Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
“Si un medicament tingués tots aquests beneficis, l’estaríem prenent cada dia i pagant per ell.” Aquesta frase no és meva. És de Daisy Fancourt, investigadora del University College de Londres i una de les veus més sòlides del món en l’estudi de l’impacte de les arts en la salut. I quan la llegeixes, no pots evitar preguntar-te: ¿per què encara no ho estem fent?
Les dades que recull Fancourt al seu treball Art Cure són clares. Participar en activitats artístiques genera dopamina, desenvolupa la cognició, construeix resiliència i crea noves connexions neuronals. L’evidència demostra que prevenen la demència i augmenten el sentit d’autonomia de les persones. Però l’efecte no s’atura al cervell: les arts redueixen la inflamació, milloren la rigidesa de les artèries, baixen la pressió arterial i fins i tot afecten l’edat biològica. I les persones que les tenen prescrites com a tractament redueixen el consum de medicació. Alguna cosa està passant i no és intuïció: és evidència.
El problema és que seguim tractant les arts com un complement de la vida, un luxe cultural al qual accedim quan tenim temps i diners. I mentrestant, la manca d’accés a experiències artístiques està vinculada a un major risc de depressió, demència i dolor crònic. No estem parlant només de cultura. Estem parlant d’un repte de salut pública que reclama resposta.
I tot i que el sistema sanitari comença a fer passes per incorporar les arts de manera estructurada als seus protocols, queda molt camí per endavant.
Per sort, al món s’estan obrint escletxes. El concepte de prescripció social —on un professional de la salut deriva un pacient no a un altre metge, sinó a una activitat comunitària, artística o de benestar— guanya terreny, sobretot al Regne Unit, Canadà i els països escandinaus. La idea és senzilla i radical alhora: tractar la persona en tota la seva dimensió, no només el símptoma. Reconèixer que la soledat, la manca de propòsit o l’absència d’expressió creativa són factors de risc tant reals com el colesterol alt o la hipertensió.
El model funciona. Les persones que reben prescripcions socials reporten més benestar, visiten menys l’atenció primària i consumeixen menys recursos sanitaris. No és un projecte idealista: és una resposta pràctica, que redueix la despesa sanitaria, el sobreconsum de fàrmacs i la saturació dels serveis mèdics.
I això ja està passant a casa nostra. Al CAPI Baix-a-Mar, al Consorci Sanitàri Alt Penedès-Garraf, hem iniciat un projecte pilot que converteix Catalunya en el primer territori de l’estat on l’humor entra de manera estructurada als Centres d’Atenció Primària com a eina terapèutica. Professionals mèdics deriven pacients amb símptomes mèdicament inexplicables, aquells casos en què el dolor és real però no hi ha diagnòstic clínic que el justifiqui. I els primers indicis són prometedors.
No som els únics. La prescripció social de les arts s’ha consolidat en diversos països com una eina real dins dels sistemes de salut, amb referents com els music prescribers, els programes d’arts on prescription del NHS britànic o l’Arts on prescription al Bàltic que han implementat set programes pilot específics en ciutats i regions de Dinamarca, Alemanya, Polònia, Letònia i Suècia. En aquest context, Catalunya no n’és una excepció i ja compta amb diverses experiències d’intervencions artístiques i culturals als seus hospitals. El següent pas es fer que aquesta pràctica arribi de manera sistemàtica a qualsevol centre de salut del país.
El riure no és una concessió al dolor. És una resposta científica al patiment. I les arts no són un premi per alguns: són una necessitat terapèutica per a tothom, especialment per als qui pateixen.
Portem la frase de Daisy Fancourt on calgui: a polítics, a gestors sanitaris, a mitjans. Si fossin un medicament, ja el tindríem a la farmaciola. Doncs comencem a tractar-les com a tal.
Pallapupas és una associació amb més de 25 anys d’experiència que integra la cura emocional en els processos assistencials. Treballa al costat dels equips mèdics per millorar el benestar de pacients, familiars i professionals. Pionera a Catalunya i amb aval sanitari per intervenir en totes les àrees hospitalàries, incloent-hi quiròfans, on ha estat la primera entitat d’Europa acreditada per accedir-hi. Té presència en 7 hospitals i centres sociosanitaris i ha acompanyat més de tres milions de persones. Amb un mètode artístic propi, redueix l’estrès, millora l’experiència del pacient i contribueix a reduir costos hospitalaris. Avalua l’impacte de les seves intervencions amb rigor científic i forma professionals a hospitals i institucions educatives del sector de la salut. L’entitat reivindica que la cura emocional s’incorpori de manera estructural al sistema públic perquè sigui reconeguda com un dret essencial per a tothom.
