Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Carrers i places d’aquí i d’allà acullen aquestes setmanes el clam pel dret a l’habitatge com a condició per poder tenir una vida digna i saludable. Segons les Nacions Unides, l’habitatge no és només un espai físic on viure, sinó que ha de reunir les condicions per satisfer les necessitats bàsiques de les persones que hi habiten, que incloguin la seguretat de tinença, l’assequibilitat, l’accessibilitat i una ubicació que permeti accedir als serveis, la feina i l’educació. Tanmateix, conceptes com inseguretat residencial, impossibilitat d’emancipació dels joves, lloguer d’habitacions, desnonaments o sensellarisme són presents en el nostre dia a dia. I, tal com adverteixen organismes públics i socials, aquesta realitat es pot trobar a l’origen d’una mala salut.
Amplis sectors de la societat, de manera especial la gent jove, no disposen d’una casa on poder residir i tirar endavant un projecte de vida. Per als joves i no tant joves l’habitatge s’ha convertit en el primer problema fruit dels canvis estructurals que han tingut lloc en el sector per les estratègies econòmiques i financeres endegades a partir de la crisi del 2008.
Sense anar més lluny, a casa nostra, i segons l’informe d’Oxfam Intermon, dels joves entre 16 i 29 anys només un 15% viuen fora de la llar familiar i el 87% dels que ho poden fer és perquè comparteixen casa o pis amb altres persones encara que no hi tinguin lligams familiars o afectius. Aquesta realitat, impregnada de precarietat econòmica i incertesa vital present i futura, impacta en el benestar emocional dels joves, cosa que queda reflectida en el fet que la meitat dels que tenen entre 16 i 24 anys i més d’un terç dels que tenen entre 25 i 34 anys declaren tenir una mala o regular salut mental auto percebuda, observant-se pitjors resultats entre les dones. A més, l’esforç econòmic que suposa el pagament de l’habitatge obliga a fer renúncies en la qualitat de l’alimentació, l’educació, el lleure, en la despesa energètica o en medicaments, aspectes que també estan vinculats amb la salut.
No sols els joves es veuen obligats a compartir casa, també s’hi troben famílies senceres que viuen en habitacions. Segons l’estudi elaborat per Càritas, durant el 2023, més de 50.000 persones ateses a les 10 seus a Catalunya vivien en habitacions. Aquest fet, a diferència d’altres moments d’escassetat residencial deguda a onades migratòries, ha passat de ser una alternativa transitòria a ser una solució permanent. La majoria de persones en aquesta situació no disposen de contracte escrit, fet que els situa en risc de perdre el sostre d’un dia per altre i una inestabilitat permanent, problemes per a l’escolarització o per a l’accés als serveis sanitaris. Aquesta circumstància provoca preocupació i angoixa que poden arribar a ser insostenibles i condicionar la salut mental i emocional dels adults i de les criatures que s’hi troben. Els infants que no disposen d’un espai de recolliment i privacitat, que no poden jugar, estudiar o llegir poden patir afectacions del desenvolupament emocional i cognitiu.
L’Agència de Salut Pública de Barcelona, el 2021, va emetre l’informe Inseguretat residencial i salut en què analitzava l’impacte de la inseguretat residencial en la salut mental i física de la població adulta i infantil. Es va veure que les persones afectades per aquesta situació patien més estrès psicològic, ansietat, depressió i suïcidis. La mala salut mental arribava a afectar el 90% de les persones que estaven en risc de desnonament (6 vegades superior a la que s’observava en la població general), amb un biaix per gènere que perjudicava més intensament les dones. I pel que fa a la salut física, es va constatar pitjor salut percebuda (fins a tres vegades més que la població general), major prevalença de malalties cardiovasculars i d’hipertensió i conductes menys saludables (major consum de tabac i alcohol, menor consum de fruites i verdures i major consum de psicofàrmacs). Novament, les dones en sortien pitjor parades. Els infants afectats per inseguretat residencial presentaven més ansietat, depressió, problemes de desenvolupament, pitjor salut general, més ingressos hospitalaris i major risc de patir maltractament. El risc de desnonament comportava una mala salut mental 10 vegades superior respecte els infants de la població general de Barcelona.
No es disposen dades oficials sobre el nombre de suïcidis relacionats amb desnonaments i altres dificultats en l’habitatge perquè ni l’Instituto Nacional de Estadística ni les administracions recullen el motiu del suïcidi. Però successives notícies als mitjans donen compte de casos a L’Hospitalet, a Sabadell, a Barcelona i altres ciutats. El Servei d’Intervenció i Mediació en situacions de Pèrdua d’Habitatge (SIPHO) de l’Ajuntament de Barcelona va comptabilitzar 107 ideacions suïcides entre famílies en risc de desnonament l’any 2024 i 124 l’any 2025.
La impossibilitat d’accedir a un habitatge condueix a situació de sensellarisme, que ja no la pateix només la població més marginada, sinó gent treballadora a qui el sou no els dona per viure i per pagar un lloguer. Segons informa Arrels Fundació la nit del 3 de desembre del 2025 van detectar 1982 persones dormint al ras, un 43% més des de l’últim recompte fet el 2023. A tot Catalunya s’estima que n’hi pot haver gairebé unes 7.000. Viure al carrer s’associa a pitjor salut física i mental, a dificultats per accedir als serveis sanitaris i a una esperança de vida 25 anys per sota de la de les persones que viuen en condicions dignes.
La manca d’accés a un habitatge en condicions es considera un dels principals problemes de salut pública, com alerten la Sociedad Española de Eoidemiolog i altres entitats professionals que reclamen polítiques públiques efectives. Polítiques públiques que necessiten acompanyar-se d’una millor atenció sanitària com la proposada pel Col·legi de Metges de Barcelona o les intervencions endegades des d’alguns CAPs i hospitals.
No es pot passar per alt que a les causes socials de malaltia els corresponen abordatges i solucions socials, sigui des dels governs, des d’organitzacions socials o des de plataformes de persones afectades. La societat ha entès que no es tracta d’una problemàtica individual, sinó estructural, per això se li està donant visibilitat a l’espai públic i s’emplaça el poder polític a que posi en marxa solucions efectives que garanteixin el dret a l’habitatge per a tothom. La vaga general convocada per a l’11 de novembre és la màxima expressió de la mobilització ciutadana que aspira a una baixada dels preus del lloguer per llei, a l’aprovació de mesures estructurals contra l’especulació i l’acaparament, a la reducció de la jornada laboral i a l’augment del salari mínim interprofessional, entre altres reivindicacions.
Els i les sanitàries no podem romandre indiferents davant la situació de patiment i malaltia de la població que atenem. Mirar fora de la consulta i implicar-nos en les reivindicacions, també és tasca nostra. Pel que ens toca a nosaltres mateixes i per a la millora de les condicions de vida i la salut de la nostra gent.
