Anàlisi

Bibiana Collado: «La gent gran no és mai al centre. Són els no escoltats»

Article publicat originalment en castellà a LaMarea

A Bibiana Collado Cabrera li brillen els ulls quan parla de Marcelino, la seva nova novel·la (editada per Pepitas de calabaza i Los aciertos). Deixen entreveure cansament –són passades les set de la tarda, acaba d’acabar una altra entrevista i al matí ha fet classe en un institut públic valencià–, però també l’alegria de qui ha parit paraules noves i vol compartir-les. «Estic nerviosa, perquè el llibre està començant i vull veure què passa, però estic contenta», comenta somrient. De paraules noves i de compartir tracta aquest llibre. Però Marcelino és, sobretot, una història del dol protagonitzada per un home gran. Un home gran d’entorn rural que cerca paraules per entendre i que parla de sexe. L’escriptora s’ha saltat aquí un munt de barreres per explicar des de la mirada d’un home –el mateix que dóna títol al llibre– com eren el desig, l’alegria i la pena negra.

D’una banda, pot semblar inesperat després de Yeguas exhaustas, títol que va publicar fa tres anys i que continua essent un èxit gràcies al boca orella. De l’altra, qui també hagi llegit les seves poesies entén que Bibiana Collado està seguint el seu camí. En el seu segon poemari, El recelo del agua, el poema «Surcos» es tancava així: «……cansada de producirme en símbolos ajenos / decido que la niñez es intransferible / y que tengo muchas cosas que explicarte», il·luminant potser el recorregut natural de la seva literatura. «Passen dues coses. D’una banda, que, qui potser només ha llegit Yeguas exhaustas, potser esperava un llibre similar o amb una protagonista més semblant a una dona de mitjana edat, amb els seus problemes i les seves preocupacions. I llavors se sorprendrà i dirà: «Però això què és? Això no té res a veure, això és un altre espai, això és una altra veu». D’altra banda, si mires els llibres des de dalt, dius: “Doncs forma part de l’univers bibianesc”. Perquè a tot arreu hi ha aquesta importància pel camp, pels orígens, per com es conforma la nostra identitat, per relatar totes aquestes històries i donar-lis protagonisme. Entenc que hi haurà gent a qui sorprendrà, però per a mi està connectat. En realitat, tots els poemaris i tots els llibres estan entrellaçats, formen una galàxia. Per mi té tot el sentit aquest llibre, dins del meu cap a la Bibiana li escau parlar d’un senyor explicant històries del camp.

Aquest senyor és Marcelino, la veu que explica i ens porta de la mà a la vida des de la seva joventut. Un personatge que «surt de posar una mica la mirada i les orelles atentes i recollir aquestes històries», explica l’autora. «Em venia molt de gust donar veu a un home, per començar. Per mi era un repte, tenia un gest juganer i gairebé provocador després que ja hagués parlat de Beatriz (la protagonista de la seva novel·la anterior). A més, volia que fos un home gran, perquè els grans són els no escoltats. La gent gran mai no és al centre, mai protagonitza sèries ni pel·lícules ni llibres, no té un paper central en l’art. Em semblava important que el protagonista fos un home gran de camp, que recollís tota aquesta història, tots aquests orígens. Aquest camp és el lloc d’on tots venim. I d’alguna manera és present aquest ancoratge que jo tinc tan fort amb la tradició oral. La meva família, com tantes d’altres, no tenia llibres, però explicava moltíssimes històries. Per mi, el lloc on van néixer els meus pares és Macondo. És una mena d’espai mític on passaven mil coses, a més amb aquesta cosa juganera que té la narració oral, en la qual es barreja realitat i ficció, però tant és».

És igual perquè Marcelino, des del capítol que obre la novel·la, ens presenta un naixement i amb ell ens obre un món, el de l’Espanya rural durant la postguerra, un territori tan concret com la xocolata que es comparteix després que neixi el seu nebot i tan universal com l’alegria de conèixer vides noves, de travessar dols, d’enamorar-se, de desitjar bestialment. «No volia que fos un exercici d’arxiu documentalista o històric, volia crear amb aquesta veu, partir d’aquella oïda del personatge i explicar coses que m’interessaven». Entre elles predomina el desig sexual, una cosa pràcticament tabú a la vellesa i que no obstant vertebra tot el llibre. Un desig que va sempre de la mà de la tendresa. «Ha estat un repte escriure aquesta veu masculina. Jo ja havia creat altres personatges masculins, comme terrorífic Pere de Yeguas exhaustas, i ara volia endinsar-me en la veu d’un home que entrés en la seva vulnerabilitat, en la seva tendresa, en la seva inseguretat, en el seu dol i que, a partir d’aquí, poguéssim connectar amb ell i donar-li una entrada efectivament a aquest amor que pretén ser lluminós, alments explicat des de la bondat».

Qui rep tot aquest amor immens de Marcelino és l’Encarna, una dona llançada, amb caràcter, que escolta les seves preguntes i gaudeix de plaers compartits. I ho fa amb el cos, perquè aquesta novel·la és tremendament corporal, tal com assenyala Bibiana Collado: «Lligat amb aquest aspecte tan corporal, tan físic, tan tel·lúric, tan fort, i que no vol dir que estigui exempt de conflictes, sempre hi ha un gest de tendresa en aquests personatges. Fins i tot quan estan enfadats i no es poden veure o no s’entenen, aquest no entendre’s és des de la tendresa«. De fet, hi ha un moment preciós a la novel·la, quan el protagonista s’adona que cuida la seva parella fins i tot quan fantasieja: “Fins a les fantasies més arrogants, jo no volia fer mal a la meva Encarna”. «És com que d’una banda hi ha aquesta cosa tan de carn, tan d’entranya, i de l’altra aquest afecte, aquesta intuïció que per sentir plaer també hi ha d’haver plaer en l’altra persona«, comenta l’escriptora.

Un altre dels capítols més emotius arriba quan el temps ja ha passat, però el desig continua bategant i la parella torna a gaudir de la seva intimitat, reconeixent els seus cossos escapolits. “Segueixo sent jo”, diu ella. «Amb pro feines ens movíem. […] No obstant, quin moment tan bonic. Tan nostre, encara», ens explica ell. «A casa meva s’han cuidat avis i àvies, mares, sogres, la tia que no va tenir fills… Per això el que sí que tenia al cap és aquest procés últim, més en aquest personatge, que havia parlat tant del cos i de la sensualitat. Pensava en què quedava de tot això quan la teva parella és un cos que han de rentar i que empastifen amb crema, al que tracten pràcticament com si fos un nadó. Per això aquesta insistència del Marcelino en ‘jo volia que l’Encarna seguís essent una dona fins al final. Jo volia ser un home fins al final’. Per això volia que la identitat eròtica continués», defensa.

I així, mentre llegim el desig del Marcelino, escoltem també els dubtes d’un home que vol parlar, però no pot. «Aquí hi ha diverses coses funcionant. Aquest tancament del llenguatge, aquesta manca de construir un llenguatge de l’amor i de la bondat, i un llenguatge de la tendresa, de la dolçor, aquesta manca de paraules literal que hem tingut com a societat i que han tingut en particular els homes per anomenar certes coses. D’altra banda, també hi ha alguna cosa particular en aquest Marcelino. Una cosa gairebé física en aquest poder dir. Vaig començar pensant-ho com una metàfora i es va anar convertint en alguna cosa material. A mesura que avançava en l’escriptura em vaig adonar que estava treballant literalment amb un problema del llenguatge», explica Bibiana Collado.

No és que el protagonista sigui un home sense màcula, però sí que és algú que vol entendre i acompanyar el dolor (tant el propi com l’aliè). En una època en què hi havia qui pretenia retornar la seva dona quan no engendrava descendència, Marcelino intenta trobar paraules per dir, per pensar mentre plora a poc a poc després que la seva parella tingui un avortament. «Per mi ha estat sobretot una novel·la de dol, d’acompanyar processos i de replantejar-se i pensar molt en aquesta entrada masculina. Com es viu la maternitat des de l’altra banda. Perquè les dones intentem llegir sobre el tema, pensem molt per construir el nostre lloc en aquest procés. I com és el lloc d’ell, què és el que li passa pel cap i pel cor? I quin dret sent un home a tenir un dol o no davant d’un avortament no escollit?», explica l’escriptora. «¿Será que solo puedo construir cosas que / no llegan al afuera, como esa habla mía / a la que tanto le cuesta salir?”, es pregunta el Marcelino en un dels capítols.

I, tanmateix, sempre hi ha una ecletxa per on entra la llum. Perquè el poble pot ser un infern gran, però també pot ser xarxa i tribu. Marcelinos cuidant. Dones estimant-se, primer des del silenci i després ja reconegudes com a iguals, com els passa al llibre a dos dels seus personatges, l’Ángeles i la Dolores. «Sempre hi ha fissura, hi ha llocs al final per ser, per desenvolupar la pròpia identitat i fins i tot per celebrar», explica Bibiana Collado, que explica que una d’elles, l’Ángeles, és «la contracara de Marcelino, és la seva cosina, però també la seva amiga. El llibre comença amb ella verbalitzant que mai no podrà ser mare, però el seu personatge em servia per veure com els espais s’obren camí, que hi ha escletxes per les quals es pot trobar la vida. Crec que això és molt bonic, explicar les complicacions des de la joia. Però és que ja tenim relats plantejant aquests personatges com a víctimes i molt pocs celebrant-los. Ángeles i Dolores hi ha hagut a tots els pobles d’Espanya, moltes han comptat amb un reconeixement tàcit i han tingut la seva caseta i la família i el cercle, han pogut celebrar també. Jo els volia oferir un espai d’alegria i de reconeixement».

I aquest poble està explicat aquí amb una mirada a l’alçada dels ulls dels personatges, ni des de dalt ni des de la idealització. Potser per això Marcelino és una novel·la que fa olor, hi ha suor, hi ha sang, hi ha ball. Com en una matança que es narra i apareix en un dels capítols com a metàfora de la vida. «És una cosa terrible, però és la festa per antonomàsia, hi ha sang, aliment, vida. És una imatge simbòlica meravellosa de tota una manera d’entendre el món, de tota una identitat i que, malgrat lo dures que puguin ser les circumstàncies, hi ha espai per a la festa». Seria la imatge de la portada, però al final hi apareix una flor silvestre sortint entre la terra dura i seca. «La tendresa enmig de tota aquesta dificultat«. Un altre cop les olors,allò sensorial impregnant el relat. «Per mi eren importants les olors, la textura, aquest efecte d’allò desagradable que en realitat és celebratori, això de ficar-se al llit i rebolcar-se una vegada i una altra sense haver canviat els llençols». Una altra vegada la poesia, perquè a Marcelino li falten les paraules i el seu cos es rebel·la i li fa mal el cap quan no les troba, però quan les troba parla amb un llenguatge poètic. «És que un llibre és el llenguatge. Marcelino gairebé no parla i de sobte li he de fer dir totes aquestes paraules i jugar amb imatges que tenen a veure amb el vocabulari rural, però que van més enllà i que transgredeixen algunes normes, perquè la gent gran també diu follar, però sempre hi ha la poesia, perquè els gèneres estan interconnectats. I després aquesta part lúdica, de jugar amb la disposició de les paraules».

Aquest joc forma part de l’estructura de la novel·la, fragmentada en capítols que són un compte enrere per acompanyar el pas del temps del relat. Els primers són més llargs, i conforme la lectura avança, es van fent més breus. «Es van obrint espais perquè el llenguatge es va perdent, es va foradant segons avança la malaltia». Una altra vegada les paraules acompanyant el procés, Bibiana Collado assenyala: «El llenguatge es va desfent a mesura que se’ns va desfent Marcelino». I en aquell forat la memòria es fa llum.