Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
“Tu, per a cuidar la gent, has d’estar bé, si no, no pots cuidar ningú”. Amb aquesta claredat i contundència comença el documental ¿A mí quién me cuida?, un retrat audiovisual de la professió mèdica, a partir del testimoni de més de vint metges i metgesses. És un crit que alerta sobre com l’organització del sistema sanitari impacta sobre la salut mental i el benestar dels qui hi treballen i el consegüent risc per als qui han de ser curats i cuidats per aquests.
Aquest impacte psicològic, i també físic, era el que sentia la metgessa murciana especialitzada en geriatria María Montoya quan va tenir la idea de fer un documental. Va començar a reflexionar sobre el seu patir, i –explica– “em vaig adonar que el sofriment, la frustració i, fins i tot, el dolor físic que jo patia tenia molt poc a veure amb mi com a persona i molt, en canvi, amb el sistema laboral i amb situacions que s’havien normalitzat, però que eren abusives i atemptaven contra la meva salut”. Fins que un dia va arribar a la conclusió que, tot i estar com estava, la seva funció era cuidar els pacients i, de fet, pensava també: “estic així perquè també cuido la gestió i l’eficiència del sistema, però a mi qui em cuida?”, es demanava.
Ja tenia, doncs, la llavor, el perquè, la motivació i, inclús, potser sense saber-ho encara en aquell moment, el títol del documental. En veure que la seva situació es repetia en molts companys i companyes d’altres especialitats i en altres comunitats, que treballaven en condicions similars o, fins i tot, en situacions més greus, va pensar que era molt important visibilitzar-ho, per fer-nos-en adonar a tots i per a deixar de viure-ho en solitud. Volia també mostrar “que això té a veure no amb la situació personal de cadascú de nosaltres, com amb el sistema en el qual estem ficats i que és on cal posar el focus. Cal lluitar perquè aquestes condicions externes a les nostres decisions canviïn”, puntualitza Montoya.
El resultat és el documental ¿A mí quién me cuida?, l’estrena del qual es va fer dijous 12 als Cinemes Girona. A partir del seu propi testimoni, la metgessa María Montoya ha codirigit –juntament amb el cineasta David Perea– aquesta denúncia de l’esgotament dels professionals de la medicina. La mateixa productora que l’ha realitzat, Twin Freaks Studio, va considerar que no podia quedar en un petit curtmetratge, sinó que havia de recollir els més de vint testimonis de l’àmbit mèdic que ha acabat tenint i que ens deixen veure com és d’extrema la situació.
Diverses ciutats
El rodatge es va anar fent per diverses ciutats, com Múrcia, Madrid, Guadix o Barcelona, a la recerca de cadascun dels metges i metgesses que han tingut el valor d’exposar vivències pròpies d’esgotament, grans dubtes sobre si aquelles guàrdies tan llargues eren bones per a la seva salut i, encara més, per a la dels pacients que entrarien aquella nit necessitant una intervenció d’urgència. “Tenim una responsabilitat”, deia un dels testimonis que, en aquest documental, clamen més seguretat professional, i més sentit comú perquè el sistema, tal com ara, i segons es va desprenent de les diferents veus d’aquesta radiografia de la situació laboral dels metges, s’està deshumanitzant.
“No som superherois, som persones de carn i os, com qualsevol altra”. Aquesta reflexió també traspua en la pel·lícula. El que pot semblar una obvietat, que metgesses i metges són humans, com moltes vegades passa, és sabut, però no som prou conscients del que significa. La paradoxa de formar-se per a cuidar i curar, però no per a cuidar-se i curar-se, la verbalitza en el documental Toni Calvo, director de la Fundació Galatea. Va ser creada l’any 2001 pel Consell de Col·legis de Metges de Catalunya, arran de l’experiència del Programa d’Atenció al Metge Malalt (PAIMM), per vetllar per la salut i benestar de tots els professionals de la salut (medicina, infermeria, veterinària, farmàcia, psicologia, odontologia i treball social) i conseqüentment garantir una millor qualitat assistencial als ciutadans.
Per tant, cuidar-se, per al col·lectiu de professionals mèdics és, tal com es diu en el documental, un imperatiu ètic, perquè la salut de metges i metgesses està connectada a la de llurs pacients. I fomentar la salut dels cuidadors (totes i tots els professionals sanitaris) hauria de venir de dalt, des de la mateixa administració amb una gestió més humanitzadora, s’apunta en el documental. “El metge emmalalteix perquè el sistema està malalt”, diu un altre dels seus protagonistes.
María Montoya reconeix que “el rodatge va ser catàrtic. D’una banda, dur, però, d’altra banda, va ser terapèutic el dir no estic sola, ho estem passant així molta gent i, almenys, escoltar-nos, trobar-nos i visibilitzar-ho tots junts ens va ajudar”. Cal dir que tot el documental, que té una durada de seixanta-cinc minuts, ha estat rodat en espais públics o cases, però en cap cas, en els centres de salut, centrant-se en els professionals, com a persones, sense bata, a les seves ciutats.
Atenció! Recursos humans
La cinta denuncia també els molts silencis còmplices d’aquest malestar que es van trobant en la professió. Sobre això, el testimoni d’un metge rural que va deixar la ciutat perquè volia recuperar aquella idea de metge de família per a la qual havia volgut fer-se metge, i poder atendre millor els pacients, en un entorn més tranquil, posa l’accent en la necessitat no només de canviar lleis o accions de govern, sinó de cuidar els recursos humans de cada centre de salut, recordant també que, si els metges estan precaritzats, en infermeria encara es viuen situacions pitjors.
Especialment punyent és també la intervenció de la metgessa que va liderar la recollida de signatures contra les guàrdies de vint-i-quatre hores, sota el lema No podemos más, Tamara Contreras. “Jo no tinc cap crisi professional, és una crisi amb el sistema. El que més vull és ser metgessa, però em nego a deixar-m’hi la vida”, apuntava, remarcant que “la privació del son és una forma de tortura”.
En aquesta radiografia de la professió que ens cuida, un altre metge, Ángel Gávila, especialista en cirurgia general i digestiva, explica amb ets i uts com va acabar plorant al lavabo en una complicada guàrdia nocturna a l’hospital, quan era resident. El pes de tota la responsabilitat de les decisions sobre ell el va sobrepassar. I no perquè no fos el superheroi que s’espera que sigui un metge, sinó perquè, tal com es va repetint al llarg del documental, hi ha situacions que no han estat pensades en dimensió humana.
Després de la seva angoixant experiència, Gávila va aprofitar la seva formació com a actor per a escriure el musical de teatre Pijamas Verdes, que li ha representat una veritable catarsi perquè amb clau d’humor pot donar també a conèixer la duresa de la pràctica dels residents a primera línia. A través de la web que va crear superresidente.com, ofereix classes en vídeo als qui fan la residència per a l’aprenentatge de l’autocura i poder evitar així viure la síndrome del professional cremat (burnout).
La creadora i codirectora del documental, María Montoya, que del 2014 al 2018 va residir a Barcelona, mentre feia la seva especialitat a l’Hospital del Mar reconeix que va ser molt dur per a ella arribar a plantejar-se abandonar la professió, pel malestar que li feien sentir les condicions de treball. Finalment, es va decantar per la recerca i la promoció de la salut. “Ara estic tranquil·la i bé, però quan estàs en un procés de no comprendre, de frustració, escoltant molta gent amb un discurs semblant o molt pitjor, t’adones que hi ha d’haver una solució. Però no sembla que aquesta pugui ser ràpida i a més s’han de llimar moltes arestes. I tot aquest camí també és dur per a una mateixa”, expressa.
Solució o no a la vista, la realitat demogràfica continuarà pressionant el sistema. Vivim cada cop més anys, però en la darrera etapa, ho fem requerint més supervisió medico-sociosanitària. I aquest desgast, dubtes i desig de fugida de tants metges i metgesses que, en un principi, havien triat la professió des de la mateixa vocació, dels quals parla el documental, en conseqüència, pot anar a molt més.
Fugida de professionals
Ara, el que la María Montoya voldria, “primer de tot, que les persones que ho estan passant malament trobin una mica d’alleujament, en veure que hi ha altres persones així, i que gran part d’això que vivim té a veure en gran part, o en la total part, amb una cosa aliena, les condicions externes, i no tant amb les condicions personals. Però, l’objectiu fonamental és l’impacte en la societat general, en el sector polític i en el sector sindical, per tal que prengui consciència del que de veritat està passant. Que s’adonin que un dels actors i actrius més rellevants del sector sanitari, com és el gremi mèdic, està deteriorant-se amb passes de gegant. I, sense professionals de la medicina, serà molt difícil, no és possible mantenir el sistema sanitari. Que tothom vegi que estem marxant, estem deixant places fixes, decidint dedicar-nos a altres coses”.
I és aquesta mateixa metgessa la que es pregunta, molts cops, “què passarà quan jo necessiti el sistema nacional de salut. Quin tipus de metges hi haurà aquí, en quines condicions estaran treballant, com em tractaran? Perquè, coneixent el meu cas, que em considero una persona molt ben formada i amb molt bona pràctica clínica i les persones del meu voltant que han deixat la professió, gent molt ben formada, amb una gran professionalitat, són precisament aquesta gent que moltes vegades no aguanta treballar en aquestes condicions indignes. Som els qui estem desertant del sistema. Aleshores, quan el sistema ens faci falta a nosaltres com a pacients, qui hi haurà aquí?
La intenció d’aquest documental, que ha estat possible gràcies a una campanya de mecenatge, també és –afegeix la directora– “motivar la població general perquè es mobilitzi i exigeixi que els professionals de la medicina, jo soc metgessa i he fet un documental de gent mèdica, que és el que conec –puntualitza–, puguem atendre’ls com es mereixen”.
