David Cid (44) porta fent política gairebé vint anys, tant en l’àmbit institucional com en els moviments socials. Va començar a militar a Joves d’Esquerra Verda l’any 2004, d’on va ser-ne el coordinador de joves. La militància el va portar a afiliar-se al sindicat CCOO, a participar dels moviments ecologistes amb Greenpeace i de la lluita antiracista a SOS Racisme. Des del 2017 és diputat del Parlament de Catalunya per En Comú Podem.
Parlem amb ell de salut, ja que en l’actualitat, Cid és el responsable del partit en matèria sanitària; considera que “cal apostar per un sistema de salut on la cartera de serveis públics creixi” i que cal acabar amb els concerts en la sanitat pública per motius d’accessibilitat, però per motius d’eficiència.
A banda de ser el portaveu del grup d’ECP, participa en la Comissió de Salut del Parlament. Li pregunto respecte de la proposta de la nova llei per l’atenció primària. Què es pretén millorar, quins són els objectius immediats?
El mateix conseller Argimon reconeix que el sistema públic de salut està perdent qualitat. Les mútues privades han passat en quatre anys d’un 25% a un 32%, i el mateix conseller situa que això és la porta d’entrada a la privatització del sistema. Nosaltres li vam traslladar que això té a veure amb el col·lapse de l’atenció primària, tal com ho denuncien els professionals, que estan a una situació límit, com els i les usuàries dels serveis. Nosaltres demanem un pla de xoc d’urgència que garanteixi l’accessibilitat, imposant un màxim de 48 hores per tenir accés físic al centre d’atenció primària i que no triguis més de tres setmanes en veure l’especialista. Això implica disposar dels recursos necessaris. Cal arribar al 25% del pressupost en sanitat respecte del total dels pressupostos per abocar als recursos que necessita l’atenció primària. Si no ho fem ja, tenim el perill d’anar cap a un sistema dual en el qual tindrem una part dels usuaris que utilitzen la sanitat privada per l’atenció primària, i per aquelles més greus la càrrega recaurà sobre el sistema públic de salut.
El mateix conseller Argimon reconeix que el sistema públic de salut està perdent qualitat.
Amb dades més concretes, què implicaria això per exemple, en el nombre de places d’assistents sanitaris o en el percentatge que s’hauria d’incrementar del pressupost?
Ara mateix ens trobem segons indica la conselleria al voltant del 17% dels recursos del departament de salut que es destinen a l’atenció primària, i volem arribar al 25%. Els metges i metgesses de capçalera han de fer al voltant de vint-i-cinc visites diàries, però en la situació excepcional de la Covid-19 n’han fet seixanta, setanta, o fins i tot cent al dia. Necessitem més professionals, sí. Metges, personal administratiu i infermeres.
Però com proposen finançar-ho? El pressupost de sanitat és, conjuntament amb el d’educació, la despesa més elevada dels pressupostos. Elevar d’un 17% a un 25% implica apujar impostos?
Per una banda, aquí hem de saber que el pressupost anual de salut, que sempre necessita més recursos, és un pressupost rècord. És el més elevat que ha tingut mai, pràcticament 13.000 milions d’euros. La clau és de prioritats, i penso que el Departament té les prioritats equivocades. Destinar el 25% depèn de l’organització del departament. Tenim un sistema públic de salut que està molt orientat cap a la visió hospitalària, i això té a veure amb el model. Per exemple tots els consorcis, a diferència de l’Institut Català de la Salut (ICS), no tenen un contracte – programa, sinó que el cobren és en funció de les proves diagnòstiques. Per tant, sovint el que passa és que aquests consorcis, que gestionen primària o hospitalària, aposten molt per hospitalària.
Té algun exemple?
L’altre dia vaig estar en el consorci sanitari del Maresme, històricament infrafinançat, però que també gestiona tres centres d’atenció primària de Mataró. Per intentar quadrar els números el que reforcen són totes aquelles proves diagnòstiques; no la prevenció, sinó el tractament. Jo crec que cal passar d’un model hospital-cèntric a un model on, en el cor, hi hagi l’atenció primària. Són molts els centres d’atenció primària que estan perdent especialitzats, i, després, no s’ha revertit el tancament de les urgències en els centres d’atenció primària, cosa que el acaba provocant és un col·lapse de les urgències hospitalàries. Cal un canvi l’organització del sistema. I això no és tant un tema de recursos com de fixar prioritats.
Parlem del model de prestació de serveis, doncs, que compagina entre el funcionament públic i el concertat dins del mateix sistema de salut. L’aposta per un sistema plenament públic és una aposta realista com a model de futur?
L’aposta ha de ser per allò públic. Quan parlem de canvi de model parlem de dos elements: situar la primària com a prioritat per evitar la pèrdua de qualitat del sistema tot revertint el creixement de les mútues, i acabar amb els concerts per motius d’eficiència. Des d’un punt de vista econòmic n’estem veient les conseqüències, tal com ha passat a l’Hospital Broggi, que ha hagut de ser intervingut per la mateixa conselleria. Però és que també és perjudicial per als usuaris. Per exemple, el que ens traslladen els treballadors del transport sanitari – i els usuaris – és que al final les empreses privades prioritzen els seus serveis privats. L’Hospital del Mar i Parc Taulí, per exemple, tenen voluntat d’externalitzar les esterilitzacions quirúrgiques; de fet ja es va aprovar en el Taulí, i ho van haver de revertir no només per un tema de condicions laborals, sinó pels resultats: hi havia més infeccions hospitalàries i les peces arribaven en mal estat. En definitiva: cal apostar per un sistema de salut on la cartera de serveis públics creixi, alhora que intentem recuperar serveis que han sigut externalitzats durant els darrers anys. Ho haurem de fer manera gradual perquè no és senzill, però aquest és el camí que, malauradament, la conselleria no segueix.
Cal apostar per un sistema de salut on la cartera de serveis públics creixi, alhora que intentem recuperar serveis que han sigut externalitzats durant els darrers anys.
Té sentit que els professionals concertats no tinguin les mateixes condicions i requisits que els treballadors públics quan ambdós, al final, són finançats pel mateix pressupost públic?
No té cap sentit. Ara mateix s’està negociant el conveni del SISCAT, i està absolutament empantanegat i, malauradament, el departament no es vol implicar. Però jo vull insistir en el fet que no és només que els treballadors no tinguin les mateixes condicions sinó que els usuaris no les tenen. Hi ha una desigualtat claríssima en l’àmbit territorial. Fa poc vaig estar al consorci sanitari de Vic reunit amb representants dels treballadors i una de les coses que em traslladaven era que les ràtios d’infermeria no tenen res a veure amb les de l’ICS. Això provoca que moltes infermeres abandonin els seus llocs de treball i es passin a la primària; tot i que perden diners, la tensió i l’estrès laboral disminueix. És a dir, s’està produint un moviment paradoxal que és el següent: metges de la primària l’abandonen perquè no poden més, però en l’àmbit d’infermeria deixen l’hospitalària per passar a la primària. Això significa que el sistema està a una situació límit i que les condicions del sector concertat són molt pitjors que les que tenen en el cor del sistema públic, que és l’ICS.
El sistema està a una situació límit i les condicions del sector concertat són molt pitjors que les que tenen en el cor del sistema públic
Sobre les residències: durant la Covid-19 es van viure un dels episodis més difícils per la mala gestió que va haver-hi. Han passat dos anys, però crec que la sensació general és que, ben bé, no s’ha aclarit quin va ser el problema real.
Jo crec que el que ha passat és que s’ha volgut tapar. Es va constituir una comissió d’investigació la darrera legislatura que es va tancar en fals, tot aprofitant que s’acabava la legislatura. La sorpresa que ens hem trobat aquesta legislatura és que ERC, Junts per Catalunya i PSC no l’han volgut tornar a posar en marxa. Al final ha passat el mateix a Catalunya que a Madrid, però allà van ser PP i VOX qui la va bloquejar i aquí PSC- ERC – Junts amb un suposat grup de treball que tampoc s’ha posat en marxa. És molt greu el que va passar, però no hem arribat a una conclusió sobre què és el que va passar i què s’ha de canviar. Avui dia, el sistema de residències continua funcionant exactament igual que llavors.
Per acabar: una de les conseqüències greus de la pandèmia ha estat el peatge en la salut mental dels més joves. Hi ha un problema amb la salut mental que és la falta de cobertura general del sistema públic. Què s’ha de fer amb la salut mental dels joves?
En els pressupostos vam introduir una partida de 80 milions d’euros, que havia de servir per reforçar la salut mental dels i les joves. Crec que el model de salut mental en infants i joves no funciona. Sovint trigues dos o tres mesos en tenir la primera visita, i en casos greus, per exemple, de trastorns alimentaris on es requeriria visites setmanals, se n’ofereix només una al mes. Durant la pandèmia, s’han disparat els casos de trastorns de conducta alimentària en infants i joves i també els pensaments suïcides. Penso que en aquest camp cal innovar, i que el que s’està fent a Barcelona està marcant el camí. L’experiència dels Consulta’m –psicòlegs públics gratuïts– estan funcionant molt bé. Estan en espai on els joves poden accedir sense cita prèvia. De moment, les dades que ens trasllada la regidora de Salut Gemma Tarafa és que en el 97% dels casos es fa una feina de prevenció que implica que no s’han de derivar al centre de salut mental d’infants i joves. Crec que això ho hauríem d’estendre a tot Catalunya, i, a més, econòmicament, és fàcil de posar en marxa.
També li hem reclamat al Departament de Salut que apliqui l’experiència de Barcelona respecte al telèfon de prevenció del suïcidi: el 50% de les trucades que es reben són de fora de Barcelona. La feina que estan fent és espectacular, perquè es visibilitza un tema que havia estat tabú, es dona suport, i perquè serveix també de servei d’acompanyament per a familiars. En coses així, tots els grups polítics hauríem d’anar a l’una.
