Els professionals sanitaris no són indemnes al contagi pel SARS-CoV-2 ni tampoc invulnerables a la patologia que potencialment provoca la infecció, inclosa la mort. Però en tractar-se d’un col·lectiu menys envellit que la població general la letalitat per Covid-19 en aquest grup és menor. Una mortalitat més reduïda potser com a conseqüència que la proporció d’afectats per comorbiditats és segurament també menor i, per descomptat, perquè es tracta de persones que saben utilitzar millor les mesures preventives que el conjunt de la població.
Consideració que no pretén rebaixar gens els mereixements dels professionals sanitaris en enfrontar-se a la pandèmia, en molts casos en condicions molt precàries. Circumstàncies que, de vegades, han afavorit precisament la infecció. Encara que en altres casos els professionals sanitaris s’han pogut encomanar en altres entorns.
El risc de contagi en l’àmbit sanitari -que és bidireccional- i l’afectació dels professionals dels serveis és un factor determinant per al funcionament adequat del sistema sanitari i per això, en l’estratègia preventiva de molts països, entre ells el nostre, cal tenir-ne cura al màxim, ja que la seva saturació o col·lapse empitjoraria l’impacte de la pandèmia.
El famós propòsit d’aplanar la corba epidèmica, la lògica de la qual és palmària, podria justificar inicialment l’extraordinària intensitat de les mesures preventives. És clar que els arguments que sustenten aquesta manera de procedir es basen en l’eficàcia del sistema sanitari per curar o almenys millorar sensiblement els malalts. Una eficàcia que la inexistència de tractaments específics posa, si més no, en dubte. Encara que estigui clar que alguns malalts hagin pogut sobreviure gràcies a l’atenció clínica, particularment alguns dels casos ingressats a les UCI.
La gestió dels recursos humans sanitaris per evitar el contagi i la propagació -sobretot en les primeres etapes- va comportar un increment de la pressió sobre els serveis assistencials en obligar a complir als professionals períodes de quarantena i aïllament que els impedien acudir als seus llocs de treball, amb la qual cosa es contribuïa a saturar-los. Sembla clar que aquestes limitacions van ser conseqüència de la incertesa inicial sobre la patogenicitat i la propagació de la infecció o, més ben dit, de l’eficàcia que podrien assolir mesures simples de protecció a tercers, atenent les insuficiències d’equips de protecció individual.
A mesura que evolucionava l’epidèmia s’ha anat veient que la capacitat patogènica del virus era afortunadament molt menor que la que es podia suposar inicialment comparant-la amb la del SARS i que la contagiositat es podia limitar substancialment -sense poder garantir que fos absolutament- mitjançant mesures força simples, com la ventilació dels espais, la rentada higiènica de mans o l’ús de mascaretes; activitats totes elles que els professionals i treballadors sanitaris han anat podent desenvolupar amb un grau de minuciositat i, per tant, d’eficàcia més gran que el que es pot esperar del comú de la ciutadania.
En aquestes circumstàncies i pensat en futures pandèmies convindria valorar els pros i els contres de les mesures preventives aplicables als professionals i treballadors sanitaris com a sector essencial abans de posar-les en marxa. I considerar si mantenir mesures molt restrictives en aquests col·lectius no podria provocar més problemes que els ocasionats directament per la infecció.
Plantejament que, naturalment, hauria de ser objecte d’una avaluació directa per corregir-ho en cas que resultés inconvenient. Encara que ens temem que perquè pogués funcionar a la pràctica seria imprescindible l’adhesió genuïna dels mateixos col·lectius sanitaris.
