Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Tot i ser la professió sanitària més nombrosa, només dues infermeres ocupen posicions de lideratge en la gestió sanitària a Catalunya, segons mostra un mapeig realitzat pel Consejo General de Enfermería (CGE) i l’Associació Nacional de Directius d’Infermeria (ANDE), que analitza la presència d’infermeres en llocs de responsabilitat a tot l’Estat. En aquest sentit, tan el CGE com l’ANDE assenyalen que, tot i que en els darrers anys el nombre d’infermeres situades en alts càrrecs polítics i institucionals ha augmentat, encara queda molt camí per recórrer, i reclamen als governs l’equitat del sector, també en els càrrecs directius i de gestió sanitària.
Florentino Pérez Raya, president del Consejo General de Enfermería, va apuntar: “si fa 20 anys haguéssim fet aquest mapa, estaria buit. És evident que tenir més de 90 noms d’infermeres en alts càrrecs de responsabilitat és un orgull, però sens dubte són insuficients. Les infermeres i els infermers tenim formació suficient per dirigir, som excel·lents gestors i l’evidència científica ens avala com a referents en el món de la sanitat. Ara són les administracions les qui han d’apostar per aquesta figura i fomentar-la. A banda de reconèixer el nivell que ens correspon –el Grup A–, ja que moltes vegades les infermeres no aconsegueixen créixer en aquesta direcció perquè no tenim el reconeixement laboral que ens mereixem”. Per la seva banda, Jesús Sanz Villorejo, president d’ANDE, va afegir que “la visibilitat del lideratge infermer és un pilar fonamental per al desenvolupament i l’enfortiment del sistema sanitari”.
El cas de Catalunya
Amb una població de més de 8 milions d’habitants i gairebé 400 alts càrrecs i directius a la Generalitat de Catalunya, a Catalunya únicament Paula Gil Leyva, presidenta Metges Sense Fronteres, i Alba Brugués, gerent de la Regió Sanitària del Penedès i directora dels Serveis Territorials de Salut del Penedès, ocupen càrrecs de lideratge. En el primer cas, a més, no es tractaria de l’administració pública. Tanmateix, també cal destacar la figura de Yolanda Lejardi, única infermera membre del Comitè d’Avaluació, Innovació i Reforma Operativa del Sistema de Salut (CAIROS), comitè que ha d’impulsar la reforma del sistema de salut de Catalunya. Aquestes dades situen Catalunya a la cua en infermeres en càrrecs de gestió sanitària de tot l’Estat, al mateix nivell que comunitats com les Illes Canàries –encara que la població catalana és aproximadament quatre vegades superior–, i de la Comunitat Valenciana. De fet, la comparació amb altres comunitats resulta especialment significativa. Andalusia té 23 infermeres en càrrecs de responsabilitat, a les Illes Balears en sumen 9 i Galícia compta amb 6 infermeres, dues comunitats que, amb menys població i menys professionals que Catalunya, compten amb una presència molt superior de lideratge infermer en la gestió sanitària.
Davant d’aquesta radiografia laboral del sector de la infermeria en càrrecs de responsabilitat, Jesús Sanz considera que “disposar d’un mapa actualitzat facilita l’anàlisi de la distribució d’aquests llocs a les diferents comunitats autònomes, ajudant a detectar desigualtats, biaixos de gènere o àrees de millora en l’accés de les infermeres a càrrecs directius”.
Per a Borja Manzanares, president del Col·legi Oficial d’Infermeres i Infermers de Barcelona (COIB), “aquestes dades haurien d’incomodar a qualsevol institució que es consideri compromesa amb l’equitat i la representació professional. Ens hem acostumat a discursos sobre igualtat que no es corresponen amb la realitat”. Així mateix, Manzanares, afegeix que: “gràcies a la nostra formació i visió transversal del sistema de salut, les infermeres estem perfectament preparades per assumir rols de lideratge en la gestió sanitària. Se’ns neguen oportunitats que repercutirien positivament en la societat”.
Greuge institucional cap a les infermeres
Pel que fa a aquesta situació d’infrarepresentació, el biaix de gènere és alarmant en diferents sentits. D’una banda, tant per la ràtio de càrrecs de confiança a totes les administracions i entitats vinculades al sector salut, com en relació amb la població de Catalunya, així com en nombre de professionals que exerceixen la infermeria.
D’altra banda, s’hi suma al greuge institucional que pateixen les infermeres des de fa anys, amb la negació del reconeixement de la categoria A1 en les administracions; tot i que la seva formació les habilita per ser-ho, es mantenen enquadrades en una categoria inferior (A2), que limita tant el seu creixement professional, com els seus rols i expectatives econòmiques.
Una professió feminitzada, invisibilitzada i exclosa del poder
El cas català exemplifica la paradoxa que viu la professió infermera a tot l’Estat: tot i que majoritàriament està formada per dones –suposen més del 85% del col·lectiu–, està àmpliament infrarepresentada en llocs de decisió. Un problema estructural que barreja manca de reconeixement, percepció social i biaixos de gènere no resolts.
“La feminització de la professió no pot continuar essent una barrera per mantenir les infermeres allunyades de la presa de decisions. Cal passar de gestos i discursos simbòlics a polítiques reals de promoció del lideratge infermer”, afegeix Manzanares.
El COIB reclama mesures urgents per revertir la situació
El Col·legi reclama a les institucions sanitàries catalanes una revisió profunda dels processos de selecció i promoció dins del sistema, així com l’impuls de mesures específiques per identificar talent infermer, garantir la igualtat d’oportunitats i reconèixer el valor estratègic de les cures. Per al COIB, no és només una qüestió de representació: és una qüestió d’eficiència del sistema i justícia professional. Sense infermeres als espais on es prenen decisions, el sistema perd transversalitat i la representació d’un col·lectiu clau que en sosté bona part del seu funcionament.
.
