Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Aquest mes de desembre l’Institut de les Desigualtats compleix 22 anys. Anna Rius, formada en Òptica, doctora en Biomedicina i amb un màster en Salut Pública, n’és actualment la directora i és també cofundadora de l’entitat, nascuda en el si de la universitat –a l’actual Centre Universitari de la Visió-UPC– amb un peu en l’àmbit de recerca però ampliant la perspectiva cap a la incidència social al país i també cap a projectes de cooperació internacional.
Rius (1972) va començar el seu activisme solidari amb les Brigades d’Ajuda Obrera a Bòsnia, durant la guerra als Balcans. D’allà va sorgir l’experiència que va fer néixer Òptics per Bòsnia, entitat que esdevindria posteriorment Òptics pel món, tot relacionat amb l’Observatori de la Salut Visual per a identificar-se finalment com a Institut de les Desigualtats. Pel camí, l’Anna va ser regidora a l’Ajuntament de Terrassa, elegida a les llistes de Terrassa en Comú (2015-19).
Com és la combinació de la recerca científica amb la incidència social?
Agafem objectes de recerca que surten de les preocupacions socials, dels moviments amb els quals treballem i intentem, a partir de l’estudi i de les dades, elaborar propostes que puguin servir per mobilitzar cap a canvis estructurals i per a influir en que es facin o es canviïn normes i lleis en l’àmbit local, català o més enllà, depèn de les competències de cada administració.
Podries explicar algun exemple?
Per exemple, compartim la preocupació de moltes entitats i persones davant el creixement de l’extrema dreta i, a partir d’aquí, investiguem i produïm informació, dades i elements que ajudin a conscienciar sobre el que està passant, intentar que hi hagi el màxim d’organitzacions. També hem fet jornades en el món laboral, amb els cinc sindicats majoritaris de Catalunya. Hem concretat vint línies d’actuació per als propers anys, una de les quals és la lluita contra l’extrema dreta i la lluita contra el racisme en el món laboral. També vam fer un altre procés amb la UAB, la Universitat de Barcelona i advocats dels moviments socials; i, sobre aquesta base, es van produïr una sèrie de propostes en positiu per tal que s’incrementessin el nombre de persones racialitzades que treballaven en les administracions públiques.
Teniu també projectes internacionals…
Sí, estem treballant sobretot al Senegal. És especialment important el projecte de suport a una xarxa de cases d’acollida de dones supervivents de violències de gènere. I també un altre de feminització de polítiques locals que compta amb participació de més de 120 dones electes. Impulsem encara un altre per promoure la que anomenem governança migratòria, on dones retornades de la migració defensen els seus drets polítics durant el trajecte i la tornada.
I tot això que estem ajudant a generar s’orienta a canviar estructures; és clar, conjuntament amb les xarxes organitzades, a les quals ajudem, així com a organitzar-ne de noves tot donant suport. Al Senegal col·laborem amb una dotzena d’entitats de 10 regions del país. Hi ha, per exemple, els anomenats fòrums anuals contra la violència de gènere, que compten amb participació de centenars de dones (són, possiblement, les trobades més importants d’aquest tipus que es fan al país), i estan connectats amb la ja citada xarxa de cases d’acollida i protecció de dones víctimes d’aquesta violència.
No hi ha en aquesta ajuda una visió paternalista o maternalista?
Tenim sempre present el fet de no caure en la perspectiva de l’estranger o del colonitzador. Creiem que hi ha una solidaritat internacional necessària que s’ha de fer. Aquí, per exemple, es tracta sempre d’iniciatives sorgides de la mateixa societat senegalesa, dels grups de dones senegaleses, és un treball de col·laboració. Per exemple, nosaltres formem part del Fòrum contra les Violències de Gènere que es fa a Catalunya, i els posem en contacte, es comparteixen les experiències i hi ha com una capacitat de diàleg, coneixement i compartir propostes, d’innovar de manera conjunta.
A més del Senegal, amb quins països col·laboreu?
Amb Tunísia i Gaza, tot i que ara mateix no es pot entrar en aquest últim. De fet, està parat el projecte per reconstruir una dessalinitzadora, perquè l’aigua és una qüestió central allà. També teníem projectes contra la violència de gènere a Cisjordània. El vincle amb Palestina és molt important per a nosaltres. De fet, el vicepresident de l’Institut de les Desigualtats és un company palestí-català, en Medhat Thabet Abomailek, que ha treballat en diferents camps de la salut. Val a dir que pel problema de l’aigua hem col·laborat en alguns projectes amb Enginyers sense fronteres. A més, com que a Terrassa el moviment per la municipalització de l’aigua ha estat una fita molt important i històrica dels moviments socials i de la política, hem anat fent una mena de socialització d’aquestes experiències, visions, reivindicacions I moviments, per dir-ho d’alguna manera.
A Tunísia també col·laboreu amb organitzacions?
Sí, ja fa molts anys que treballem amb l’associació Terre pour tous, que és una organització de famílies de persones desaparegudes a la Mediterrània. Van venir a Terrassa en el marc d’una gira per denunciar les desaparicions dels seus familiars i per denunciar la manca d’informació i de transparència per part dels governs. Moltes no saben on són els seus familiars, inclús quan hi ha proves que han arribat a Itàlia, i després han desaparegut. Ells volen saber la veritat.
El problema de les persones desaparegudes o mortes té conseqüències més enllà del dol, pel que sembla…
És clar! Perquè normalment qui marxa és la persona que està en edat de treballar i moltes vegades és qui, d’alguna manera, havia de sustentar econòmicament la família. Llavors, no només es queden amb el dol per la pèrdua, sinó que també es queden en una situació molt més precària en termes econòmics. És per això que el projecte té, en primer lloc, una part de denúncia de les relacions neocolonialistes darrere les quals proliferen les migracions i, en segon, una altra part de projectes d’economia social i solidària, per animar i impulsar la creació de negocis i empreses, petites iniciatives de comerç i producció, la majoria en mans de dones al capdavant de les famílies. Col·laborem bàsicament amb dones que estan als sindicats i també amb la Lliga Tunisiana pels Drets Humans, que són la nostra contrapart allà; aquesta és una associació que té el Nobel, ara malauradament tan desacreditat.
D’ altra banda, també col·laboreu amb dones migrades aquí a l’estat espanyol?
Tenim un projecte amb jornaleres a Lleida, on hi ha moltes dones treballant al camp, potser més de la meitat de la mà d’obra total. Tenim un projecte que porta per nom Desconstrucció de blanquituds, i una de les activitats és amb l’organització de jornaleres, algunes estan en sindicats. Hi va haver una trobada en què es van reunir jornaleres que treballen a Lleida, Huelva, Jaén i Múrcia, també a Itàlia i Líban. La majoria són del Marroc i de Síria. Es va fer un documental i una exposició sobre aquestes jornaleres que està voltant per Catalunya.
El projecte «Desconstrucció de la blanquituds» ho és també de «desconstrucció del masclisme»?
Sí, clar. Tots els nostres projectes tenen una mirada feminista. Perquè, a més a més, amb la mirada feminista hi ha tota una crítica d’aquest pensament colonitzador i patriarcal encara viu.
Algunes pensadores de l’anomenat Sud Global critiquen el que anomenen feminisme de les dones blanques o dels països colonitzadors.
Nosaltres ens plantegem deu mil vegades al dia el què fem i com ho estem fent. És una cosa que ens preocupa. Òbviament, com a organització que surt de l’anomenat Nord, parteix d’uns fons que són dels governs del nord, que exerceixen primer una colonització i després un racisme institucional. Vull dir que en som conscients, que aquí ningú és indiferent a tot això. En aquest sentit, nosaltres fem molt treball sobre temes descolonials, antiracistes, contra la islamofòbia.
Paral·lelament, els projectes que fem són amb tot un univers d’organitzacions: actualment 30 col·laboradores. Són processos complexos, amb moltes entitats, i cercant sempre els consensos, amb moltes estratègies diferents per arribar a acords de treball conjunt. Sempre amb la voluntat política de sobrerepresentar els col·lectius racialitzats, les dissidències sexuals… Aquesta mirada l’apliquem de manera estratègica sempre.
Tot i això, dius que més d’una vegada us heu equivocat…
Mira, per exemple, tots els temes de gestió econòmica, els requisits que nosaltres imposem per fer els projectes, són uns requisits que no sempre ajuden al desenvolupament. Després, una cosa que ens costa molt és la gestió del temps. Per exemple, nosaltres els diem a totes aquestes treballadores que treballen en els nostres projectes a les regions que han de fitxar, però hi ha tantes situacions en què és difícil o impossible fer-ho i, d’altra banda, això de mesurar el temps pot ser un concepte molt diferent segons les cultures i el context social i econòmic.
En els últims anys s’han produït canvis a països de l’Àfrica, també al Senegal, que recuperen, si més no, un discurs contra el colonialisme. Afecten aquests canvisael vostre treball o accions?
Són diferents països i diferents processos, per això no es pot generalitzar massa. De tota manera, sembla que sí hi ha un reafirmar-se contra el colonialisme, fet que considerem un canvi positiu. Crec que, ara, un dels reptes principals, segons la nostra visió, és reafirmar-se com a moviment de dones i reconstituir la seva identitat com a moviments de dones. Perquè dins hi ha moltes dones molt potents, molt activistes, que saben molt bé qui són i què volen. És el repte de construir-se una identitat anticolonial com a societat, però també com a dones.
D’entrada, en el govern del Senegal, per exemple, hi ha menys representació de les dones. Crec, però, que hi ha capacitat i potencial per avançar i que ja s’està compensant. Les dones han dit no. Per exemple, en la sessió del fòrum d’aquest any 2025 es va debatre molt sobre una expressió molt popular al Senegal que diu: «Muñ Ba Kañ» (quelcom com ‘s’ha d’aguantar’). I el debat era: però aguantar fins quan i fins a on? Perquè aquest ‘aguantar’ sona més aviat a suportar, tot i que podria ser també resistir. Aquí hi ha tot el debat i equilibri entre tradició i canvi, sempre viu.
