Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Tot i que la seva carrera entre futbolistes va començar a la Unió Esportiva Lleida com a massatgista, on hi va estar quatre temporades, el Barça ha marcat definitivament la seva trajectòria professional. Hi va entrar l’any 1997 de la mà del també bagenc Pep Guardiola i la seva etapa al club blaugrana va acabar a finals del 2021, amb l’arribada de Xavi Hernández com a entrenador. Durant els darrers anys al club, Brau era el màxim responsable de tots els fisioterapeutes del Barça, que en són més de setanta; reconeix que “el Barça és el club de la meva vida i m’ho ha donat tot”. Actualment segueix essent un referent en la rehabilitació esportiva al capdavant de la unitat de fisioteràpia del Centre Integral de Medicina Esportiva, Traumatologia i Rehabilitació (CIMETIR) de Manresa, i de Metrodora Deporte, un grup especialitzat en la salut i en l’esport, on imparteix classes de readaptació esportiva, així com en diferents universitats de l’estat espanyol i de Llatinoamèrica.
Com passa de massatgista a fisioterapeuta?
Jo tenia molt clar cap a on volia anar i, si volia créixer professionalment, havia de tenir determinades competències, perquè les d’un massatgista estan molt més delimitades. Acabava d’entrar a treballar al Barça i, més o menys, veia que hi podia tenir projecció, però necessitava aquesta formació per poder exercir reglamentàriament la meva professió i, sobretot, per tenir molts més coneixements. Així que vaig fer un cop de cap i vaig fer el salt a la universitat.
Als anys noranta la fisioteràpia no era una disciplina massa demanada, ni tampoc tant imprescindible en els equips de futbol… Com veu l’evolució de la fisioteràpia en els darrers anys?
El canvi és enorme. En els seus inicis, la fisioteràpia no era ni una titulació universitària, era una branca més d’Infermeria. Després, va tenir títol propi i, actualment, el que ha fet canviar molt la fisioteràpia és la tecnologia, que ha permès que es pugui ser molt més objectiu i quantificar les coses. Un exemple molt clar és com ha evolucionat el diagnòstic per la imatge; una ecografia, una ressonància magnètica… tots els aparells de medicina no tenen absolutament res a veure als de fa uns anys. La sofisticació tecnològica dels aparells actuals permeten a l’especialista veure fins i tot el que no hi ha, i això implica un millor diagnòstic i més eines per decidir i fer el tractament. En el cas de la readaptació, actualment funcionem amb uns aparells per valorar la força, un GPS que quantifica la càrrega externa que té un jugador o que té una persona quan fa una activitat física…. i es poden modular molt més les càrregues de treball. Això et fa ser molt més precís a l’hora de programar el procés.
«La fisioteràpia ha canviat molt gràcies a la tecnologia»
Al Futbol Club Barcelona va treballar amb els millors jugadors del món. Quina va ser la seva trajectòria dins del club?
Vaig entrar al Barça com a responsable de readaptació del futbol base l’any 1997 i m’hi vaig estar tres anys i mig perquè, a mitja temporada, Gabri, Edmílson, Larsson i Mota es van trencar els quatre creuats, i els jugadors que jo havia tractat al Barça B li van demanar a Txiqui Beguiristain si jo podia anar al primer equip, i m’hi vaig estar 18 anys més. Al 2008, quan Pep Guardiola comença a entrenar el primer equip, Leo Messi demana que sigui jo qui l’acompanyi a tot arreu, i durant vuit anys vaig ser el seu fisioterapeuta personal; viatjava amb ell per tot el món –també quan jugava amb la sel·lecció argentina– i, al vestidor, jo tenia gairebé exclusivitat amb ell, tot i que si acabava la feina, em dedicava a altres jugadors.
Posteriorment, vaig passar a dirigir l’equip de fisioterapeutes i no vaig voler això; jo era més del parer que els companys fisios s’havien de repartir els jugadors, que era l’equip qui havia de recuperar al jugador i no una persona sola. Un jugador d’aquest nivell, amb una lesió de llarga durada de dos-tres mesos, si estàs cada dia amb ell 6 o 7 hores, pot desgastar molt; per tant, si aquest lesionat el pots compartir amb tots els companys, molt millor.
Vuit anys amb el millor jugador del món implica molta responsabilitat?
Al Leo el vaig conèixer quan tenia 12 anys. Més tard, quan va debutar amb la selecció argentina –va debutar amb la sub-17 quan encara no tenia 17 anys–, tenia un problema al pubis i va estar els dos darrers mesos entrenant amb mi de dilluns a divendres, i va ser quan vam iniciar aquesta relació. Però sí, és molta responsabilitat, molta, però jo, si no tinc pressió ni responsabilitats, la feina no m’agrada, no m’ho passo bé; quan hi havia una lesió important a l’equip sempre la volia agafar jo. El que m’ha costat més és haver de gestionar coses a les quals no hi tens accés. Això és el que m’ha passat més factura a can Barça… Jo sempre he dit que una cosa és treballar al Barça, que està molt bé, i una altra cosa és tenir-hi responsabilitats, que ja és una altra cosa: ho passes malament i té un cost personal molt alt.
En quin sentit?
Són coses que no es podien explicar, que potser al vestidor hi havia només dues o tres persones que les sabien i sempre eres una d’elles però havies d’evitar les filtracions als mitjans de comunicació… Recordo per exemple, a Costa Rica, un partit amistós que jugaven el Costa Rica contra la selecció Argentina; vaig haver de parlar amb els metges per dir-los que el Messi no hauria de jugar, però hi havia gent que havia pagat fins a 600 dòlars per veure el partit, i aleshores comuniquen que “l’emissari del Barcelona” ha decidit que el Leo no pot jugar… quan vaig sortir de l’ascensor, m’esperaven 600 càmeres de televisió, em trucaven els periodistes, el club… i temps després encara em preguntaven si vaig ser jo el responsable que Messi no jugués en aquell partit….
Deu tenir moltíssimes anècdotes de l’etapa amb Leo Messi…
Sí, però no en puc explicar cap, donarien la volta al món. Anar amb en Messi pesa, perquè el dit t’assenyala constantment… En un partit a Colòmbia, era l’hora de cap al camp i trobem una sala plena de pares amb nens esperant el Leo per a que els signés autògrafs… ell no en sabia res i, és clar, va dir que no podia i pugem a l’autocar. Tots els pares es van estirar davant de l’autocar i van formar una fila d’uns 50 metres de pares estirats: vam arribar una hora tard a jugar. També recordo un partit que vam jugar a l’Índia; quan vam arribar a l’aeroport de Bangladesh, hi havia fins i tot franctiradors a les torres de l’aeroport… Aquestes coses només et poden passar amb ell.
«Anar amb en Messi pesa, perquè el dit t’assenyala constantment»
Després de ser el fisioterapeuta del millor jugador del món passa a liderar el departament de fisioterapeutes d’un club com el Barça. Com entoma el nou càrrec?
L’any 2014 quan renovo el contracte amb el club em diuen que els agradaria que implantés al club la meva manera d’entendre la fisioteràpia i de tractar els jugadors, i vaig crear el departament. Quan vaig començar hi havia 45 fisios, i quan vaig marxar n’eren 70, tots formats i especialitzats en alguns tractaments de lesions. Després vaig organitzar subdepartaments que controlaven les diferents disciplines: bàsquet, handbol, hòquei patins, futbol sala, el femení, l’atletisme, voleibol… i vaig marcar una estructura per a què tots els equips tinguessin un fisio. A més, una de les coses en les que hi vaig posar més esforç i que més em va agradar va ser procurar la paritat entre noies i nois. A cada secció professional hi vaig posar una noia, i al futbol base i a les diferents categories de tots els equips hi havia noies i nois, perquè volia que el nen s’acostumés que podia tenir una noia fisio exactament igual que un noi, i que creixés amb aquesta percepció.
Pel que fa al gènere, les lesions del futbol masculí acostumen a ser molt diferents de les del femení?
Doncs sí. En futbol femení hi ha més lesions dels lligaments creuats del genoll i, en canvi, hi ha menys lesions musculars. Per explicar el motiu entraríem en un aspecte biomecànic de les convergències dels fèmurs, de la pelvis –una miqueta més ampla la de la dona– que provoca un valgo de genoll, rotacions i mil coses… I, a banda, hi ha el tema hormonal, que també incideix. I, en nivells musculars, la dona no té aquesta acceleració, aquesta potència per a què els músculs que són més freqüents en les accions d’alta intensitat es puguin lesionar.
Alguna vegada ha fet sortir al camp algun jugador que creieu que no estava en condicions?
Moltes vegades. La competició és això; el que no pots fer mai és que el jugador no en sàpiga les conseqüències. Però normalment al jugador l’has de frenar més que no pas empentar, tots volen acabar una setmana abans; el jugador sempre vol jugar… Recordo una anècdota al camp del Madrid, abans de la final de la Champions de Roma: Thierry Henry es va fer mal al genoll en una jugada i el van canviar; quan va entrar al vestidor em va dir: “Juanjo, yo he venido aquí para ganar la Champions porque es el único título que me falta«. I vam fer el que vam poder: va jugar, però no tot el partit, i vam guanyar!
«En futbol femení hi ha més lesions dels lligaments creuats del genoll i, en canvi, hi ha menys lesions musculars»
Actualment, en aquesta nova etapa al capdavant del Centre Integral de Medicina Esportiva, Traumatologia i Rehabilitació (CIMETIR) de Manresa, es troba molts altres tipus de lesions?
Sí, perquè al futbol, el 90% de les patologies del jugador de futbol són del maluc cap avall. En canvi, quan obres la professió a altres tipus de lesions i de persones tractes coses diferents; jo ara puc estar rehabilitant una persona amb una pròtesi de maluc o de genoll, cosa que al futbol això no existeix. I un altre tema, és l’activitat, perquè no és el mateix tractar un esportista professional, que viu d’això i hem d’intentar optimitzar molt els temps per a que es reincorpori el més ràpid possible, que la persona que fa esport eventualment i juga a pala els dijous o realitza un esport amateur; per a ell els timings són diferents.
De tota manera, com que vinc d’on vinc, potser molts problemes d’esquena no m’arriben, ni braços, ni espatlles… Per exemple, em ve com a pacient un pilot del Paris-Dakar o una ballarina professional… en aquests casos, varia la disciplina esportiva i t’adaptes al context de la persona lesionada. I és molt enriquidor.
Et molesta que et relacionin encara amb el futbol o amb el Barça?
No, al contrari, n’estic molt orgullós, és el millor que em podia passar. Per a mi, el futbol i l’esport en general són el meu món, no sabria viure sense l’esport; i el Barça m’ho ha donat tot. Vaig estar-hi tant de temps –25 anys al Barça, 18 anys al primer equip, vaig acompanyar el Messi, vaig crear el departament de fisioteràpia– que la gent ho recorda i m’hi relaciona. Al final, jo seré ‘aquell fisio del Barça’ tota la vida, perquè és un club tan potent que et dona visibilitat encara que ja no hi siguis. I arriba un moment que la gent pensa ‘si aquest tipus ha estat amb els millors jugadors del futbol i els ha pogut recuperar, com no em recuperarà a mi?’ (riu).
Actualment també estàs cursant la carrera de preparador físic, oi?
Sí, molt a poc a poc, perquè vaig agafant assignatures i no sé si l’arribaré a acabar mai, però ho faig també per mantenir-me actiu en l’estudi i perquè els meus pacients es mereixen que jo cada dia tingui més coneixement. És una cosa que els dec a ells.
Paral·lelament, també formes futurs fisioterapeutes en diverses universitats?
Sí, em ve molt de gust la formació i faig classe de readaptació esportiva en diverses universitats d’Espanya i a Mèxic. I a Llatinoamèrica vaig força a fer congressos i ponències. M’agrada ensenyar a la gent jove que s’inicia en aquesta professió. La meva matèria és sobre readaptació esportiva, aquell procés que hi entre la camilla i el camp de futbol o el terreny de joc.
«La fisioteràpia és una professió d’acompanyament»
Com els explicaries què és la fisioteràpia?
Per mi la fisioteràpia és una professió d’acompanyament. Nosaltres hem d’ajudar a que la persona es recuperi, però quan ja comença a haver-hi activitat, qui es recupera és la persona, i el fisioterapeuta és un professional que acompanya el procés d’un lesionat qui s’encarrega de dirigir, prescriure i avaluar aquesta persona lesionada. La fisioteràpia és molt holística, perquè depèn de molts conceptes. Un d’ells és l’emocional. Hi ha tantes coses que nosaltres hem d’interpretar com a fisioterapeutes….
En la fisioteràpia s’ha de saber valorar el context de la persona lesionada, per això sempre dic que nosaltres no tractem lesions; no existeixen les lesions, existeixen els lesionats o les lesionades. El fisioterapeuta ha de tenir la mira que tracta persones, no patologies, i això és molt ampli… per això la fisioteràpia ha de tenir aquesta mirada tan holística. Per mi el gran error és anar només a tractar la lesió.
S’estableix vincle amb el pacient?
Massa. Jo al pacient me l’emporto a casa, però és que sóc així; amb els jugadors de futbol lesionats la meva màxima fita era veure fins a on seria capaç de millorar la qualitat d’aquesta persona lesionada, què podia fer demà perquè es trobi millor que avui… I a la consulta em passa exactament el mateix, els meus pacients tenen el meu telèfon i em poden contactar quan vulguin. Perquè quan una persona em dona la seva confiança, per mi és una gran responsabilitat i he de fer el possible perquè vagi bé. Però de vegades també he de ser honrat i dir-li que no hi puc fer-hi res i que la seva lesió és quirúrgica.
