És molt sorprenent la gran quantitat de verins que la humanitat ha inventat i que ha acabat vessant a la Terra. Molts s’han acabat incorporant a la xarxa tròfica i ha arribat fins als consumidors finals de moltes d’elles, que som nosaltres mateixos. Es tracta de molècules o compostos que no existien de manera natural i que han estat producte de la “civilització”.
La llista és molt llarga, però posaré alguns exemples molt coneguts. El DDT, un potent insecticida contra plagues agrícoles i domèstiques que va acabar prohibit (als EUA l’any 1972) pels perjudicis causats al medi ambient i a la seva acumulació en l’home. Els PCB’s (policlor bifenils) que es van fer servir a partir dels anys trenta per la fabricació de condensadors i transformador per la seva baixa conductivitat tèrmica i alta resistència a la calor; es va prohibir el seu ús l’any 1986 a causa de la seva elevada permanència en el medi i els efectes tòxics i cancerígens. L’amiant o “uralita” (un d’aquells casos en el que el fabricant dona nom a la cosa, com el dònut o el chupa-chups) a base de ciment i de fibres d’asbest, que es van fer servir molt en el passat per la construcció de teulades i cobertes; les fibres poden produir greus problemes de salut, també càncer si són inhalades, raó que va decidir la prohibició del seu ús a Espanya l’any 2002. També podríem parlar dels plàstics en general, uns productes amb molts avantatges (lleugers, emmotllables, impermeables, resistents, etc.) i que cada cop el seu ús es fa més restrictiu deguda la seva acumulació en el medi ambient i als problemes de salut que generen alguns productes de degradació (els anomenats microplàstics, que s’escampen per arreu i que estan presents en molts dels aliments que consumim).
L’objectiu en inventar unes molècules que abans no estaven a la Terra no va ser enverinar-nos. Ben el contrari, es van obtenir magnífics resultats al control de plagues que feien disminuir greument la producció d’aliments, o fer possible les xarxes elèctriques, o aconseguir cobrir cases i naus industrials amb un producte fàcil de fer servir o tenir borses per anar a comprar i joguines fàcils de construir. Però en el seu moment ningú va pensar els greus inconvenients que tindria el seu ús massiu (uns veritables danys col·laterals). Fins i tot a la seva fabricació, com a l’accident a una planta química de fabricació de plaguicides a Bhopal (Indià) s’estima que va produir almenys 16000 morts.
La majoria d’aquests productes són molt persistents i malgrat la seva prohibició, poden estar pressents durant molts anys a la natura. La seva retirada i eliminació en condicions requereix grans quantitats econòmiques com és el cas de les plaques d’uralita, amb un protocol molt rigorós per acabar enterrant aquest material tan tòxic, ja que no és reciclable.
Molt hem avançat. Recordeu aquelles imatges de fa uns anys de vaixells que alliberaven bidons amb residus nuclears al mig del mar i que simplement anaven a parar al fons? Però encara queda molt per fer. Hem jugat a alquimistes que inventàvem allò que ens feia falta encara que fossin compostos mai presents a la natura. I gran part del nostre desenvolupament com a societat (en termes de creixement de PIB, és clar) ha estat basat en un forçament de la natura que sovint ha produït desequilibris. Al llarg de la història ens hem adonat que allò que ens era útil a la vegada ens enverinava. Han calgut complexos processos per arribar a la prohibició (i no sempre) mentre hem anat produint el mal. Aquest és també el terrible cas de la talidomida: un producte que evitava les nàusees a les dones embarassades i que va produir greus malformacions als fetus.
Sovint penso si darrere d’aquests exemples tan dramàtics hi ha quelcom més que un cas de mala sort o de valoració equivocada dels riscos; potser els interessos econòmics han estat superiors a la prudència. I ens hem enverinat a nosaltres mateixos cercant productes que mai la natura va crear. És una paradoxa sobre la qual val la pena reflexionar.
I també ens estem enverinant amb canvis a la concentració de compostos naturals. Per exemple, hem incrementat de moment en més d’un 50% el CO₂ atmosfèric des de la revolució industrial i sembla que l’ecosistema global de la Terra ha reaccionat de mala manera, provocant un canvi climàtic que estem començant a patir. Però aquest tema el deixo per un altre dia.
Cal reconèixer que com a bruixots hem estat poc encertats.
