La pandèmia Covid-19 no és que hagi tensat les costures del nostre sistema sanitari, és que ha destrossat el vestit que encobria les seves misèries. Els discursos xovinistes dels qui proclamaven que el nostre era el “millor sistema sanitari del món” s’han demostrat més falsos que un “duro sevillano”, tant a Catalunya com al conjunt de l’Estat.
I és que les mancances de la política sanitària acumulades durant més de 20 anys han emergit com les aigües brutes del clavegueram amb les tempestes que sovintegen aquests dies, i ho han fet de forma violenta, generant unes desfetes que malauradament deixaran empremtes duradores, qui sap si irreversibles.
Són molts anys, moltes les indiferències culpables davant uns problemes que molts veien venir. Hi ha moltes anàlisis, informes i documents des de diverses instàncies, fins i tot dels mateixos governs, advertint de la imperiosa necessitat d’adaptar uns sistemes dissenyats a principis dels anys 80 del segle XX i que fa molts anys que mostren signes evidents de fatiga conceptual i manca d’adaptació a les noves necessitats i expectatives d’una societat ben diferent de la d’aleshores.
Si a la insensibilitat davant aquestes necessitats afegim l’actitud generalitzada de flatulència defensiva per part de la majoria dels responsables polítics, tal vegada heretada de l’època de la transició democràtica, tenim servida la fórmula del desastre al qual estem assistint, entre d’altres, en els sectors sanitari i social.
La pandèmia de la Covid-19 ha contribuït a fer paleses les mancances i els errors d’unes polítiques sanitàries i socials indolents, incapaces d’abordar de manera innovadora les transformacions que els hi calen a aquests sistemes. I no és només, ni principalment, que també, la manca d’inversions en recursos materials, en termes estructurals i de personal, sinó de l’absència gairebé total d’iniciatives que fessin viables els canvis en els àmbits sanitari i social per adaptar-los sense xocs violents a les necessitats canviants.
Pensem que res no convida a l’optimisme, malgrat el recurs a l’evocació de l’aforisme gramscià perquè el pessimisme de la raó pot ultrapassar la voluntat. És clar que en el nostre cas personal no és descartable que sobre el nostre estat d’ànim influeixi una nefasta combinació entre la frustració davant la manca d’assoliment de tantes il·lusions com s’han posat, amb la inevitable senilitat. Tant és així que si no apareixen aviat prou mentalitats innovadores, decidides i enèrgiques l’ofici de difunts s’atansa, i no solament per als autors.
1 comentari
“La indiferencia, el desprecio y la humillación se han convertido desde entonces en los principios del gobierno. Ya no se trata de ‘hacer vivir’ a las personas, como nos había enseñado la genealogía del biopoder, ni de dejarlas morir. Sino de ignorar. Como dice David Lapoujade, el poder de ignorar es mucho peor que el poder de negar.” (Josep Rafanell i Orra)