Anàlisi

Estem millor o pitjor que els sistemes sanitaris europeus?

Mirar els qui tenim al costat sempre ens facilita fer-nos càrrec d’allò que som cadascun de nosaltres. Més alts o més baixos, més grans o més joves, més savis o més ignorants, per exemple. De la mateixa manera, la comparació entre diferents sistemes sanitaris ens ajuda a conèixer allà on som: Gastem més o menys, tenim més professionals o menys, obtenim els mateixos resultats o diferents? Són millors o pitjors? Aquest exercici el podem fer gràcies a un informe elaborat per l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmics (OCDE) i l’Observatori Europeu de Sistemes i Polítiques de Salut. A State of Health in the EU. España. Perfil sanitario nacional 2025, s’exposen dades del sistema sanitari espanyol comparades amb les mitjanes de la Unió Europea (UE) en referència a: L’estat de salut de la població, els factors de risc de les principals malalties, el sistema sanitari i el seu funcionament, i l’ús de productes farmacèutics. 

Una manera de valorar l’estat de salut de la població és l’esperança de vida al néixer, que encara que depengui més de factors socioeconòmics que sanitaris, és un indicador que s’inclou habitualment a l’hora d’avaluar els sistemes de salut. A Espanya, l’any 2024 l’esperança de vida va ser de 84 anys (86 anys per a les dones i 81 anys per als homes), la tercera més alta després de Itàlia i Suècia, mantenint la posició dels últims anys. Com en altres països, l’esperança de vida de les dones és 5 anys més alta que la dels homes. Però, si s’analitza l’esperança de vida amb bona salut, les dones en surten pitjor parades perquè presenten més malalties cròniques i més limitacions per a les activitats bàsiques de la vida diària. Aquestes desigualtats per gènere són superiors en el nostre país que les mitjanes de la UE.

Les dues primeres causes de mort entre la població espanyola són les malalties cardiovasculars (26,6% del total de morts) i el càncer (25,5% del total de morts). Les malalties cardiovasculars afecten més els homes que les dones i són el principal factor de malaltia i discapacitat. No obstant, cal assenyalar que la incidència de malalties cardiovasculars entre la població espanyola és un 10% inferior a la mitjana de la UE. El càncer també impacta més els homes que les dones, i en aquesta malaltia també tenim una incidència més baixa que la mitjana europea.

Una quarta part de totes les morts es poden atribuir a factors ambientals i conductuals, com el tabaquisme, el consum d’alcohol, l’alimentació poc saludable i els baixos nivells d’activitat física. Pel que fa a l’impacte en la mortalitat dels factors relacionats amb els hàbits de vida ens situem globalment per sota de la mitjana europea, fet que s’atribueix principalment a les característiques de la nostra alimentació. Els espanyols fumem una mica més que els europeus, consumim alcohol en quantitats molt semblants, però fem més activitat física. També en obesitat i sobrepès tenim resultats similars. En aquest grup de factors de risc l’eix de desigualtat per gènere es manifesta en què els homes fumen més que les dones i els nois fan més exercici físic que les noies. La desigualtat per nivell educatiu es veu en què les persones amb un nivell més alt fumen menys, fan més exercici i tenen menys obesitat. 

La despesa sanitària global espanyola al 2023 es va situar en el 9,2% del PIB, una mica per sota de la mitjana de la UE, que va ser del 10%. L’aportació pública representa el 73% de la despesa total, també inferior a la mitjana UE, que va ser del 80%. En l’apartat de la despesa privada, els pagaments directes de les llars en serveis sanitaris van suposar un 21% de la despesa total, molt per sobre de la mitjana UE, que va ser del 16%. Les assegurances voluntàries van ser responsables del 6% de la despesa de les famílies, també per sobre de la mitjana de la UE, que va ser del 4,5%, amb una gran variabilitat entre regions i grups socials. Una part destacada de la despesa privada és deguda a la baixa cobertura pública dels serveis odontològics. En l’atenció de llarga durada (només el component sanitari) el nostre país se situa molt per sota de la mitjana UE (10% i 18% respectivament). 

El nombre de professionals a l’estat espanyol ha augmentat de forma constant els últims anys, superant els nivells europeus pel que fa al nombre de metges/ses (4,4 per 1000 habitants vs. 4,3), amb una proporció més alta de metges/ses de família. No obstant, s’apunten uns reptes als qual s’haurà de fer front els propers anys: l’edat dels facultatius/ves i la previsible escassetat d’algunes especialitats (medicina familiar i comunitària, geriatria, psiquiatria i radiologia). El nombre d’infermers/es també s’ha incrementat els últims anys, fins a arribar a 5,9 per 1000 habitants, però és una xifra molt inferior a la mitjana europea, que és de 8,5 per 1000 habitants. No obstant, es considera que la classificació espanyola d’auxiliars d’infermeria (que no es recullen a les estadístiques) pot subestimar el nombre total d’aquests professionals.

En l’àmbit de l’efectivitat el sistema sanitari espanyol dona millors resultats que els europeus en tres indicadors:  

• La mortalitat evitable, sigui per causes que es poden prevenir amb intervencions de salut pública i de prevenció primària o que es poden tractar mitjançant intervencions sanitàries, siguin cribratges o tractaments. 
• La taxa d’ingressos evitables, tant per insuficiència cardíaca com per diabetis, degut a una sòlida atenció primària que fa una prevenció efectiva de les complicacions i un bon seguiment de les persones que pateixen aquestes malalties.
• Les taxes de mortalitat a 30 dies després d’un ingrés hospitalari per les malalties cardiovasculars agudes, com és l’infart de miocardi o l’ictus, mostrant una tendència a la baixa des del 2000.

També estem millor que els països del nostre entorn en un indicador de cobertura i equitat: Les persones en risc de pobresa a Espanya expressen un percentatge menor de necessitats no cobertes, que és del 2,3% en front del 6% de la UE. Per contra, es detecta un conjunt de punts febles en el capítol de necessitats no cobertes: L’atenció odontològica, l’atenció a la salut mental i les llistes d’espera, que són el principal obstacle per accedir a l’assistència sanitària a Espanya, aspecte que ha empitjorat els últims anys. 

L’informe de l’OCDE presta atenció a la despesa farmacèutica pública a través de receptes, que l’any 2022 va suposar un 15% de la despesa sanitària total, superior a la mitjana europea, que és del 13%. Hi ha importants diferències entre un país i un altre, essent Bulgària el país que més recursos dedica als fàrmacs (32% de la despesa total) i Països Baixos el que hi dedica un percentatge més baix (el 7% de la despesa total). Cal destacar l’important increment del cost dels fàrmacs dispensats en els hospitals, que s’ha gairebé triplicat en els últims deu anys. Un aspecte especialment preocupant és que el consum d’antibiòtics a casa nostra és superior a la mitjana europea.

I què en pensen els pacients? Segons l’Enquesta d’Indicadors Informats pels Pacients de l’OCDE, l’opinió de les persones de 45 anys o més amb malalties cròniques revelen que una majoria significativa (85%) va qualificar l’atenció com a bona. Aquests resultats són comparables a les mitjanes dels deu països que comuniquen aquestes dades. La confiança de la població espanyola en el seu sistema és del 89%, molt per sobre de la mitjana UE que és del 62%. Un resultat més modest s’obté quan es pregunta per la coordinació de l’atenció. 

Si haguéssim de treure conclusions de l’informe de l’OCDE podríem considerar que no estem malament en indicadors genèrics, que el nostre sistema sanitari respon de manera acceptable a les necessitats de salut de la població i que ho fa amb uns costos relativament baixos. Aquest fet acostuma a atribuir-se als salaris més baixos dels professionals i a la presència d’una atenció primària que, malgrat totes les seves deficiències ofereix una àmplia cobertura, una alta accessibilitat als serveis i una bona atenció clínica que es manifesta en les bones xifres de mortalitat evitable. Tanmateix, l’informe assenyala un conjunt de deficiències que haurien de ser abordades amb polítiques efectives: les desigualtats per gènere i classe social, els recursos dedicats a l’atenció de llarga durada, l’atenció odontològica i a la salut mental, les llistes d’espera i l´ús excessiu o inadequat de fàrmacs.