Són moltes ja les veus que insisteixen en la necessitat d’introduir canvis importants en les polítiques de benestar i qualitat de vida, centrades sobretot en els sistemes d’atenció sanitària i social. Però malgrat que aquesta perseverança no s’albiren per enlloc signes que els nostres polítics i gestors siguin capaços de generar iniciatives innovadores estratègiques i de gestió.
És prou sabut que la inèrcia dels macrosistemes públics genera una important resistència als canvis. I que l’efecte “bola de neu” pot esclafir aquells que tracten de desviar la seva trajectòria massa frontalment. D’aquí que per superar-la calguin estratègies prou sagaces que incloguin períodes de transició que permetin la introducció de canvis progressius i no massa traumàtics, per aconseguir canviar el nucli conceptual i organitzatiu dels sistemes, els seus objectius i la trajectòria per assolir-los.
Aquests períodes de transició més o menys perllongats propicien les actituds polítiques defensives derivades de la preferència gairebé absoluta dels líders i responsables polítics per aquelles accions que els hi proporcionin rèdits i prestigi en el temps més curt possible i continuar així mantenint-se en el poder, convençuts potser que són els que millor ho poden fer.
Tal vegada sigui que la malfiança ens ha accentuat l’escepticisme, però no sabem trobar en el panorama polític català (i espanyol) perfils i lideratges capaços de desenvolupar canvis realment innovadors. El sumatori de la inèrcia amb l’actitud defensiva és enemic declarat de la capacitat d’innovació.
És cert que la pandèmia Covid-19 ha rebentat les costures del sistema dels serveis públics, però és prou clar que els problemes ja venien d’abans, fins i tot d’una època anterior a la crisi de 2008. Això vol dir que estan incorporats profundament en els sistemes i que formen part del nucli estructural de la relliscosa “bola de neu”. Sense oblidar que alguns almenys són el producte d’estratègies polítiques determinades per a les quals mai ha estat prioritari enfortir els serveis públics de la nostra societat.
Arribats en aquest punt cal assenyalar, encara que sigui de forma genèrica, les reflexions i els àmbits d’actuació en els serveis públics que considerem és prioritari desenvolupar des d’una perspectiva innovadora per millorar el benestar i la qualitat de vida de la ciutadania, particularment malmesa, objectiu que hauria de ser la missió essencial de l’activitat política:
- Assumir que, en aquests darrers decennis el context sociològic, econòmic, cultural i d’utilització dels serveis públics ha canviat molt, per la qual cosa calen innovacions i adaptacions profundes.
- Admetre que, malgrat el progrés científic i tecnològic, les desigualtats socials, particularment les més injustes, s’han accentuat darrerament de forma gairebé insuportable.
- Construir visions més globals dels problemes i de les seves possibles solucions per tal de dissenyar accions polítiques i de gestió transversals.
- Adoptar una clara disponibilitat intel·lectual i política per abordar la reorientació conceptual, estratègica, organitzativa i de gestió dels sistemes d’assistència sanitària i social.
- Assumir que aquesta reorientació ha de tenir una traducció operativa en l’atenció prestada a les persones, centrada en l’equitat i capaç de promoure un abordatge racional de les necessitats i expectatives, fugint de plantejaments utòpics i demagògics i que fomenti efectivament la responsabilitat que tots i cadascun de nosaltres tenim, en la mida de les nostres possibilitats.
Aquests suggeriments és obvi que no esgoten l’anàlisi, però ens poden ajudar a desempallegar-nos de la tètrica sensació que ens procura el deplorable panorama actual que, com el canvi climàtic, sembla que ens porta cap a la desertificació intel·lectual, ètica i política.
