Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
En deien, i en diuen, “onades de calor” consecutives, lligades, continuades. Però era, és, una emergència climàtica per calor extrem. Així ho he vingut avisant, denunciant, des de fa mesos, a les xarxes que puc. Veieu a X: Escucho: “Ola” de calor, de incendios y las “olas” de políticos incompetentes, de mentiras, de negacionismo del cambio climático, de recortes neoliberales y privatitzaciones, de fascismos, de genocidas? Hola! No hay respuesta civil?
Per què aquest error generalitzat? És una qüestió semàntica? Perquè llavors la cosa no fora més important. No! No és la paraula sinó el concepte! Les onades són episodis vells coneguts, “normals” en ple estiu, de curta durada, notoris però no notables pel que fa a salut pública. Aquí estem de ple dins el rovell del canvi climàtic (que alguns irresponsables encara neguen).
Una conseqüència poc discutible de l’anterior és l’“onada” d’incendis. Cada estiu n’hi ha. Cada cop més greus, i fins a arribar a la violència extrema d’aquest agost: 358.000 hectàrees cremades i encara en actiu arrasant boscos i cases quan escric aquestes línies. Xifres de terrible tragèdia, des de l’angle que es vulgui analitzar.
Una nova edició, com sempre que patim calamitats, pandèmies, desastres “naturals” (?), perquè aparegui l’ocasió de fer negoci, la màxima (i única) aspiració del neoliberalisme extrem que ens atonyina com a capitalisme més virulent del moment. I es parla (no tant ni tal com caldria, amb honroses excepcions —malas lenguas— mercès Jesús Cintora) de la manca de prevenció, les temperatures, l’evolució de les flames en canícula, de condicions meteorològiques.
D’escassetat de mitjans de tot tipus, tècnics, instrumentals i sobretot humans: bombers forestals. A la taula mediàtica bullen les acusacions “polítiques”. S’escolten barbaritats tan greus com discutir qui en té la “competència” quan és flagrant la titularitat autonòmica.
Emergeix la precarietat de contractes dels professionals amb condicions lamentables, i de curta durada, de quatre mesos, per “estalviar” les altres tasques de prevenció permanents tot l’any.
Però a més tornem a la corrosiva ilògica de la “col·laboració publicoprivada”. A manca d’esmerçar prou recursos propis des de les administracions, es contracten de sobte empreses privades. El 40% de personal contractat en aquesta tragèdia ho ha estat per contracte privat i sense experiència. La perversa parasitació-privatització estructural de tots els serveis públics.
Mentre, la ciutadania afectada, el veïnat, el voluntariat heroic i altruista, i per suposat els i les professionals formats, acreditats i públics, es deixen literalment la pell i la vida, en una tasca dantesca. Estic lloant l’eficiència de forces uniformades del color que toqui, policies, bombers, UME, Protecció Civil i sobretot de tones de solidaritat entre la gent que, a galledes d’aigua, ha lluitat i, perdent o guanyant, s’ha buidat en la batalla contra el foc.
L’estiu sanitari. En matèria de salut
Desastre assistencial, fins al límit del caos sanitari. Aquí, les competències tampoc no es poden discutir. Les incompetències tampoc. A més de la mortalitat i morbiditat per la calor extrema, banalitzada, cal denunciar una veritable epidèmia d’insuficiències en serveis, llits eliminats, treballadors a l’extrem de la resistència humana (i de la seguretat pròpia i aliena). Serveis d’urgència desbordats, quiròfans tancats i atenció primària inaccessible o buidada.
Amb desaparició de responsables, i amb arguments inacceptables com les “vacances del personal sanitari” (com si es tractés d’una emergència sobrevinguda i imprevisible), caos a hospitals receptors de tot l’allau del que no es fa perquè no toca a l’agost.
Autoritats autoautoritzades a desaparèixer i funcions de cobertura adjudicades a residents o a personal mancat d’experiència. Esperes desesperants, inhumanes, i manques de dotació de material (fins i tot de coixins i mantes als boxes —sic— ), sense referents-guia, sense compassió pels pacients ni pels equips de treball que no han pogut escapar i han d’assumir guàrdies de 24 hores.
Necessitat imperiosa de reaccionar. Feina a fer? Tanta! I tan urgent!
No pas a cop de declaracions de pactes d’Estat, o de salut, sinó començant pel compliment de lleis i normatives. Pacte pel Clima? Si ja tenim aprovada al congrés fa un any aquesta mateixa legislació. Amb el vot en contra de VOX, que paradoxalment és qui, a força d’un populisme amb totes les crueltats de racisme, violència, masclisme, feixisme, contempla cofoi la disbauxa, com a espectador encara que ells siguin govern, i es frega les mans perquè tanta estultícia, tanta incompetència, tantes penalitats, alimenten (la història ho corrobora) el creixement de totes les formes d’extrema dreta.
Ho escrivia quan algunes preparaven maletes d’escapada ben guanyada i necessària. Que les concertacions diverses, i a Catalunya som líders en imaginació de “fórmules” de concerts i externalització, esquivant dir-ne el que realment és: privatització. Dèiem que a finals d’any ja tots els concerts hauran vençut, esgotats de terminis, nuls de ple dret.
Ja per tancar, i fer-ho en la dimensió imprescindible de la història, recordem cada dia, cada nit, cada dolor, Gaza!! Genocidi impune contra el poble palestí, massacrat per armes, fam, terror, en un extermini confessat i aliè a qualsevol principi ètic, ni moral, ni de religió, ni de cap Déu. El món espectador de fins on pot arribar el rebrot de l’odi, el racisme, el capitalisme extrem. Testimonis i còmplices per omissió quan es pretén mirar cap a un altre costat. La història ens jutjarà, i no serà complaent.
