Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Cada matí, abans que la ciutat es desperti del tot, milers de dones travessen Barcelona, sovint provinent de l’àrea metropolitana, per anar a cuidar la vida d’altres persones: acompanyen una persona gran que ja no pot sortir sola de casa. Sostenen a les criatures quan les jornades laborals s’allarguen. Netegen, cuinen, escolten i fan possible la quotidianitat.
Sense elles, la ciutat no funcionaria. Sense elles, la ciutat s’aturaria. Sense elles, algunes no podríem desenvolupar-nos ni socialment ni professionalment. I, tanmateix, massa sovint treballen amb salaris baixos, amb contractes fràgils o sense, amb cap protecció davant abusos o riscos laborals, i amb una enorme soledat davant qualsevol conflicte. Aquesta és una de les grans contradiccions del nostre temps: el treball que sosté la vida continua essent el que menys drets té.
Durant mesos, he tingut la responsabilitat de presidir la comissió municipal d’estudi sobre el treball de la llar a Barcelona. Per aquest espai han passat expertes, entitats, cooperatives, sindicats i, sobretot, treballadores que han posat veu a una realitat massa temps invisibilitzada. El diagnòstic és clar: parlem d’un sector profundament feminitzat, amb alts nivells d’informalitat, majoritàriament format per persones migrades i marcat per una enorme atomització laboral. La contractació directa entre famílies i treballadores, sense estructures col·lectives ni garanties públiques, genera dependència i vulneració de drets, així com pot suposar dificultats en la contractació.
Però aquesta realitat no és casual. És el resultat d’un model que durant dècades ha considerat les cures com un assumpte privat, domèstic i secundari. Un model que ha descansat sobre el treball invisible de les dones. Per això el debat sobre les cures i el treball de la llar és profundament polític. Especialment en un moment en què Europa afronta l’envelliment de la població, l’augment del cost de la vida i l’ofensiva d’una extrema dreta que vol tornar a expulsar les dones a la invisibilitat. Aleshores, la pregunta ja no és si hem de transformar el sistema de cures. La pregunta és com ho farem?
Aquest 8 de març el moviment feminista de la ciutat ho torna a dir amb claredat: posar la vida al centre no pot ser només un eslògan. Ha de traduir-se en estructures econòmiques i institucionals que garanteixin drets.
Des de Barcelona en Comú fa temps que defensem que les cures han de deixar de ser una mercaderia per convertir-se en un dret col·lectiu. Això implica un canvi de model. La proposta que estem treballant conjuntament amb el sector és avançar cap a una empresa públic-comunitària de les cures a Barcelona. Un sistema que combini responsabilitat pública amb el teixit cooperatiu i comunitari que la ciutat ha construït durant dècades.
Què vol dir això en la pràctica? Doncs que una família que necessita suport per cuidar una persona gran no hagi de recórrer a una cadena informal de contactes o anuncis precaris, sinó que pugui accedir a un servei amb garanties públiques, transparència i qualitat. Vol dir que una treballadora de la llar no estigui sola davant d’un conflicte laboral, sinó que tingui contracte, drets, descansos, formació i protecció davant abusos o violències. Vol dir que la formació i l’acreditació de competències serveixin realment per millorar condicions laborals i processos de regularització.
Però també vol dir una cosa més: que les administracions públiques assumeixin el seu paper. També l’Ajuntament de Barcelona. Garantir que qui cuida la ciutat ho faci en condicions dignes no és només una qüestió de competències administratives, és una qüestió d’incumbència democràtica i de valentia política. Vol dir construir una intermediació pública que superi la contractació atomitzada i que treballi en aliança amb cooperatives, sindicats i entitats que fa anys que sostenen aquest sector.
En definitiva, vol dir construir un sistema millor per a tothom. Millor per a les treballadores, perquè garanteix drets i estabilitat. Millor per a les famílies, perquè aporta seguretat i continuïtat en el servei. Millor per a la ciutat, perquè redueix l’economia submergida, facilita processos de regularització i reforça la cohesió social.
Durant massa temps s’ha plantejat una falsa dicotomia: o les famílies poden accedir a les cures o les treballadores tenen drets. Però aquesta és una trampa que només perpetua la precarietat. Un sistema públic-comunitari permet socialitzar part del cost de les cures, garantint alhora drets laborals i accés universal. Quan invertim en cures no només millorem condicions laborals: millorem la qualitat democràtica de la ciutat.
Barcelona té tot el que cal per fer aquest pas: un teixit cooperatiu fort, entitats amb una llarga trajectòria en l’economia social i un moviment feminista que fa anys que impulsa aquest debat. El que falta és convertir aquest coneixement acumulat en política pública estructural.
Perquè una ciutat que aspira a ser justa no pot continuar sostenint-se sobre la precarietat invisible de milers de dones. Barcelona afronta grans debats: l’habitatge, la transició ecològica, les desigualtats socials. Però n’hi ha un que els travessa tots: com cuidem la vida.
El futur de la ciutat dependrà de si som capaços d’organitzar les cures amb dignitat, drets i responsabilitat col·lectiva. Perquè una ciutat que es construeix sobre la precarietat de qui cuida és una ciutat injusta. Però Barcelona té tot el que cal per fer-ho diferent: el teixit social i cooperatiu fort, un moviment feminista que fa anys que impulsa aquest debat i el coneixement acumulat per construir un sistema de cures més just.
Ara el que cal és voluntat política. Som-hi?
