Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
La ment controla el cos. Jo controlo la meva ment. És això sempre així? Aquest mecanisme és reversible o alterable? Tothom ha sentit a algú que refereix “haver-se quedat en blanc” en una situació estressant, o haver vist gent paralitzada davant de certes situacions, com un atracament o un enterrament. Aquest fenomen recognoscible ens serveix per explorar la pregunta inicial: pot una persona sana, en algunes situacions, perdre el control de la consciència i del cos?
Des de la història de la medicina s’identifiquen moltes descripcions de quadres de persones amb episodis de pèrdua de consciència i alteracions motrius, molts cops similars a les crisis d’epilèpsia, en context d’estressors importants, immediats o passats. En ocasions de manera repetida. Cal destacar Freud, que va descriure aquests quadres d’alteració de consciència i moviments involuntaris i els va relacionar amb traumes passats, incrustats al subconscient que la persona no era capaç d’identificar. Així, van néixer els trastorns de conversió; situacions en que la persona “converteix” un event psicològic en un símptoma neurològic com pot ser una convulsió motora. Actualment, la Lliga internacional de l’epilèpsia ha definit el nou terme Crisis Funcionals/Dissociatives per aquest tipus de trastorns. Dins de la psiquiatria, la guia americana (DSM) defineix aquests episodis com a trastorn neurològic funcional.
Però, de què estem parlant exactament? Aquestes crisis funcionals/dissociatives es caracteritzen típicament per episodis d’alteració del nivell de consciència, de vegades amb moviments de les extremitats que poden semblar una convulsió epilèptica. Però no hi ha una epilèpsia subjacent. No hi ha alteracions a les imatges del cervell. Típicament, totes les proves surten normals, inclús durant els episodis. Estem davant d’una persona sana, sense malaltia des del punt de vista més clàssic mèdic. Moltes vegades, podrem trobar històries de traumes passats; típicament, abusos a la infància, fet també que fa que en l’actualitat aquests episodis apareixin més en dones.
El mecanisme últim d’aquests episodis no es coneix. Actualment, es postula de base un model multifactorial, una combinació de disfunció del processament de les emocions, alteracions en les conexions neuronals de zones cerebrals implicades en aquest processament emocional i estressors socials. Personalment, per explicar l’aspecte més psicològic a nivell d’individual, m’agrada entendre aquest trastorn com una alteració en els circuits que ens presenten el món tal i com el percebin. M’intentaré explicar; com va definir Daniel Kahneman, els humans disposem d’un sistema que ens presenta el món en segons. La realitat la percebem «tal i com és»; en poques ocasions ens hem de plantejar què tenim al voltant, o quina impressió tenim d’un semàfor en vermell: dóna la sensació que simplement, ho sabem. Però això és un producte de la nostra ment, del que Kahneman anomena sistema 1. Tenim una sistema nerviós que s’ha ocupat de percebre, processar i representar en milèssimes de segon el que ens envolta per a que nosaltres ho percebim de manera conscient. Aquesta consciència amb capacitat de raonar arriba més tard, i és el que Kahneman anomena sistema 2. La simplificació d’aquest fenomen la podem trobar a les il·lusions visuals; objectes que el nostre primer sistema no és capaç de processar, enganyen la nostra capacitat de representació, i fins que no ens hi fixem bé i hi posem el sistema 2 no ho entenem. Una altre exemple encara més senzill d’aquests sistemes és la intuició com a paradigma del sistema 1, i el raonament posterior com a sistema 2.
Gran part de la obra de Kahneman la va dedicar a demostrar que el sistema 1, falla. I ens representa el món abans de que en siguem conscients. Això ens indueix a molts errors humans típics. A més, aquest sistema és sensible a l’aprenentatge; com tots sabem per experiència vital, la intuició millora amb els anys. Però també ens pot condemnar. Persones que han patit traumes relevants, o estrès cronificat, el sistema 1 pot desenvolupar respostes exacerbades, sobretot implicant el sistema nerviós autonòmic que acabin desencadenant en les crisis funcionals, bloquejant la consciència.
Val a dir que això és una hipòtesi que personalment m’atreu dels meus anys d’experiència. Però ara queda la part més important; llavors, com ajudem a una persona amb aquestes crisis? Es pot modificar de nou el sistema 1? Es pot, però cal entendre la malaltia, teràpia psicòlogica i tècniques de reaprenentatge. Desgraciadament i tot i la seva freqüència, aquest tipus de crisis són molt desconegudes, i a Catalunya actualment l’accés a teràpia psicològica per aquests tipus de trastorn és molt limitada. En moltes ocasions, ens limitem a la consulta del neuròleg i del psiquiatra, en el que no hi ha marge terapèutic, ja que, evidentment, cap fàrmac ha demostrat eficàcia en aquest tipus d’alteració «mental».
Per ara, ens queda fer divulgació i intentar, en un futur, poder millorar els circuits d’atenció per aquests tipus de trastorns. Ens trobem davant d’una patologia que afecta més a les dones en un entorn amb major exclusió social i el tractament de la qual passa per una atenció psicològica infrarepresentada a la sanitat pública. Sens dubte, hi ha marge de millora
