Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
En la 23a edició del Festival Nits de Cinema Oriental de Vic (o en el seu nom internacional, Asian Summer Film Festival, ASFF), celebrat del 14 al 19 de juliol de 2026, es van projectar un total de 38 llargmetratges i 6 curts, tots en versió original amb subtítols en català, a excepció d’una preestrena especial; en concret la pel·lícula Doraemon: Aventures en el món de l’art (Eiga Doraemon: Nobita no Esekai Monogatari, 2025), que es va poder veure doblada al català. El director del festival, Quim Crusellas Padrós, responsable de la programació juntament amb Domingo López, va indicar en la cloenda que «el festival destaca, edició rere edició, per la gran quantitat d’estrenes que programa, i ja s’ha convertit en una important finestra d’exhibició de cinema asiàtic al continent europeu. En aquesta edició hi ha hagut 33 estrenes en total, entre les quals n’hi ha onze d’internacionals i una de mundial«. Dit d’una altra manera, hi ha un film asiàtic que s’ha exhibit en públic per primera vegada en el marc del festival i n’hi ha onze que ho han fet per primera vegada fora dels seus països d’origen.
El jurat oficial del festival estava format pel director de cinema català d’ascendència xinesa Jiajie Yu, que va presentar dos curtmetratges; l’actor català d’ascendència coreana Alberto Jo Lee, que també va presentar un curt; i l’especialista en promoció audiovisual, Carme Puig. El jurat va atorgar el Gran Premi del Festival a la pel·lícula hongkonesa The Way We Talk (Hon ngo gamtin zaammo syut, 2024), dirigida per Adam Wong, destacant en la seva decisió el valor de la producció, centrada «en donar visibilitat i representació a la comunitat sorda, pel seu retrat tendre de l’amistat i de la fidelitat a un mateix, i per explicar de manera bella i lluminosa el viatge d’autodescoberta dels seus tres protagonistes«. La pel·lícula és un emotiu drama d’iniciació i aprenentatge que explora la identitat, l’acceptació i la comunicació a través de les experiències de tres joves sords al Hong Kong contemporani.
La cinta s’endinsa en les vides de la Sophie, l’Alan i en Wolf, tres joves que experimenten la seva sordesa des de perspectives diametralment oposades. Mentre la Sophie i l’Alan —tots dos amb implants coclears— han crescut esforçant-se per encaixar en el món normatiu mitjançant el costós aprenentatge de la llengua oral, en Wolf abraça el seu silenci comunicant-se en exclusiva a través de la llengua de signes i perseguint, contra tota barrera, el seu anhel de ser instructor de submarinisme.
El punt d’inflexió en la història arriba quan la Sophie, acabada de graduar, aconsegueix la seva primera feina corporativa en una companyia d’assegurances i descobreix amb profunda frustració que és utilitzada com una simple «mascota» d’inclusió per rentar la imatge de la firma, la qual cosa desdibuixa el seu desig de ser tractada com una persona més. Aquesta crisi personal l’empeny a retrobar-se amb l’Alan i a conèixer en Wolf, els quals li obren les portes a la llengua de signes i a una comunitat i forma d’expressió que li resultaven completament alienes.
A mesura que les vides de tots tres es creuen, aquest viatge d’autodescoberta desencadena intenses tensions i debats sobre la identitat, plantejant tant als protagonistes com a l’espectador un dilema existencial: el constant conflicte entre desgastar-se forçant la integració en una societat dissenyada per a oïdors o reivindicar amb orgull la pertinença a la cultura sorda, en una actualitat molt influïda pels avenços tecnològics, que han suposat un gran progrés pel que fa als implants coclears.
La projecció de la pel·lícula al Centre d’Arts Escèniques L’Atlàntida, una de les seus del festival, va comptar amb la col·laboració de l’Agrupació de Sords de Vic i Comarca, una entitat sense ànim de lucre l’activitat de la qual va començar el 1972, dedicada a defensar els drets i millorar la qualitat de vida de les persones amb discapacitat auditiva. Amb la fita d’assolir una integració i participació social plenes, l’associació impulsa diverses activitats culturals, esportives i de formació, a més de facilitar als seus socis l’accés a informació vital sobre recursos i ajuts. Com a eix central de la seva tasca, l’agrupació manté una lluita activa per erradicar les barreres de comunicació persistents en la societat, promovent el desenvolupament individual i la visibilitat col·lectiva de la comunitat sorda.
En acabar la projecció de la pel·lícula, es va celebrar una trobada amb els membres de l’agrupació presents a la sala, amb la participació, entre d’altres, del president, David Puigsasllosas, i la col·laboració de Judit Farrerons, que va actuar com a intèrpret de llenguatge de signes, facilitant la comunicació entre tots els presents. Els assistents a aquesta trobada vam poder escoltar de primera mà algunes de les reivindicacions que plantejaven els membres de l’agrupació davant les barreres habituals que es troben en la seva vida quotidiana i laboral. La sessió es va convertir en un gran exercici pedagògic perquè les persones oïdores presents al recinte comprenguessin la realitat de les persones sordes, des d’una vessant social, educativa i familiar.
Un dels conceptes clau per comprendre les barreres a les quals s’enfronten les persones sordes és l’anomenada «privació lingüística». Aquesta condició sorgeix quan un menor no té un accés fluid i continu a una llengua natural —sigui parlada o signada— durant el seu període crític de desenvolupament cognitiu, que abasta aproximadament els primers cinc anys de vida. Atès que més del 90% dels infants sords neixen en el si de famílies oïdores, les intervencions mèdiques solen prioritzar l’oralització i l’ús de tecnologia auditiva com els implants coclears. Així i tot, quan aquestes eines no aconsegueixen proporcionar una comprensió completa de la parla i es posposa l’ensenyament de la llengua de signes, el menor queda immers en un profund buit comunicatiu.
Les conseqüències d’aquest fenomen van molt més enllà d’un simple retard en la parla, i afecten directament el desenvolupament neurològic i socioemocional de la persona. En l’estudi titulat Language Deprivation Syndrome: a possible neurodevelopmental disorder with sociocultural origins ([Síndrome de privació lingüística: un possible trastorn del neurodesenvolupament amb orígens socioculturals], 2017), els investigadors Hall, Levin i Anderson van encunyar el terme «síndrome de privació lingüística«, demostrant com l’absència d’un codi lingüístic precoç altera les funcions mecenes del cervell —com la memòria de treball i la resolució de problemes— i dificulta el desenvolupament de la teoria de la ment, imprescindible per entendre les emocions alienes. Els autors conclouen que les dificultats cognitives i de salut mental observades en part de la població sorda no són un resultat biològic inherent a la manca d’audició, sinó la conseqüència directa d’una barrera sociocultural que priva la infància de l’accés immediat a la comunicació.
En les diferents intervencions es va destacar com el subtitulat per a persones sordes és una de les disciplines més complexes de la traducció audiovisual, ja que transcendeix la simple conversió de veu a text. Com adverteix la investigadora Josélia Neves en el seu influent treball 10 Voices within Subtitling for the Deaf and Hard of Hearing ([10 veus en el subtitulat per a persones sordes i amb discapacitat auditiva], 2008), el verdader repte d’aquesta disciplina rau a «reescriure el paisatge sonor». Per al professional, l’objectiu no és només traslladar les paraules, sinó plasmar els tons de veu, les intencions, la música i els efectes acústics clau que generen tensió o emoció en una pel·lícula, aconseguint condensar tota aquesta informació sense saturar la pantalla.
En la pràctica quotidiana, aquest ofici s’enfronta a seriosos dilemes tècnics i lingüístics. D’una banda, ha de resoldre la identificació clara de qui parla mitjançant colors o posicions en pantalla, especialment quan els personatges estan fora de camp. De l’altra, es lliura un constant debat entre la fidelitat literal del text i la necessitat d’editar-lo per no superar la velocitat de lectura recomanada. Atès que la llengua escrita funciona com una segona llengua per a moltes persones sordes signants, un excés de text per segon produeix fatiga visual i distreu de l’experiència estètica de la imatge. A això s’hi suma l’enorme heterogeneïtat de l’audiència receptora. Dissenyar un estàndard inclusiu que contempli aquestes realitats tan diverses continua sent un dels grans desafiaments ètics i tècnics del cinema accessible.
A la pel·lícula hi ha una escena que sorprèn enormement l’espectador, quan la mare d’una nena sorda li tapa els ulls al carrer perquè no vegi dos nens sords mentre parlen entre ells mitjançant el llenguatge de signes. En realitat forma part d’una denúncia explícita a l’inici de la pel·lícula, quan l’any 2004 la política d’oralitat a les escoles prohibia terminantment a les persones sordes que utilitzessin aquesta modalitat de comunicació. Si es realitza un implant coclear com a la protagonista de la pel·lícula, s’agreuja aquesta situació, en limitar-se completament la possibilitat de comunicar-se mitjançant el llenguatge signat.
L’implant coclear és un dispositiu electrònic implantat quirúrgicament que substitueix la funció de l’oïda interna danyada, transformant les ones sonores en senyals elèctrics que estimulen directament el nervi auditiu. Lluny de constituir una «cura» miraculosa o una solució automàtica per a la sordesa, el seu èxit depèn d’un llarg i exigent procés de rehabilitació logopèdica i reentrenament cerebral, amb resultats molt diferents en cada cas particular. A més dels seus reptes tècnics, l’implant comporta profundes implicacions socioculturals i ètiques: mentre la medicina el presenta com un pont indispensable cap a l’entorn oïdor, en el si de la comunitat sorda desperta un intens debat d’identitat, en existir el temor que una visió purament patològica de la sordesa desplaci la llengua de signes i la riquesa cultural d’aquest col·lectiu. Aquests dilemes morals que apareixen a la pel·lícula The Way We Talk van contribuir que també guanyés el Premi del Público-Gat de la Sort al festival, categoria en la qual va quedar finalista la pel·lícula d’animació The Last Blossom (Housenka, 2025).
The Last Blossom va guanyar també el Premi de la Crítica del Festival. Dirigida pel cineasta japonès Baku Kinoshita, que coescriu el guió amb Kazuya Konomoto, la pel·lícula és un íntim i melancòlic drama criminal que combina el cinema de yakuza amb el realisme màgic. Produïda pel prestigiós Studio CLAP i distribuïda en castellà i català per Jonu Media, la trama situa l’espectador a la cel·la d’aïllament on Akutsu, un avi i exmembre de la yakuza, compleix cadena perpètua a l’espera dels seus últims dies, acompanyat únicament per una flor de bàlsam (hōsenka) arrelada en una llauna que, en un gir surrealista, li comença a parlar. A través de les seves àcides i contemplatives converses amb la planta, el protagonista empren un viatge introspectiu cap a l’estiu de 1987, rememorant el seu passat com un criminal de poca volada atrapat entre la violència de l’hampa i l’afecte genuí per una mare soltera i el seu fill. Atrapat en una xarxa de falses lleialtats i traïcions, Akutsu orquestra un arriscat cop contra la seva pròpia banda per salvar la família que va triar.
En la tradició espiritual i teatral d’Àsia, la màscara mai no ha estat un mer instrument d’ocultació, sinó un poderós catalitzador de transformació. Així ho reivindica el Festival Nits de Cinema Oriental de Vic en el seu lema conceptual d’aquesta edició, prenent com a referent el teatre Noh japonès: la màscara no emmascara la realitat, sinó que la transforma mitjançant un joc de llums i ombres per projectar estats emocionals profunds i veritats invisibles a simple vista. Aquesta mateixa premissa sembla bategar al cor de The Last Blossom, que encarna a la perfecció aquesta complexa dualitat del rostre humà. Atrapat durant dècades rere la ferotge màscara del crim organitzat, el viatge introspectiu del protagonista cap al seu passat revela que sota la cuirassa del delinqüent sempre van coexistir la tendresa, el sacrifici i un desesperat anhel de redempció per salvar la seva família triada. Al igual que l’esperit kitsune i les màscares tradicionals que vertebren la identitat del certamen, l’obra de Kinoshita utilitza la fantasia i el record no per amagar la culpa, sinó per entreteixir un madur relat de delicada estètica sobre les decisions irreversibles i la cerca de la pau interior al final de la vida.
