La publicació recent de l’informe “Evaluación del desempeño del SNS frente a la pandèmia de la COVID-19. Lecciones de y para una pandèmia” mereix, en primer lloc, un reconeixement manifest. No estem acostumats a que, des de les administracions públiques responsables, es promoguin i s’assumeixin iniciatives d’aquesta naturalesa.
Tot i que no sigui estrictament un exercici de retre comptes sobre les activitats i els resultats de les decisions de les autoritats polítiques sobre el problema sanitari que ha merescut més atenció en els últims anys, haver encarregat aquest informe a uns professionals de reconegut prestigi i de contrastada independència; incentivar el seu desenvolupament i sobretot, fer-lo accessible públicament, és potser més elogiable.
Com era d’esperar de la naturalesa de l’equip coordinador, l’informe és força extens, rigorós i ponderat. I tot i que tracta qüestions i aspectes complexos és, si no amè, prou clar com perquè la seva lectura resulti fàcilment comprensible. Encara que porti el seu temps. Segur que molt menys del que ha costat elaborar-lo.
Precisament per això convé llegir-lo amb atenció i calma per poder valorar-lo adequadament i, en el seu cas, compartir aquelles consideracions que poguessin ser apropiades i oportunes, ni que sigui com una mostra de l’empoderament que els autors reclamen que convé fomentar en el conjunt de la població.
No obstant això, una de les primeres constatacions de l’informe és que la pandèmia ens va agafar desprevinguts i, en conseqüència, entre les recomanacions i suggeriments destaca l’aplicació del principi de precaució i la conveniència de preparar-nos convenientment davant l’eventualitat, no només possible sinó també probable, de la presentació d’una nova pandèmia.
El que és d’una lògica palmària, almenys aparentment. Perquè preparar-se és un concepte tant potent i atractiu, que, com passa amb el de prevenció, sovint promou falses expectatives i distorsions. Perquè malgrat la bona impressió que generen, es tracta d’iniciatives que només són benèfiques quan són pertinents, factibles i es duen a terme correctament. La qual cosa no és, en absolut, fàcil.
D’aquí que més que una apel·lació genèrica a la preparació, fins i tot més que la recomanació de disposar de suficients equips de protecció –la qual cosa pot ser que no sigui útil segons la naturalesa del problema que aparegui i a més vulnera la racionalitat del cost/oportunitat– convingui desenvolupar, com proposa l’informe, promoure estructures resilients de salut pública que, entre d’altres, millorin la integració i la coordinació de les fonts d’informació, tant sanitàries com socials; siguin capaços de dissenyar i implementar protocols normalitzats en vigilància epidemiològica i d’establir les dades comunes d’obtenció, validació i gestió de les dades necessàries per a la valoració de l’impacte i per a l’avaluació de les mesures de prevenció i de control adoptades.
Una avaluació que no només és imprescindible per justificar i legitimar la gestió dels recursos implicats en afrontar el problema, sinó que ha de ser a més suficientment àgil i vàlida com per ajustar-les quan convingui segons la seva efectivitat i la seva eficiència. Sense oblidar les conseqüències sobre l’equitat. Perquè, encara que el propòsit de les mesures de protecció i de control sigui, com és natural, reduir al màxim la morbi-mortalitat directament atribuïble a la pandèmia, això no és garantia absoluta que els potencials efectes adversos d’aquestes mesures siguin menys devastadors que els del problema de salut.
Ja sabem que, en ocasions, el remei pot ser pitjor que la malaltia que es pretén neutralitzar i com el risc zero, és a dir, la garantia absoluta que es poden evitar totalment els perjudicis, no existeix, convé ser capaços d’assumir que, en aquestes situacions, sempre hi haurà víctimes i del que es tracta és d’ assolir una proporcionalitat acceptable socialment. O sigui que el balanç entre els beneficis desitjables i els perjudicis potencials, inclosos els atribuïbles a les mesures de prevenció i control resulti favorable.
El cèlebre aforisme de Ciceró, “salus populi suprema lex esto” no significa que la sanitat sigui la llei suprema, si no que la salvació o la prosperitat de la població és la prioritat política, com va desenvolupar Locke en els seus tractats i com figura en el frontispici del palau federal que és la seu del Parlament suís.
I és sabut que els determinants de la salut –en el sentit positiu, que no és només absència de malaltia– són molts altres que els serveis sanitaris, començant per l’educació –que, com suggereixen els resultats de l’informe PISA– és molt sensible a determinades mesures, al costat d’altres factors socials de provada influència, com l’habitatge, l’ urbanisme, el treball, la cohesió social, etc.
