Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
El concepte de risc més abastament referenciat és el del «cigne negre» de l’assagista i economista Nassim Nicholas Taleb, que es defineix com un esdeveniment altament improbable, de gran impacte i que només sembla tenir explicació en retrospectiva. Implica una manca de predicció.
L’economista Michele Wucker va introduir el risc del «rinoceront gris» per referir-se a amenaces altament probables i de gran impacte, que mostren senyals que ignorem. Impliquen una manca d’acció. Postposar millorar la situació és una elecció. Per exemple, el canvi climàtic.
Recentment Marc Bara, fundador de Projectworklab, ha introduït el concepte de «camaleó gris» que es refereix a riscs que veiem, que s’entenen col.lectivament i que es fingeix que no existeixen. Impliquen una manca de coratge per canviar la situació. El seu article a la revista Harvard Deusto ha sigut premiat com el millor article de l’any en la categoria Estratègia.
En molts àmbits podem trobar camaleons grisos.
En l’àmbit sanitari, veig la tensió a la que estan sotmesos els i les professionals de l’atenció primària com un camaleó gris. Se sap, però hi ha una ceguera voluntària. Escoltem frases com «sort tenen de la vocació«, «el sacrifici per seguir mantenint el propòsit vital», «aquelles professions de servei».
Però això té un cost: el desgast emocional i físic de professionals que ja porten massa temps amb una enorme tensió. I que senten que la vocació i el propòsit vital no són suficients per seguir mantenint un ritme de visites diàries que està molt lluny de l’assumible amb seguretat pel pacient i pel professional.
Cada cop és més difícil trobar especialistes de medicina de família que vulguin treballar als centres d’atenció primària. Mantenir l’accessibilitat és una paradoxa. L’Atenció primària de qualitat acaba essent un oxímoron.
Aquest silenci organitzatiu i aquesta rutina de desgast no són inofensius. Es camuflen al dia a dia i s’esquiven. Es fa incòmode mirar-los perquè caldria prendre alguna acció.
Els patiments queden a les converses de passadís sense resoldre’s, configurant el paissatge intern del dia a dia de l’atenció primària.
Si no es fa res per canviar la situació a l’atenció primària, el servei es deteriorà i cada cop serà pitjor l’accessibilitat, la longitudinalitat i la qualitat de l’atenció. La conseqüència final de mirar-s’ho de reüll sense resoldre-ho serà l’increment de mortalitat a la població.
Algú tindrà el coratge de fer alguna cosa amb aquest camaleó gris?
