“La maternitat és, fins a cert punt, egoista: portes a terme una nova vida sense haver-li demanat permís per existir”

La periodista Noemí López Trujillo publica 'El vientre vacío', un llibre en el que, des de la crisi personal de no poder ser mare, relata l'estat de tota una generació davant la impossibilitat d'una maternitat en coherència amb el discurs feminista, evitant tots els obstacles de la precarietat i la inestabilitat

Sandra Vicente
 
 
 
Noemí López Trujillo | Foto: Sandra Vicente

Noemí López Trujillo | Foto: Sandra Vicente

“El llibre neix de la ràbia d’adonar-nos que ens han tingut en una ficció del que és la joventut, la classe mitjana… que són promeses buides per les quals resulta que hem d’estar súper agraïdes, simplement perquè els nostres pares es van deixar la pell per nosaltres, com si això ens tragués el dret a protestar”. Així defineix la periodista Noemí López Trujillo els impulsos que la van portar a publicar el seu llibre ‘El vientre vacío’ (Capitain Swing, 2019), en què relata la seva “crisi personal” de no poder ser mare.

És la (nova) precarietat, la de la manca d’estabilitat, la de no voler “esclavitzar” les persones que tenim a prop per fer front a la criança la que allunya aquesta generació de dones de ser mares. “No és que no puguem ser mares, és que no podem ser-ho com volem”, resumeix. López Trujillo reivindica en aquesta obra el desig (el de veritat, no el que ve induït pel rol social de dona-reproductora) de ser mare en coherència amb el discurs feminista i la lluita renovada de ‘donar als meus fills el que jo no vaig poder tenir ‘.

Comences el llibre parlant del precariat, d’aquesta generació que, per primera vegada, viu pitjor que els seus pares i que les dones pateixen en doble instància, impedint alguns desitjos com la maternitat.

Vull deixar clar que no acabo de comprar la idea que visquem pitjor que els nostres pares. Hi ha algunes circumstàncies que són més desfavorables que les seves, però altres que no. Nosaltres també tenim oportunitats que ells no van tenir, com viatjar o major accés als estudis… qüestions importants per al desenvolupament personal. Però això no deslegitima les nostres queixes: em molesta que no puguem dir que les condicions del sistema no ens facilitin una vida digna i una seguretat pel fet que sempre ve algú que et diu que ‘en altres èpoques es vivia pitjor’ o que ‘hauries d’haver passat una guerra’.

El llibre és una reflexió en un moment en què entro en crisi personal i laboral i intento fer una lectura més enllà de l’individual. Més enllà del ‘en què he fallat jo?’, no perquè em vagi malament, sinó perquè no em vagi tan bé com em pensava que m’aniria. Perquè no estem en el punt en què ens havíem imaginat que estaríem a aquestes edats. Aquesta lectura em porta a adonar-me que l’escenari que s’ha quedat després de la crisi impedeix que desenvolupem projectes vitals. No només la maternitat, sinó emancipar-nos, viatjar més o estar estable en una projecció de més de tres mesos.

El llibre neix de l’enuig i la ràbia d’adonar-nos que ens han tingut en una ficció del que és la joventut, la classe mitjana… que són promeses buides per les quals resulta que hem d’estar súper agraïdes, simplement perquè els nostres pares es van deixar la pell per nosaltres, com si això ens tragués el dret a protestar i intentar millorar les coses que queden per fer.

Alguns dels testimonis que aculls en el llibre parlen de la voluntat de les mares que les seves filles tinguin el que elles no van tenir. Creus que en l’escenari precari que planteges, el compromís d’una maternitat responsable ens fa preguntar-nos, ja no si puc ser mare, sinó si hauria de ser-ho?

Amb la majoria de dones que apareixen en el llibre hem articulat un discurs feminista amb el que volem ser coherents. Algunes de les dones de la generació que em precedeix, quan m’expliquen les seves maternitats, em diuen que elles tampoc ho van tenir fàcil. Que sí, que elles tenien casa o uns ingressos estables, però que van haver de criar els seus fills a distància o sent mares solteres, amb dificultats. Però després ve el detall important: van ser les seves mares les van criar les seves filles.

I aquí és on poso l’accent en ser coherent amb el discurs feminista: en la meva maternitat no vull tornar a reproduir el patró en què som nosaltres les que tenim cura, mentre els homes fan invisibles les cures, i fem treballar a les nostres mares. Perquè és una feina, encara que no estigui remunerat ni quantificat en el mercat laboral. No vull que ningú hagi de que cuidar els meus fills, perquè no és la idea feminista de la maternitat que tinc. Em sembla bàsic no esclavitzar ningú, no capitalitzar temps i treballs reproductius perquè ningú em criï el fill. Per això no el tinc. No és que no ens deixin ser mares, és que no ens deixen ser-ho com volem.

La maternitat responsable passa també per l’escenari que deixarem als nostres fills i filles. La maternitat és, fins a cert punt, egoista: no estàs comptant amb l’altra persona. Duus a terme una existència a la qual no has demanat permís per fer-la existir, a la qual fas ocupar un lloc en el món i tu ets responsable de proveir-lo de les millors condicions. No només perquè, passats els anys jo no em penedeixi de tenir-lo, sinó perquè ell o ella no es penedeixi d’estar en aquest món.

Un món que cada vegada ens atomitza més fa cada vegada més important la necessitat d’establir vincles i xarxes. La societat no és només precària pel que fa a les qüestions materials.
És complicat: és difícil establir xarxes amb veïns perquè cada dos per tres t’estàs mudant. Mantenir amistats costa, però és que ni tan sols pots mantenir xarxa familiar: els meus pares viuen lluny quan abans el comú era trobar feina a la teva ciutat i, fent una hipèrbole, tu vivies en el primer i la teva mare en el quart. Però tot i això, encara que em sembla bé establir xarxes, crec que si no tenim una seguretat provinent d’un sistema polític, pot ser un parany. Una organització col·lectiva pot ser una concessió a l’absència de polítiques socials, una renúncia a que l’Estat faci el seu paper.

Les xarxes enfront de la manca de garanties socials són molt boniques i estan molt bé, però li poden anar bé a l’Estat perquè teixeixes una alternativa als marges que permet que no es facin polítiques. Cal teixir xarxes, i el feminisme va d’això, però sempre que tinguin com a propòsit reclamar els drets als quals volem accedir.

Des del moment en què la dona reclama un paper en l’econòmic, laboral i polític però la societat s’entesta a reservar-li en exclusivitat paper reproductor i de cures, com fem per jugar a aquests malabars?

Sento que la responsabilitat torna a caure sobre nosaltres en haver de convèncer. És que no he de convèncer ningú de res. Ser conscient del discurs feminista, formar part d’ell i dur-lo a terme amb el menor nombre de contradiccions possible et porta a renunciar a coses i a ser més exigent amb qui t’envolta. Si arriba un moment en què els homes del teu voltant no són partícips, no es formen el seu propi discurs o no articulen un paper actiu en la lluita, no pots estar empenyent-los. Ens quedem soles, així que és fonamental que tinguin un canvi de mentalitat. El feminisme no és quelcom que hagi d’arribar, és quelcom que ja és aquí i són ells els que s’han d’adaptar.

I, mentrestant?

No acabo de compartir el component bèl·lic, però entenc i comparteixo el que es vol dir quan es diu que ‘estem en guerra’. No en diria guerra, però sí batalla. En aquestes situacions és difícil que tot vagi bé, sempre hi haurà alguna cosa irresoluble. Però el feminisme ens permet unir-nos cada vegada més entre nosaltres, mentre que seran ells els que s’acabin quedant sols i al descobert.

Tu reivindiques el dret a ser mare de la manera en què vols ser-ho. Però, i el dret a no ser-ho? Creus que la societat encara dirigeix les dones als rols clàssics reproductors?

Quan l’INE diu que la majoria de dones segueixen volent ser mares és com quan et diuen que en els treballs a temps parcial hi ha molta voluntarietat entre les dones, perquè elles no busquen feina a temps complet. Per què? Perquè no ho volen o perquè saben que han de tenir cura i no poden compaginar-s’ho? Que no et plantegis una altra possibilitat més enllà de la maternitat, no vol dir que sigui un desig exprés.

La dissidència de les dones que no volen ser mares i estan constantment sent qüestionades és fonamental per no romantizar la maternitat. Ser mare és complicat i et penalitza en molts sentits: la teva identitat estarà lligada eternament a ser dona i mare, mentre que la d’un home no. Però, d’altra banda, tot i la injustícia, hi ha casos en què el desig no s’extingeix. Per això hem de construir aquests discursos i garanties, sense paraules buides, perquè volem que arribi un moment en què la maternitat sigui realment una opció. Tant si no vols tenir fills mai, com si vols avortar avui i parir demà, com si et vols congelar els òvuls o vols tenir cinc fills, amb parella o sense, ha d’haver un discurs per a tu. No només per a les que volen ser mares i per a les que no, aquesta dicotomia ja se’ns queda curta. I qualsevol dissidència en aquest sentit és molt positiva.

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*