El procés de reforma de l’atenció primària es va iniciar a Espanya dos anys abans que la del conjunt del sistema sanitari, basada aquesta en la Llei General de Sanitat de 1986. És evident que la Llei va produir el canvi polític i estratègic més important amb l’establiment de la universalitat del dret a les prestacions, el seu finançament públic mitjançant els impostos generals i l’accessibilitat gratuïta a gairebé totes elles, però no és menys cert que, des de la perspectiva organitzativa i assistencial, el canvi més important va ser el de l’assistència mèdica ambulatòria, nascuda a la dècada posterior al final de la guerra civil. L’atenció hospitalària no es va modificar ni en el concepte, ni en l’estructura de l’assistència prestada. La innovació es va introduir essencialment fora dels hospitals i el seu desenvolupament estratègic i operatiu va ser liderat pels metges de família, portadors de l’estendard d’una especialitat reconeguda oficialment pocs anys abans, el 1978 (Medicina de Família i Comunitària).
Entre els metges de capçalera (de medicina general) que treballaven en l’assistència mèdica ambulatòria anterior a la reforma i les seves organitzacions societàries la majoria va mostrar desconfiança, i a vegades oberta oposició, vers els canvis proposats per la reforma de l’atenció primària. Aquesta afirmació no implica, tot el contrari, una manca de reconeixement a la important tasca desenvolupada per aquells professionals que, en un marc de treball molt desfavorable, van donar sempre la millor assistència possible als seus pacients. Alguns dels que vam assistir al naixement de la reforma teníem clar des del principi que era necessari prioritzar una confluència entre la societat que agrupava els joves metges de família (Sociedad Española de Medicina de Familia i Comunitaria: semFYC) i les dels seus predecessors (Sociedad Española de Medicina General: SEMG i Sociedad Española de Medicina Rural y Generalista: SEMERGEN) però no va ser possible per una insuficient visió de futur d’uns i altres.
El llarg procés de reforma de l’atenció primària
La reforma de l’atenció primària es va iniciar amb passes lentes i a vegades titubejants i el procés es va allargar fins més enllà de l’any 2001. Pel camí es van perdre algunes bases conceptuals que semblaven irrenunciables, vam patir successives crisis econòmiques generals i sanitàries i, malgrat tot, els professionals continuaren arrossegant el carro assistencial. Els pacients valoren de forma cada vegada més positiva els canvis introduïts i les dades de les enquestes realitzades a la ciutadania demostren un creixement exponencial de la satisfacció amb l’atenció rebuda en els centres de salut i pels seus professionals.
En el marc de la crisi econòmica i financera iniciada l’any 2008, els governs europeus i, de forma especial, els d’Espanya i les seves nacionalitats i regions han posat en marxa un ampli ventall de mesures restrictives de la despesa pública, amb especial incidència en sectors com la sanitat i l’ensenyament, pilars del nostre encara dèbil estat del benestar. Aquesta mena “d’encreuament de la mort” de les restriccions en l’atenció de salut i de l’increment de l’atur i la pobresa ja està tenint repercussions clares sobre la situació de salut individual i col·lectiva. La pèrdua del caràcter universal del nostre sistema de salut, el creixement de les llistes d’espera i la instauració de mecanismes cada cop més agressius de copagament són alguns dels elements emblemàtics que formen part d’aquestes estratègies neoliberals emergents.
Els canvis essencials de la reforma
Seria una absurditat negar que al llarg del procés de reforma es van cometre errades més o menys significatives en el disseny i posada en pràctica dels canvis introduïts en l’atrotinada assistència mèdica ambulatòria de la seguretat social espanyola. Aquestes errades no poden entelar el fet que la reforma va promoure canvis molt significatius, entre els que destacaríem els següents:
-Ordenació del territori en zones o àrees bàsiques de salut (5000-25000 habitants), cadascuna a càrrec d’un equip de professionals
-Equips d’atenció primària nucleats per metges (de família i pediatres), infermeres i professionals no sanitaris que treballen a dedicació completa
-Coordinació a nivell de l’Àrea de Salut amb professionals que presten suport especialitzat als equips d’atenció primària
-Abordatge integral (biopsicosocial) dels problemes de salut
-Integració de les activitats d’atenció a les malalties amb les de prevenció i promoció de la salut
-Enfocament individual i comunitari de l’atenció de salut
-Retribució mixta dels professionals (salari, complements, nombre de malalts a la llista o cupo)
-Instauració de la targeta sanitària individual
-Utilització de suports documentals i de registre específics de l’atenció primària
-Docència i recerca
Sense negar la importància d’aquests canvis, la veritat és que el primer i principal va ser aconseguir que la mateixa atenció primària sorgís com un dels components essencials del sistema nacional de salut i que s’assumís a tots els nivells que els seus professionals havien de tenir una preparació formativa específica per exercir en aquest àmbit.
