Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Camprubí treballa a l’àrea bàsica del centre d’atenció primària de Santa Eugènia de Berga (Osona) i, en l’àmbit de la docència, presideix la subcomissió de la unitat docent d’atenció familiar i comunitària de Catalunya Central. Aquests dies participa en el XVII Congrés d’Infermeria Familiar i Comunitària de Catalunya que se celebra avui a Tarragona.
Quins són els principals reptes que afronta l’AiFICC tenint en compte el context sanitari actual?
Principalment estar al costat de les infermeres d’atenció primària i vetllar pel seu benestar, per la seva excel·lència professional i per l’especialitat de la infermeria familiar i comunitària. Creiem que el futur de la infermera d’atenció primària passa per l’especialització. Per tant, nosaltres defensem que es prioritzi la infermera especialitzada en els centres d’atenció primària.
A què es deu que actualment a l’atenció primària hi treballin professionals que no disposin de l’especialitat?
És molt difícil que l’atenció primària estigui formada per infermeres especialistes si no hi ha cap llei que ens recolzi en aquest sentit. En infermeria les especialitats es van crear a principis dels 2000, i aleshores ja hi havia moltes professionals que havien accedit a l’atenció primària. Tampoc ajuda el fet que de moment no s’hagi regulat que la infermera d’atenció primària hagi de ser especialista a Catalunya; l’atenció primària és de lliure accés. A més, ara mateix tampoc tenim suficients infermeres especialistes a Catalunya per impulsar que l’atenció primària es cobreixi només amb les que disponen de l’especialitat. Però hem de treballar perquè cada cop el volum d’especialistes sigui més gran.
La infermeria Familiar i Comunitària és l’especialitat que més gent demana?
Catalunya és la comunitat autònoma que més places ofereix de Familiar i Comunitària, i s’omplen totes. El problema és més aviat que no hi ha suficients places per formar-se en l’especialitat i per cobrir totes les vacants i, sobretot, el fet que aquí encara no està reconeguda l’especialitat. Actualment a l’atenció primària (AP) et contracten com a infermera generalista.
«És molt difícil que l’atenció primària estigui formada per infermeres especialistes si no hi ha cap llei que ho recolzi»
Com es veu des de la vostra associació el nou Estatut Marc que proposa el Ministeri de Sanitat, millora les condicions laborals i reconeix la infermeria familiar i comunitària?
Creiem que ho pretén i que intenta defensar més les especialitats d’infermeria, però comet errors, perquè diferencia les infermeres especialistes per via excepcional de les especialistes via IIR (Infermer Intern Resident), que és un examen que ha donat títols d’especialista 15 anys després que s’hagi creat l’especialitat. Això ha generat molt d’enrenou i és complicat gestionar-ho en la nostra especialitat.
Qui atorga aquest títol?
L’especialitat de familiar i comunitària es va crear l’any 2010, i el curs 2011-2012 van començar les primeres residents a formar-se, però el Ministeri no va fer l’examen que s’havia convocat l’any 2010 fins l’any 2022. Per tant, en aquest examen es presentava gent que feia molts anys que esperava però també moltes infermeres que havien entrat a l’atenció primària sense poder accedir a l’especialitat i havien agafat l’expertesa sense accedir al títol d’especialista. I, ara, aquest Estatut Marc vol marcar una diferència: s’obtindrà el mateix títol, però diferencia si ha estat via IIR o via examen excepcional. I això ens sembla injust.
De tota manera, tot i que l’Estatut Marc recolzi l’especialitat, la visibilitzi o la diferenciï d’una infermera generalista, com que aquí a Catalunya no està reconeguda l’especialitat i se segueix contractant com a infermeres generalistes, segueix sense haver-hi diferència.
És Catalunya la única comunitat autònoma que no reconeix l’especialitat?
No, no és la única. Però hi ha moltes diferències entre comunitats. Es demostra en un informe que vam presentar el 13 d’abril a Madrid sobre la situació de la infermera familiar i comunitària a nivell espanyol, on es recull en quin punt està cada comunitat. Quan analitzes l’informe penses: com pot ser que estiguem tots en el mateix país, regits pel mateix Ministeri de Sanitat, i que hi hagi tantes diferències?. En aquest cas vull donar valor a la infermera d’atenció primària catalana; m’ho diuen també companyes de residència que, quan tornen a les seves comunitats d’origen, veuen que allà la infermera d’atenció primària no té tantes competències ni se li encarreguen tantes tasques com a aquí. A altres comunitats no surten ni la meitat de preparades que a Catalunya. Som infermeres pioneres a Espanya i estem molt empoderades, som molt autònomes i capaces i no se’ns estan donant el reconeixement que toca.
«Les infermeres d’atenció primària d’altres comunitats no tenen tantes competències ni se’ls encarrega tantes tasques com aquí»
Vol dir que som una de les comunitats on s’ofereix millor formació?
Crec que a Catalunya la formació és molt extensa, però no em refereixo només a la formació de les residents i de les especialistes, també a les tasques que estem fent; som les infermeres d’atenció primària que més assumim, que més autonomia tenim, tinguem o no una especialitat.
El reconeixement de l’especialitat el veieu encara lluny?
Això és com la independència de Catalunya, tens la sensació que està a tocar i… (riu). Jo crec que hi ha consciència i que s’hi està treballant; i que avui estem més a prop que fa dos anys, però el reconeixement ara mateix és incert.
Pel que fa a les tasques que realitzeu, considereu que als CAP s’excedeix la competència infermera?
En general, no, tot i que n’hi ha alguna que podríem valorar. Però és cert que, en el moment en què ens hem empoderat com a infermeres d’atenció primària i hem millorat les nostres competències, hem perdut coses que estàvem fent i temps per fer comunitària de qualitat. Hem hagut de delegar proves complementàries a les nostres companyes TCAI, i tot té les seves coses bones i dolentes.
Quines tasques són les que es poden delegar?
El Departament de Salut va marcar determinades tasques i hi ha hagut CAPs que ho han fet i d’altres que no. En centres molt grans em consta que les tendeix a delegar, perquè hi ha moltes persones treballant i molta demanda, i s’han hagut de reorganitzar. En canvi, en CAPs més petits com els rurals no ho hem fet, perquè no tenim prou TCAIs com per tenir-ne una a cada consultori. Entre aquestes tasques hi ha la realització d’electrocardiogrames (l’acció, no la interpretació), les espirometries o els índex turmell-braç (ITB). En aquestes proves, nosaltres no tenim capacitat diagnòstica, són competències mèdiques, però podem fer la valoració i aixo dona informació per fer educació sanitària a la persona o discernir la gravetat. A mi m’agrada fer-les, perquè aquestes tasques em donen molta informació sobre el pacient com a referent d’aquesta persona.
«En els CAP rurals de vegades assumim més que no pas en un altre centre on es disposi de molts més professionals»
Les tasques varien en funció de si es treballa en un CAP rural o, per exemple, en qualsevol CAP de Barcelona?
Podria ser. En realitat ens hauríem de regir tots per la mateixa cartera de serveis i per les mateixes tasques que marca el Departament de Salut però, a la pràctica, això pot modificar-se per la demanda, l’accessibilitat… Jo treballo en un centre rural i al consultori hi som dues infermeres i dues metgesses. Penso que, de vegades, assumim més que no pas en un altre centre on es disposi de molts més professionals.
També hi pot influir l’àmbit territorial? Podria haver una saturació d’infermeres en determinades zones de Catalunya i que en faltin en d’altres?
Crec que en algun punt allunyat de Barcelona ciutat podria ser així, però és una opinió subjectiva. A Terres de l’Ebre, per exemple, no hi van residents d’infermeria familiar i comunitària perquè no ofereix places. I si no formes persones és molt més difícil que hi vagin noves professionals.
Per què no ofereix places les Terres de l’Ebre?
Perquè la unitat docent no es va acreditar com a multiprofessional en el seu moment i ara –crec–, com que no tenen prou especialistes per acreditar-se com a tutores, no en poden acollir. Però, amb el nou programa de Medicina Familiar i Comunitària, ara s’ha establert que qualsevol unitat docent ha de ser multiprofessional; és a dir, que s’ha de formar tan Medicina com Infermeria. En aquest cas, les unitats que no estan oferint places d’Infermeria s’hauran de posar les piles, i em consta que les gerències ja hi estan treballant.
Es fa difícil en aquesta professió conciliar la vida personal amb laboral?
Crec que el nostre horari permet una millor conciliació que, per exemple, en hospitals; no ens regim tant pel sistema de torns i tenim més facilitat per conciliar, però amb això no vull dir que hi hagi una bona conciliació.
En aquest aspecte, compartiu les protestes del col·lectiu mèdic dels darrers mesos?
Entenem molts punts de les seves protestes i, és més, els recolzem i creiem que han de lluitar pels seus drets. El que no compartim és alguna proposta que infravalora la resta de professionals sanitaris. M’explico: ells són qui han fet més anys de formació; la seva professió té diferències i peculiaritats que s’han de tenir en compte, i se’ls ha de tornar el temps de la seva vida personal que han dedicat a formar-se per ser excel·lents professionals, però ells estan formats per fer una tasca i nosaltres per a una altra, i no som ni més ni menys que ells, cadascú fa la seva tasca.
«No compartim alguna proposta del col·lectiu mèdic que infravalora la resta de professionals sanitaris»
A Madrid ara hi ha molt enrenou perquè volen aplicar la gestió infermera de la demanda, que és una tasca que aquí a Catalunya ja fa molts anys que duem a terme. Consisteix en que infermeria assumeix certs motius de consulta i som finalistes: un refredat, unes molèsties a l’oïda, determinades molèsties urinàries… som finalistes i tenim el company metge o metgessa al costat per derivar-li el cas si excedeix les nostres competències. A Madrid diuen que això era fer mini metges. Jo no hi estic d’acord.
Amb la posada en marxa dels nous CSIR, ha variat molt el rol d’infermera familiar i comunitària?
És difícil de dir. Precisament el meu equip és un CSIR, i estem encara amb la implementació, que va començar a principis del 2026. En el nostre cas, el dia a dia no ha variat gaire. Tot va en funció del projecte que s’hagi presentat. Nosaltres vam plantejar, entre d’altres coses, formar les infermeres en ecografia, i ens hem format i l’estem fent servir a la consulta, però tot depèn del tipus de projecte. Em consta que hi ha molta feina al darrera de tota aquesta nova organització, però és una implementació lenta.
Podria convertir-se en una bona eina per millorar la saturació que pateix l’atenció primària?
Es planteja un canvi profund i això requereix temps. Jo veig dos mons totalment diferents entre la primària que vaig conèixer abans de la covid i la de després. I no tinc la sensació que millori; se’ns pressiona molt per a que tothom pugui accedir a l’atenció primària i pugui demanar hora amb el seu metge o infermera de referència diàriament però ens hem oblidat de la part d’educar a la persona. I això és una realitat que vivim molt les infermeres.
«A l’atenció primària se’ns pressiona tant per a que tothom pugui accedir al seu metge o infermera de referència diàriament que ens hem oblidat de la part d’educar a la persona»
Un exemple: quan érem petits sabíem identificar quins eren els criteris d’alarma per anar a visitar-nos, i abans deixàvem passar com a mínim un parell de dies perquè sabíem quin el període d’incubació de la virasis. Actualment, hi ha persones que si fa un hora que tenen febre ja demanen cita per visitar-se aquell mateix dia, sense autorresponsabilitzar-se de la seva salut. I això és una pèrdua; de qualitat, perquè fa que les consultes estiguin molt saturades i que no es pugui atendre amb tanta qualitat a les persones que ho necessiten; una pèrdua d’accessibilitat per a casos complexes que no disposen de tantes hores per venir; i una pèrdua per a la pròpia població, que ha generat una dependència de qualsevol cosa que li passa i trasllada la responsabilitat al metge i a la infermera de referència.
Nosaltres estem per acompanyar i ajudar, per cuidar i curar, però la salut és responsabilitat de cada persona, i això s’està perdent. El covid ha estat un punt d’inflexió molt important. Ha creat molt pànic. I, a banda, hi ha tot el tema burocràtic… Et ve gent a la consult que et diu ‘El meu fill no ha pogut anar avui a l’institut perquè s’ha llevat amb febre, i ha de venir a visitar-se perquè necessita un justificant’… en quin moment hem deixat de creure en els pares quan diuen que el seu fill es troba malament? En quin moment ho hem de passar tot per una burocràcia que ens satura?
