes per pagar l’habitatge es relacionen amb un deteriorament de la salut mental que s’expressa en símptomes com l’estrès crònic, l’ansietat, la depressió que afecten la qualitat de vida dels membres de la llar. Hi ha estudis que mostren que els nens i nenes de famílies en risc d’exclusió residencial pateixen una major proporció de malalties de salut mental. La situació que pateix una part important de la societat a l’atur i les dificultats que això suposa per afrontar el pagament de les hipoteques és un dels factors que generen problemes més considerables de salut, afirmava Martin Mackee l’any 2013, en plena crisi.
En aquestes dates crítiques, en què ja van haver diversos suïcidis derivats de desnonaments, el catedràtic de Psiquiatria i coordinador científic de l’Estratègia Nacional de Salut mental Manuel Gómez-Beneyto, en una entrevista recomanable, manifestava que: “Hi ha gent que estant en els seus cabals pren decisions racionals per suïcidar-se en circumstàncies insostenibles i de gran patiment, i això és aplicable als desnonaments”.
L’increment d’execucions hipotecàries va associat a una disminució de la salut mental i a un augment de les freqüències dels suïcidis, com han posat de manifest en els últims anys unes quantes investigacions.
La mateixa OMS, en un comunicat recent aquest dijous 17 de juny diu textualment: “Cada any perden la vida més persones per suïcidi que per VIH, paludisme o càncer de mama, o fins i tot per guerres i homicidis. El 2019, es van suïcidar més de 700 000 persones, és a dir 1 de cada 100 morts. No podem-ni hem de- deixar relegat el suïcidi”, ha assenyalat el Dr. Tedros Adhanom Ghebreyesus, director general de l’Organització Mundial de la Salut. “Cada un és una tragèdia. Fer atenció al suïcidi és fins i tot més important ara, després de molts mesos immersos en la pandèmia de la COVID-19 i quan molts dels factors de risc de suïcidi -pèrdua d’ocupació, dificultats econòmiques i aïllament social-segueixen estant molt presents”.
En altres ocasions en aquestes pàgines he escrit alguns articles sobre els suïcidis aquí i aquí doncs és un problema de salut pública i especialment punyent entre la població jove i que considero des de fa anys que hauria de merèixer una especial atenció ja que és la principal causa de mort externa en el regne d’Espanya, segons dades de l’Institut Nacional d’Estadística de l’any 2020.
En un d’aquests articles deia:
“Segons dades de la Unió Europea, l’augment de l’atur no fa créixer les xifres de suïcidi quan es gasten en programes socials més de 190 euros per persona i any. La mateixa hipòtesi en sentit invers s’ha trobat en descobrir-se una associació entre l’increment del suïcidi i la reducció de la despesa en polítiques socials. Estem davant d’un problema de salut pública de primer ordre i que requereix d’una intervenció pública massiva per mitigar i revertir la gravetat de la situació. Una seguretat econòmica per a la població seria un gran factor preventiu i contribuiria a un augment de la llibertat per triar projectes de vida que no hagin de girar entorn d’una identitat relacionada amb l’ocupació.
Unes paraules que segueixen sent de plena actualitat. Afegiria, per descomptat, les demandes que realitzen la Plataforma d’afectats per la hipoteca i el Sindicat de Llogaters i Llogateres per la defensa del dret a l’habitatge i un lloguer assequible, estable, segur i digne.
No prendre mesures al respecte davant aquests greus problemes socials, d’habitatge i de salut pública o seguir fent les mateixes polítiques fracassades de protecció social de sempre és d’una greu irresponsabilitat política, ja que “no són suïcidis, són assassinats”.
