Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Ara mateix, Catalunya necessita metges. Aquesta és la realitat. El desajust que hem anat acumulant a Catalunya, des de fa més de quinze anys, entre el nombre de metges que s’han anat jubilant i el nombre de metges que hem estat capaços de formar i incorporar al sistema de salut era quelcom totalment previsible. Sabíem cap a on anàvem. Des dels col·legis de metges catalans n’havíem alertat i, malgrat tot, el problema ens ha acabat esclatant per una manca total de planificació. Som on som i ara tocaria pensar i prendre decisions en funció de quines seran les necessitats d’aquí a deu anys, que és el temps mínim que es triga a formar un metge especialista. Si no planifiquem, el col·lapse pot esdevenir estructural.
En paral·lel, un altre element a tenir molt en compte: en els darrers vint anys, Catalunya ha guanyat més d’un milió d’habitants. La població ha augmentat i també s’ha envellit. Evidentment, això vol dir que la demanda assistencial s’ha incrementat, mentre el nombre de places de grau de Medicina i de formació especialitzada (MIR) s’ha incrementat molt poc. Però és que no només tenim poques places de grau –poc més de 1.300 a tot Catalunya–, sinó que formem molts metges d’altres comunitats autònomes que sabem que, en bona part, acabaran tornant a casa seva. Passa el mateix amb la formació MIR. Tenim una gran capacitat d’atracció per a la formació especialitzada, però molts d’aquests metges formats com a especialistes no es quedaran a Catalunya per diferents raons, entre les quals –molt important–, l’elevat cost de vida a Catalunya.
Mentrestant, per a un estudiant català que vol ser metge, accedir al grau de Medicina a una universitat de Catalunya és extremadament difícil. El districte universitari únic a tot l’Estat fa possible que el 40% de les places de Medicina que ofereixen les universitats catalanes siguin ocupades per estudiants d’altres comunitats autònomes. Aquests alumnes assoleixen millors notes de batxillerat i d’accés a la universitat que els formats a Catalunya, amb una proporció d’excel·lents considerablement superior. Caldria analitzar a fons què està passant: per què els alumnes catalans parteixen amb aquest desavantatge i aplicar els mecanismes correctors que calguin. La paradoxa és que necessitem metges, tenim joves preparats i amb vocació, però estem formant, amb recursos propis, molts futurs metges que, majoritàriament, no es quedaran a exercir a Catalunya. Ens ho hauríem de fer mirar.
El resultat de tot plegat és que només un terç dels nous metges col·legiats l’any passat a Catalunya s’havien format a universitats catalanes. El dèficit de metges al nostre entorn i la necessitat urgent d’incorporar professionals, tant al sector públic com al privat, ha afavorit, els darrers anys, l’arribada de molts metges procedents de països extracomunitaris, sense els quals el sistema no s’hauria sostingut. Són professionals que arriben amb recorreguts formatius i professionals diversos. Alguns ja s’han format a l’Estat com a especialistes seguint la via MIR, però molts altres sovint es troben amb grans dificultats per tramitar el reconeixement dels seus títols d’especialista, obtinguts als països d’origen. Cal deixar ben clar que el sistema sanitari català el sostenen tots els professionals que hi treballen, al marge del seu origen i lloc de formació. Sense l’esforç i el compromís de tots els professionals, el sistema fa temps que hauria col·lapsat.
Amb tot, si realment volem garantir que el sistema sanitari català disposi dels professionals que necessita, tant pel que fa al nombre com al perfil competencial, hem de ser capaços de formar-los. I això implica posar l’atenció i buscar solucions allà on cal, per exemple, revisant el sistema d’accés als estudis de grau de Medicina i l’oferta de places, tant de grau com de formació MIR, així com establint un model de planificació a llarg termini, que tingui en compte necessitats i demografia. Seria convenient, també, abandonar falsos relats, sovint interessats, que només porten a confusió, com la suposada fugida massiva de professionals a l’estranger que, en cap cas s’ha donat al nostre país ni a la resta de l’Estat, tal com demostren les dades.
Com a representants dels metges i metgesses, sovint ens demanen que fem un diagnòstic i plantegem quins són els grans reptes actuals del sistema sanitari i de la nostra professió. Des de la Junta de Govern del CoMB creiem que el repte demogràfic de la nostra professió és prioritari, tal com hem comentat. Però, evidentment, n’hi ha d’altres també urgents per garantir la qualitat assistencial, la protecció de la salut, la sostenibilitat i les condicions per a un bon exercici de la medicina.
No ens cansarem de reivindicar per al sistema de salut català un finançament adequat a les necessitats de la seva població i en consonància amb el seu PIB. També calen més recursos en altres àmbits, com les polítiques socials, l’educació o l’habitatge, perquè sabem que allò que més determina la nostra salut no depèn del sistema sanitari, sinó de l’entorn i de les condicions de vida.
Més finançament, ens ajudaria, evidentment, a retribuir millor els professionals de la salut, a atraure i retenir talent i a millorar equipaments i tecnologia, per exemple. Però, a més de diners, ens cal planificació, idees i voluntat per transformar radicalment un sistema sanitari que es va dissenyar fa 40 anys per a una població que no tan sols ha envellit considerablement, sinó que ha canviat quant a valors i hàbits de vida i, sobretot, que s’ha incrementat en dos milions de persones (ja no som la Catalunya dels sis milions, sinó la Catalunya dels vuit milions) i que és, demogràficament, molt més diversa i complexa. Probablement, també ens falten competències per prendre determinades decisions.
Remoure estructures i impulsar canvis és sempre una feina titànica. Malauradament, la resistència al canvi també és un dels problemes del sistema sanitari. Molts aspectes del nostre sistema es basen en principis i esquemes que podien ser vàlids fa uns anys, però que ja no ho són. Ens calen canvis i flexibilitat en molts àmbits: des del sistema d’accés als estudis de grau de Medicina, com ja hem explicat, fins al desenvolupament de la carrera professional dels metges, l’organització i autonomia dels equips, les millores retributives, les polítiques de retenció del talent. Ens cal, també, deslliurar els metges de tasques burocràtiques: no pot ser que, en un context de manca de professionals, els metges d’atenció primària hagin de dedicar un terç de la seva jornada a fer aquest tipus de feina. Tot plegat, en un context de nous desafiaments globals que impacten –i impactaran encara més– de manera brutal en la salut i en el sistema sanitari, com la crisi climàtica o la irrupció de la intel·ligència artificial i les seves múltiples aplicacions i implicacions.
