Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
El futbol, el tennis, la Fórmula 1, el ciclisme, els Jocs Olímpics, el beisbol… Molts dels grans esdeveniments esportius han hagut d’introduir noves normes o accions per combatre les temperatures extremes. Allò que abans era excepcional, ara marca la norma. Però, què passa amb aquells que fan esport no professional, simplement per hobby, per salut o per entretenir-se? Mentre la indústria esportiva inverteix pressupostos astronòmics per aïllar el seu espectacle del clima, l’esport amateur agonitza en poliesportius municipals que funcionen com hivernacles i carrers sense ombres. I amb una diferència important: un esportista d’elit té unes condicions físiques que la gent habitualment no té.
La doctora Teresa Gaztañaga Aurrekoetxea, especialista de la Societat Espanyola de Medicina de l’Esport (SEMED), evidencia aquesta profunda diferència, tan de recursos com fisiològica. «Un esportista d’alt nivell o d’elit és un professional i practica l’esport d’una manera molt protegida, amb molts mitjans i molt controlat; és una adaptació segura», explica l’experta. Però la gent normal s’enfronta a l’alerta tèrmica sense aquesta protecció. «Quan tenim temperatures extremes ens podem adaptar, sí, però durant un període de temps curt», assenyala Gaztañaga, advertint que en una persona que no es dedica a l’espora professionalment «el cos pateix alteracions fisiològiques importants que ens poden causar problemes greus, fins i tot la mort».
Aquest mes de maig es van registrar temperatures històriques, sense precedents en molts punts d’Europa, inclosa Espanya. Segons el Sistema de Monitorització de la Mortalitat diària (MoMo), 101 persones van perdre la vida per la calor. Es tracta de la xifra més alta en un mes de maig des de que es va començar a utilitzar (2015). El mes de juny ha estat el segon més càlid de la sèrie històrica d’Espanya, amb una temperatura mitjana de 3,2 °C per sobre del normal. A l’Europa Occidental ha estat el juny més calurós mai registrat. A Espanya, el mes passat més d’un miler de persones van morir per les altes temperatures, d’acord amb les dades de MoMo. La majoria de morts no es deuen a cops de calor sinó al deteriorament de les funcions de l’organisme, especialment en persones vulnerables.
Calor extrema i temperatura corporal
«La calor canvia la rutina. Per exemple, jo abans sortia a córrer tranquil·lament a les 9.00, quan deixava el meu fill a l’escola. Ara a aquesta hora és gairebé impossible sortir, ho he de fer molt més aviat. Però és que, a més, a les 21.00 tampoc puc sortir, perquè segueix fent la mateixa calor horrorosa que fins I tot fa mal de cap», explica Yesica Brea Morilo, professora de ball i de flamenc, i runner. Viu a Sevilla i confessa que «aquest any està essent especialment dur, perquè la calor ha arribat molt aviat». Respecte a la feina (les classes de ball), reconeix que no té gaire marge per fer canvis, però sí que ara beu moltíssima més aigua que abans.
Fer esport sota una calor intensa converteix l’organisme en una olla de pressió, explica la doctora Gaztañaga. Per a l’especialista en Medicina de l’Activitat Física i l’Esport, la temperatura ambiental ideal per a la pràctica esportiva se situa entre els 18 i els 26 ºC, on la termoregulació funciona sense friccions. Sobrepassar els 37,5 ºC a l’exterior provoca un perillós efecte dòmino, especialment si hi ha humitat alta: «Tenim una resposta cardiovascular i del sistema nerviós. A nivell central, la freqüència cardíaca s’incrementa. I a nivell perifèric hi ha una vasodilatació, baixa la tensió i la sang queda atrapada a les extremitats. Si a això li sumem que l’humitat agreuja la transpiració, que l’evaporació és pitjor i que la suor es queda a la superfície, però no aconsegueix fer l’intercanvi. La dificultat és més gran per fer baixar la temperatura corporal, que és l’objectiu», detalla la metgessa.
Durant un esforç físic amb calor extrema, la pèrdua de líquids pot disparar-se dels dos litres habituals a més de tres i mig. «A partir d’un 2% de pèrdua de líquids comença a fallar la regulació metabòlica. Comencen a accelerar-se les respostes cardiovasculars i poden fallar perquè no poden abaixar la temperatura corporal», adverteix l’especialista.
Aquesta realitat la constaten en primera persona aquells que fa dècades que practiquen esports a l’aire lliure. Dani Alcañiz, que practica ciclisme i running des de fa més de 20 anys, confirma com s’ha escurçat el marge per entrenar-se: «La calor afecta molt el rendiment en qualsevol esport, per la deshidratació i perquè fa que el pols pugi degut a la temperatura. Les temperatures s’enfilen amb els anys i els episodis d’altes temperatures són cada cop més freqüents». Per a Alcañiz, resident a València, l’única opció és modificar els hàbits: «Intento sortir a entrenar d’hora per evitar la calor, però si no tinc més remei i surto amb calor, no faig alta intensitat». Aquesta mateixa estratègia d’evasió tèrmica aplica Mónica Eiras (La Corunya) amb el trekking, buscant sempre «rutes amb molta ombra i amb zones de riu per refrescar-se».
Aclimatar-se o morir
El problema de la pràctica esportiva amateur no es limita a l’aire lliure. Fer exercici a casa o en instal·lacions esportives moltes vegades multiplica les condicions de risc. «Als gimnasos que no estan condicionats, que la ventilació és deficient, s’hi acumula gent o no hi ha aire condicionat… tot això incrementa l’humitat i la calor humana. I la calor s’ha de dissipar. Aleshores la suor no s’evapora, de manera que el risc és encara més gran perquè no pots recuperar», alerta la doctora Teresa Gaztañaga.
Mónica Eiras ho corrobora amb les activitats indoor: «T’exigeixen estar més pendent de les teves sensacions, ja que estem més exposats a baixades brusques de tensió i desmais«. Un avís mèdic que també experimenta Janire Sánchez, de Madrid, en el seu propi cos en fer escalada al rocòdrom: «L’estiu m’exigeix beure molts més líquids; si no, rendeixo menys i fins i tot em baixa la tensió».
Sota aquestes condicions d’efecte hivernacle, el perill impacta especialment grups de risc invisibles, com ara nens, adolescents –que no tenen madur el sistema de termoregulació– i persones de més de 65 anys, que presenten una resposta metabòlica menys eficient. Sobre això, la metgessa alerta de la manca de percepció del risc entre l’esport popular. «Quan tenim set, ja anem tard. La set no és un indicatiu de la deshidratació al principi», puntualitza la doctora Gaztañaga. «Cal fer cas a totes les guies de salut. Quan hi ha un risc, pensem ‘a mi no em passarà, sóc una persona jove, bec aigua, estic treballant, no tinc una altra hora…’ i aleshores sortim al carrer amb roba poc adequada o sense hidratar-nos. El risc és que la gent no s’ho creu fins que no li passa». L’alimentació, la hidratació (abans amb aigua i després amb electròlits), una bona indumentària, pauses i un bon descans són algunes recomanacions de l’experta.
L’escalfament global no acabarà amb la humanitat de cop i volta. El panorama és encara més cruel. El fet de tenir un planeta 1,4 ºC més tòrrid el que fa és deteriorar la qualitat de vida, sobretot dels qui tenen menys possibilitats d’adaptar-s’hi. Agreuja les desigualtats i augmenta el patiment de totes les vides, ja siguin humanes o animals. El canvi climàtic, que empitjora cada aspecte del nostre dia a dia, roba a poc a poc tots els hàbits que consideràvem immutables. També el lleure actiu i l’esport.
Text publicat originalment a La Marea-Climática
