La ‘indefensió apresa’ és un concepte que es va formular a mitjans del segle XX per categoritzar els dèficits emocionals, cognitius i conductuals que es produïen en animals d’experimentació després d’haver estat exposats a situacions estressants, aversives i incontrolables. Els animals sotmesos a aquest estrès mostraven símptomes similars a una depressió humana: pèrdua de pes, agitació, canvis en el patró de la son, dèficits en aprenentatges, alteració en l’eix hipotalàmic-hipofisari-adrenal i canvis en les vies serotoninèrgiques. Posteriorment, aquests estudis experimentals amb animals s’han replicat en humans, creant una línia de treball que associa exposició a vivències estressants o traumàtiques amb respostes d’inhibició en l’àmbit conductual, depressió i hiperactivació emocional.
El burnout (o la síndrome del treballador cremat) es relaciona amb una resposta emocional angoixant davant un estrès laboral crònic, directament vinculat amb vivències d’esgotament físic i mental, i sentiments d’ineficàcia o inadequació, molt especialment en l’àmbit sanitari. Des de la psiconeuroimmunologia, que relaciona condicionants psicosocials amb la resposta immunitària de les persones, no costa gaire pensar que aquest estat d’esgotament pot repercutir en la salut dels treballadors i les treballadores.
Abans de la Covid, en molts casos els professionals de la salut reportaven vivències d’indefensió i esgotament. Sanitaris que se sentien poc valorats, poc escoltats, sobreexigits i sobrecarregats. En la vaga de facultatius de l’any 2018 ja es va explicitar la incidència del burnout en els metges i metgesses, i es van reclamar millores en les condicions laborals i professionals per reduir la sobrecàrrega causant de l’estrès.
La pandèmia ha estat una catàstrofe emocional, una muntanya russa amb moments de pànic, jornades maratonianes d’exigència continua accentuada per l’exposició permanent a la mort, molt sovint viscuda des de la impotència o la culpa. La lluita dels professionals ha estat encomiable, però, a poc a poc, els sentiments d’esgotament, els quadres posttraumàtics, l’ansietat i el desànim s’han apoderat del personal assistencial. El rescat per part dels responsables de cuidar els cuidadors encara no ha arribat. El paper de les autoritats de totes administracions públiques en aquesta cura ha estat, sent benvolent, millorable. Ara que s’albira la llum al final del túnel ja es pot intuir que hi haurà una feina ingent en l’atenció psicològica als professionals de la salut.
El filòsof sud-coreà Byung-Chul Han, autor del llibre “La societat del cansament”, explica que les persones s’autoexigeixen ‘funcionar’, davant de qualsevol circumstància, sense escoltar els senyals de fatiga o dolor. Aquesta hiperactivitat, a manera de fugida endavant, provoca tal esgotament que la persona pot arribar a caure en una depressió.
Així doncs, és ara que com a societat hem de prendre la responsabilitat col·lectiva de guarir-nos davant l’onada final d’aquesta pandèmia, la de la salut mental. I són els responsables polítics els que han de prendre mesures perquè el personal sanitari, sens dubte el col·lectiu més vulnerable en aquest sentit, es pugui refer i continuar duent a terme la seva tasca assistencial, però amb unes condicions molt més saludables que les que s’han trobat fins ara.