Fa uns dies, els mitjans de comunicació es van referir a un “protocol” de la Gerència d’Atenció Primària de la Comunitat de Madrid que inclou instruccions als professionals dels centres de salut per a què en el cas que es produeixen demandes assistencials mèdiques en moments en què no hi hagi cap facultatiu present, se suposa que durant el període ordinari de funcionament del centre, els professionals d’infermeria assumeixin la responsabilitat de fer-se càrrec de la situació.
Amb independència de la capacitat de les infermeres per gestionar de forma adient aquestes situacions, la iniciativa de la gerència fa palesa la indigència de l’atenció primària i comunitària de Madrid, incapaç de garantir la presència de metges a cada centre i equip de salut. Situació penosa més pròpia d’estats d’excepció, guerres i altres esdeveniments catastròfics.
Aquest reconeixement oficial de la insuficiència de recursos de la Comunitat de Madrid ha ocasionat una allau de crítiques i rebuigs, reflex de la indignació de bona part de la ciutadania i els professionals, testimonis de l’accelerat deteriorament de la sanitat pública.
Aquest document de la Conselleria madrilenya podria semblar simplement una broma de mal gust però, malauradament, respon amb fidelitat a la realitat d’un context de dèficit estructural i de recursos del sistema sanitari públic. Una crisi general a tot l’estat, encara que en algunes parts, com a la Comunitat de Madrid, tingui un caràcter més feridor.
El deteriorament de l’atenció primària i comunitària espanyola, també de la catalana, no és un problema insòlit ni agut, i com és conegut, ha estat objecte de denúncies persistents des de fa anys per part de la ciutadania més afectada i d’institucions i col·lectius professionals.
L’arribada de l’estiu i els períodes de vacances dels sanitaris incrementaran encara més aquests tipus de problemes. Trobar substituts per garantir un funcionament mínim dels centres pot esdevenir una tasca difícil si no impossible. És per això que és probable que durant els pròxims mesos es produeixi, també a casa nostra, una nova i inacceptable disminució de l’accessibilitat dels pacients a les consultes mèdiques i d’infermeria i, com a conseqüència, un deteriorament més profund de la qualitat, l’equitat i seguretat de l’assistència.
Aquestes situacions problemàtiques no es poden solucionar a curt termini, ja que les deficiències estructurals de la nostra atenció primària i comunitària són d’una magnitud desmesurada i s’han incrementat de forma progressiva des de fa anys, sense que els responsables de les polítiques i de la gestió dels serveis hagin actuat per tal d’evitar-les.
I és precisament en aquest fet on es troba una de les principals arrels del problema, ja que si han de ser aquests mateixos polítics i gestors els responsables d’endreçar la situació, ja ens podem armar de paciència.
Però com a ciutadans i professionals tenim l’obligació d’avaluar aquest important problema i de demanar la implicació activa i decidida de la ciutadania en la defensa dels seus interessos, ja que la passivitat farà inevitable que, com gairebé sempre, els més perjudicats siguin els sectors de la població amb menys recursos.
