Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Els problemes d’habitatge que ha generat la darrera –i probablement la més intensa– crisi política dels darrers anys a Espanya no són els únics que erosionen la convivència i posen en perill la cohesió social essencial que qualsevol societat humana necessita per sobreviure de manera acceptable.
Tanmateix, l’espectacular reacció popular que ha desencadenat la coincidència entre el “mega àtic” i l’expulsió i posterior defunció de Maricarmen suposa un punt d’inflexió en la dinàmica de la qüestió, que implica una notòria incertesa sobre la seva evolució i, a la vegada, augmenta el malestar social, orfe d’alternatives capaces de generar el mínim consens polític imprescindible.
Impotència que s’estén a molts altres aspectes de la convivència, incloent-hi, per exemple, els relacionats amb l’educació i l’emigració. I, òbviament, també aquells relacionats amb la sanitat i la salut que, tot i que sovint es consideren sinònims, en realitat no ho són. Perquè la salut de les persones i de les comunitats depèn de la influència de molts altres sectors, aliens al sistema sanitari , com, sense anar més lluny, l’habitatge.
De fet, els dramàtics esdeveniments generats pels problemes de l’habitatge es podrien considerar un mal presagi respecte els que podrien desencadenar-se degut a problemes d’educació o de sanitat, aspectes que comparteixen amb els problemes de l’urbanisme i l’habitatge l’esgotament de les estratègies polítiques de l’estat del benestar, atesa la incapacitat política d’adaptar-se –inclosa la reacció– de manera realista als canvis socials que s’han produït.
Una situació que provoca molt neguit –i fins i tot angoixa—imaginant el futur que els espera a les noves generacions en un context autoritari, on els poderosos ni es plantegen respectar els principis bàsics de convivència i, molt menys, els de les minories, encara més si són desfavorides.
La política general, la sanitària i la de la salut, segueixen camins paral·lels inevitablement. La persistent incapacitat de generar iniciatives innovadores mínimament seductores en l’àmbit de l’habitatge, tant per part del govern de l’estat com de l’oposició, més interessada a erosionar-lo que a proposar alternatives, ha conduït a la situació actual. Agreujament augmentat, tal vegada, per la influència dels conflictes en els àmbits de l’educació i la sanitat.
Cada vegada hi ha més preocupació pel deteriorament creixent del nostre sistema sanitari i, des d’una perspectiva més general, per les insuficiències de les polítiques sanitàries, tant pel que fa a les limitacions en la seva orientació estratègica, com a les deficiències en la planificació dels recursos humans del sistema, en el seu finançament i organització, en la política de medicaments, o en la motivació dels professionals.
Podem mirar cap a una altra banda mentre que les contradiccions no es tornin socialment insuportables. Com passa amb l’habitatge, els problemes de la sanitat afecten la majoria dels ciutadans, que, amb més o menys capacitat per resistir agressions i adversitats, aspiren a un millor nivell de qualitat de vida, ja sigui en l’àmbit de l’habitatge o en la salut i l’atenció sanitària.
En un moment en què les democràcies liberals –imperfectes, com gairebé totes– pateixen una crisi imparable, cal enfortir enèrgicament les polítiques socials, entre les quals la sanitat i també la salut; educació; urbanisme; habitatge; treball etc. En són protagonistes, com a elements fonamentals per a la convivència col·lectiva.
No ens convé menystenir la importància del respecte als drets humans i a la solidaritat social, la base de les democràcies de l’estat del benestar, perquè renunciar-hi ens pot costar perdre tot el que hem construït aquests darrers anys, sanitat pública inclosa. El cas és, però, que cal convèncer d’això la majoria de la població. Altrament no hi haurà remei.
