Apunta Patricia Simón al seu llibre Por que habitem temps foscos en què la violència no només s’exerceix com a forma de control social, sinó que es presenta desacomplexadament com una necessitat més que justificada per restablir l’ordre. Aquest plantejament es manifesta amb especial força en l’auge dels autoritarismes, el reforç dels discursos d’odi i la negació de la necessitat de protecció i defensa de drets ja conquerits. Emparats en la idea d’una suposada recuperació de la identitat, aquests discursos busquen reinstaurar jerarquies que, en realitat, mai han deixat d’operar. Des d’aquesta ficció de pèrdua, la violència en la paraula es naturalitza, es banalitza a través de la repetició, del menyspreu del coneixement i de la suspensió de la veritat, mentre s’amplifica com un recurs legítim i inevitable per reforçar privilegis i perpetuar relacions de poder profundament desiguals.
Per demencial i autodestructiva que pugui semblar a un subjecte no psicopàtic aquesta fugida endavant, aquest espoli de la dignitat més elemental, els seus plantejaments poden ser perfectament encarnats en el context global actual, on el patriarcat i el capitalisme, confrontats amb la seva incapacitat de sostenir la vida, es freguen les mans amb la por per intensificar les seves estratègies de permanència en el control de la vida – i aquí em refereixo a la vida planetària en general, no només a la vida humana. La sobreexplotació dels recursos, la devastació ambiental i les migracions forçades són alguns dels símptomes més evidents d’un sistema que ja no pot mantenir les seves promeses de prosperitat i barra lliure per a tothom – els “tothom” que el sistema decideixi com a subjectes de repartiment, és clar. Davant aquest col·lapse, el sistema s’atrinxera, activant mecanismes d’exclusió i violència que busquen frenar, apagar o desgastar qualsevol possibilitat de transformació. En aquest entramat, les violències masclistes no són ni anomalies ni una nota a peu de pàgina – encara que les nostres mortes tinguin cada cop menys rellevància als mitjans. Són expressions crues d’un ordre que necessita subordinar les dones, perpetuant-ne el desposseïment de drets i espais de decisió. Que necessita, en fi, que les dones no siguin subjectes, sinó objectes passius a mercè de les lògiques del mercat i de l’heteronormativitat.
El reforç de discursos negacionistes de les violències masclistes s’inscriu en aquest context i en aquesta línia discursiva. La irradiació constant que vivim en un món “saturat de drets” i en què les demandes feministes “excedeixen el raonable” no amaguen una intenció clara: reinstaurar un ordre on els cossos de les dones i de les dissidències de l’heteronorma continuïn subordinats com a objectes a un poder que es presenta com a natural i immòbil.
Davant d’aquestes dinàmiques, certament esgotadores, entitats com la nostra assumeixen que les narratives de la negació de ser són part d’un sistema pervers que ens enfronta cada dia a un doble desafiament: atendre les violències immediates conseqüents mentre combatem les arrels profundes que les alimenten. Però, a més, i per no perdre el focus, hem d’articular en el real que acompanyar les dones en els seus processos de recuperació no només és respondre a una necessitat urgent, sinó també, o sobretot, un acte d’imaginació política: crear opcions de vida digna amb recursos limitats, espais reparadors on sigui possible construir formes de vida més justes, igualitàries i sostenibles.
El context global i el desafiament de l’esperança
L’auge dels autoritarismes i la deshumanització que impregna moltes polítiques internacionals erosionen els principis bàsics de justícia i igualtat, ho sabem. Encara amb el cor trencat després del pas devastador de l’última Dana per territoris propers, reconeixem com un altre espai de saber i posicionament que les crisis climàtiques generen desplaçaments massius, agreugen les desigualtats estructurals i exacerben les violències, afectant de manera desproporcionada dones i infàncies. Continuem sumant dolor i impotència veient com els conflictes bèl·lics i el genocidi palestí no només despullen la crueltat del món en què vivim, sinó que també confirmen que la impunitat continua essent el motor de les violències globals.
Aquest panorama impacta directament en les dones, però també desgasta profundament aquelles que, des del tercer sector i altres espais d’intervenció, treballem per combatre aquestes vulneracions de drets i intentem eradicar els mecanismes que les sostenen. I mantenir l’esperança i la motivació no és tasca fàcil en un entorn marcat per condicions laborals clarament millorables. Les entitats socials no poden ni han d’ignorar que garantir salaris justos, estabilitat laboral i condicions aptes és fonamental per sostenir i millorar la nostra labor. La precarietat que enfronten les professionals no pot deslligar-se de les mateixes violències estructurals que intentem eradicar.
Enfortir i protegir la xarxa d’entitats, serveis i professionals que acompanyen aquests processos és una prioritat urgent, no només perquè representen un suport essencial per a les dones que enfronten violències, sinó perquè són espais de resistència davant d’un món que, massa vegades, sembla resignar-se al dolor i a la impunitat. Això requereix voluntat política, inversió econòmica i un compromís ètic amb la dignitat de qui sosté aquesta feina. Necessitem, a més, espais on els malestars de les dones que atenem no només siguin dipositats o canalitzats, sinó elaborats i resignificats. En un context global en què les violències es multipliquen i les crisis s’acumulen, les nostres respostes han d’anar més enllà d’oferir sortides immediates: han de permetre a les dones comprendre les seves experiències i reconèixer-se com a agents de canvi. Han d’anar, a més, més enllà dels serveis especialitzats d’atenció i avançar cap a una visió eminentment comunitària, de veïnat, de barri, de xarxa que arropi i permeti articular un projecte vital propi. La nostra feina no consisteix a resoldre la vida de qui acompanyem, sinó a facilitar processos on elles mateixes puguin prendre les regnes de la seva recuperació. Aquest enfocament, centrat en l’autonomia i la capacitat de decisió, és clau per construir camins sostenibles i transformadors. Per a totes.
Treballar per l’eliminació de les violències contra les dones és tant un acte de resistència com un exercici de construcció de futur. L’esperança no és una postura ingènua; és una decisió conscient davant les adversitats, un compromís de continuar remant fins i tot quan les aigües són més turbulentes. En aquest 25 de novembre, malgrat els molts danys acumulats, crec que ens convé recordar que la nostra tasca no només és necessària, sinó profundament transformadora. Tot i que els desafiaments són enormes, cada pas que fem cap a una societat lliure de violències opera, significa, ens aferra a l’acció i també a l’“opció”.
Com assenyala Alicia Valdés al seu darrer llibre, “El malestar és un símptoma, però també un crit que ens convoca a l’acció. És el recordatori que alguna cosa ha de canviar, que la injustícia no és ni pot ser l’estat natural de les coses. En la seva escolta i la seva elaboració trobem el germen de la resistència, però també la possibilitat d’imaginar altres futurs possibles”.
