Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
L’assistència en salut mental, i en particular la psiquiatria, ha estat històricament una disciplina controvertida, tant per la dificultat de definir i mesurar científicament fenòmens com el pensament, les emocions o la conducta, com per les pràctiques assistencials que l’han acompanyat. La manca de marcadors biològics clars en alguns trastorns i la variabilitat en la seva classificació i diagnòstic han alimentat el debat sobre el seu caràcter científic.
Durant els segles XIX i bona part del XX, l’atenció a les persones amb trastorns mentals es va centrar principalment en grans institucions psiquiàtriques, on l’objectiu assistencial sovint es combinava amb funcions de protecció, segregació i control social. Aquest model va ser progressivament qüestionat per les seves conseqüències sobre l’autonomia i els drets de les persones, especialment a partir de la segona meitat del segle XX.
Paral·lelament, els avenços en el coneixement científic, l’aparició dels psicofàrmacs i el moviment de desinstitucionalització van impulsar un canvi profund cap a models d’atenció comunitària. Així, l’evolució de la psiquiatria reflecteix no només els avenços en el tractament dels trastorns mentals, sinó també una transformació en la manera d’entendre la salut mental, l’assistència i el paper de la persona dins del sistema de salut.
Aquesta evolució progressiva cap a millors pràctiques assistencials i tractaments comunitaris ha fet possible que, cada cop més, els professionals de l’àmbit puguem ajudar més i millor les persones que atenem.
Sovint es diu que la psiquiatria “no cura”, un mantra injust tan per als professionals com per a les persones afectades per problemes de salut mental, perquè moltes es recuperen ad integrum dels seus processos de salut. A vegades, aquest “curar” pot ser, certament, acompanyar durant llargs períodes de temps. El vincle esdevé clau en aquest itinerari de recuperació. I l’afecte cura.
Aquests processos de recuperació estan íntimament relacionats amb les condicions de vida de les persones, amb qüestions clau per a la supervivència, com ara disposar d’uns ingressos dignes, tenir menjar i tenir un lloc on viure. Històricament, els qui pateixen sempre han patit el doble. I el patiment social es va estenent progressivament a totes les capes de la nostra societat.
Els centres de salut mental, concebuts com a centres d’atenció en salut —una salut marcada, com dèiem, pels condicionants socials—, estan mutant en centres de serveis socials, sobretot aquells ubicats als districtes i barris més desfavorits del nostre país.
Parlàvem de l’etern debat sobre si la psiquiatria “cura”. I tant que cura. Processos depressius, dols, ansietats, trastorns psicòtics… Moltes problemàtiques de salut mental acaben essent una etapa de patiment psíquic resolta en la biografia de les persones. Sí, la psiquiatria moltes vegades “cura” o ajuda a curar les ferides de l’ànima.
I avui dia? Com podem ajudar a guarir aquells i aquelles que ens són derivats a l’atenció especialitzada en salut mental perquè no arriben a final de mes, perquè no poden pagar el material escolar, perquè les ajudes que reben, com a molt i amb moltes dificultats, els permeten sobreviure, perquè els han desnonat, estan a punt de ser-ho o ja viuen al carrer?
Seguim disposant de les nostres eines: teràpia, acompanyament, fàrmacs… i molt d’afecte, perquè l’afecte cura. Però se’t trenca l’ànima quan una mare de família et diu: “Si tingués un lloc on viure, no hauria de venir a veure’t”. O quan, en aquests dies de pluja contínua, ets a casa pensant en tots aquells a qui acompanyes i saps que estaran passant la nit al ras, aixoplugats sota un porxo o allà on hagin trobat una mica de refugi.
Dipositar en l’assistència en salut mental la responsabilitat de “curar” l’obvi patiment psíquic generat pel patiment social és una involució cap a models que ja estaven erradicats.
La teràpia, els psicofàrmacs, l’acompanyament i l’afecte curen. Tenir menjar, un lloc on viure i unes condicions de vida dignes, encara més.
