Com ens recordava recentment Ferran Cordón, cap d’estudis de la unitat docent d’Atenció primària i comunitària de Girona, l’any 1973 J.J. Alpert i Charney van adoptar el terme longitudinalitat per descriure la relació personal en el temps entre un pacient i un metge o equip mèdic, amb independència dels problemes que patís el pacient. Un concepte que l’Institute of Medicine definia com la «relació persistent entre professional i pacient en la qual es tracta la persona del pacient amb tota la seva complexitat, considerant-ne els valors i les preferències».
I li devem a la professora de l’escola de Salut Pública de la Universitat Jhons Hopkins Barbara Starfield la seva insistència en la importància del concepte, fent ben palesos els seus efectes benèfics, en reduir significativament la mortalitat d’aquelles poblacions que gaudeixen prou temps d’una atenció amb aquesta propietat. Entre d’altres coses, probablement, perquè un període prou dilatat de seguiment del pacient proporciona un coneixement més acurat dels seus problemes de salut i permet a més racionalitzar la utilització dels serveis sanitaris que sovint són fútils i mai del tot innocus.
Una justificació aquesta que segons el conseller mateix hauria estat mal interpretada. Però sigui com vulgui, la qüestió és que la proporció de visites domiciliàries dels metges dels equips d’atenció primària a Catalunya i, pel que sembla, arreu de molts països considerats desenvolupats, és cada vegada més baixa.
Una tendència que podria ser conseqüència de les transformacions experimentades per la nostra societat, particularment pel que fa a l’estructura familiar i a les activitats domèstiques. Perquè temps era temps els metges de capçalera visitaven sovint els pacients a casa seva i no només per les urgències.
La proporció de visites domiciliàries dels metges dels equips d’atenció primària a Catalunya és cada vegada més baixa
És clar que durant la nit de pedra del franquisme molts dels titulars de les places de metge general de la Seguretat Social rellogaven les visites domiciliàries a col·legues més necessitats. Una pràctica –la de la revenda — que la reforma de l’atenció primària va estroncar, sense incentivar però l’interès del metge de família per aquesta modalitat assistencial.
Uns actes mèdics que proporcionaven als professionals una informació directa de les condicions de vida dels seus pacients; circumstàncies que, com és sabut i lògic, tenen molta transcendència sobre la pertinença i l’adequació de les prescripcions corresponents.
És clar, però, que l’actitud dels professionals mateixos també pot jugar un paper a l’hora d’explicar aquesta tendència. Una actitud basada gairebé exclusivament en els factors més biològics de la fisiopatologia, relegant les altres facetes del paradigma bio-psico-social que caracteritza –o hauria de caracteritzar– l’atenció primària i comunitària.
Actitud que la formació de grau i de postgrau de les titulacions sanitàries, sobretot de medicina, no fomenta. I que la pràctica professional més aviat promou, perquè els responsables polítics i de la gestió no incentiven les intervencions sanitàries modulades per les consideracions de caràcter mental i social que conformen indissociablement la naturalesa humana, la salut i les malalties de la ciutadania.
Per dur a la pràctica una atenció longitudinal calen unes condicions laborals determinades, que garanteixin una continuïtat suficient
Una absència d’estímuls que accentua la influència dels determinants sociològics i polítics que conformen les nostres societats, on predomina l’individualisme i la demanda de solucions immediates ni que siguin efímeres i superficials. Característiques que més aviat fomenten una enganyosa autonomia dels pacients, mitjançant el consum d’artefactes monitoritzadors de variables biològiques i d’altres fórmules consumistes.
Una situació que fa que la longitudinalitat, entre d’altres característiques de l’atenció sanitària, sigui enyorada només per una petita part dels professionals. Enyorada autènticament, és clar. Sense menystenir, però, que per dur a la pràctica una atenció longitudinal calen unes condicions laborals determinades, que garanteixin una continuïtat suficient i no estiguin exposades a precarietats injustificables.
Ni oblidar tampoc que el paper dels polítics potser hauria de ser comprometre’s a trobar les millors solucions, facilitant el desenvolupament d’una sanitat més convenient per a protegir i promoure la salut de la població. Propòsit que passa per millorar les condicions de treball dels professionals de l’atenció primària però també per fomentar una bona pràctica sanitària no solament als denominats centres de salut, perquè la salut és conseqüència de molts altres determinants socials.
No hi ha comentaris
Bona reflexió. I molt d’acord amb el que dieu!
Cal una revisió profunda del paper dels professionals i perfils que treballen a APSC. De les seves responsabilitats bàsiques i de l’organització dels CAP (especialment els de l’ICS) on cada cop és més dificil mantenir relació presencial amb els professionals de referència. Gràcies per l’article.