Opinió

A bona hora plouen figues!

La notícia que el Departament de Sanitat té previst invertir prop de quatre-cents cinquanta milions d’euros en l’atenció primària del Servei Català de la Salut d’aquí al 2024 no és una mala notícia. Perquè ni que sigui només un mica més del 4% del total del pressupost consolidat del CatSalut per al 2022 és una xifra considerable. De fet, aquest any s’ha previst dedicar a l’atenció primària uns 1.885 milions, dels quals 450 representen gairebé una quarta part. Tot i que si abasta dos anys l’increment seria d’un 12%, que no està tampoc malament. L’any 2020 es varen dedicar uns 1.570 (11,98% del total).

Una altra cosa serà a què s’aplicarà. L’Honorable conseller ha esmentat que amb aquests diners es crearan 60 centres de salut, a més de millorar el finançament dels existents, que són ja uns 415 on treballen uns 375 equips. Així doncs, segons els criteris que es facin servir un increment tan substancial podria esdevenir poc significatiu una vegada assignat a cada lloc.

Altrament, la construcció d’edificis té un cost més elevat que altres despeses, de manera que convindria filar molt prim en la distribució d’aquestes inversions. I l’esment a la construcció no és conseqüència, només, del seu impacte econòmic. Perquè un dels mals de la sanitat espanyola, inclosa la catalana, ha estat el que s’ha denominat de pedra. És a dir, la priorització de les iniciatives més espectaculars i no hi ha dubte que els edificis ho són. Una temptació que assetja els responsables polítics, però cal admetre que és compartida per bona part de l’electorat i no diguem per part dels qui poden traure un benefici directe.

La pandèmia ha descosit les costures de bona part del sistema sanitari, particularment dels serveis amb una orientació potencialment més comunitària, com els de l’Atenció Primària o els de la Salut pública sanitària. Com han manifestat les societats professionals implicades, el temor al deteriorament irreversible de l’Atenció Primària és unànime i n’hi ha poques esperances de correcció, perquè els mals venen de molt lluny i ningú no ha fet gaire per guarir-los, llevat de les queixes que, com és sabut són molt més fàcils de manifestar que els esforços que calen per millorar.

És cert que el Departament de Salut de la Generalitat no ha renunciat mai, ni que sigui retòricament, a reconèixer la importància dels determinants col·lectius de la salut, com mostra la iniciativa del PINSAP, la frustrada estratègia nacional de salut comunitària (Enapisc) o el programa COMSalut, encara vigent, però també ho és que aquests projectes no han pogut canviar de forma significativa el panorama sanitari.

Ningú pot negar que el conjunt del sistema i, específicament, l’Atenció Primària i Comunitària, necessita una important injecció de recursos per superar la seva crítica situació actual, però no es pot oblidar la necessitat que, abans de la seva adscripció, cal analitzar amb deteniment les reorientacions innovadores que cal introduir en l’orientació estratègica, organització i activitats dels serveis. En cas contrari, es corre el risc de malbaratar les inversions si els recursos addicionals no s’acompanyen obligatòriament d’aquests tipus d’iniciatives.

L’Atenció Primària i Comunitària catalana i espanyola necessita una veritable refundació conceptual, de governança i organitzativa, però és obvi que la sortida de la situació de deteriorament actual del conjunt del sistema sanitari no es trobarà si no es dissenyen també canvis capaços d’harmonitzar les necessitats i expectatives de la ciutadania i els mateixos professionals amb relació al seu benestar i qualitat de vida.

Benvingudes siguin aquestes aportacions de recursos a l’Atenció Primària i Comunitària, però serien molt més efectives i eficients si s’acompanyessin d’iniciatives realment transformadores del sistema.