Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Aquesta setmana s’ha sabut que Lady Gaga i Michael Polansky han estat pares mitjançant gestació subrogada. La notícia arribava pocs dies després que Lena Dunham i Luis Felber anunciessin a la Vogue el naixement de la seva primera filla, també a través d’un ventre llogat.
Parlem de dues parelles de famosos que han optat per la mateixa via reproductiva i que han acabat compartint el focus de la polèmica. Però la cantant i la guionista tenen alguna cosa més en comú que la rellevància pública i la manera com han decidit ser mares. Una coincidència que les uneix molt més del que, d’entrada, podria semblar. Una coincidència que aviva encara més el debat sobre les seves maternitats: són dues dones que conviuen amb una malaltia crònica.
El dolor no pot ser un salvoconducte per disposar del cos d’una altra dona
I aquí és on el relat es torna especialment revelador. Quan es parla de la gestació subrogada en aquests dos casos, les malalties deixen de ser una part més de la biografia de les protagonistes i passen a ocupar el centre de l’explicació. El seu historial mèdic apareix com una peça necessària per entendre per què no han gestat elles mateixes els seus fills. Com si, abans de qüestionar qualsevol altra cosa, calgués determinar si tenien prou motius per no parir els seus propis fills.
No es tracta de negar les dificultats que pot comportar gestar quan es conviu amb una malaltia crònica, ni d’ignorar el dolor, les limitacions o els riscos que pot implicar. El problema apareix quan aquestes experiències s’utilitzen per construir un relat en què la malaltia sembla justificar automàticament una determinada elecció reproductiva. Perquè la malaltia pot explicar una necessitat sense convertir-la en una justificació, de la mateixa manera que la infertilitat pot explicar el desig de tenir un fill, però no converteix qualsevol mitjà peraconseguir-lo en èticament acceptable. El dolor de qui vol ser mare i no pot gestar és real i mereix ser escoltat. Però aquest dolor no pot esborrar el cos de la dona que gesta ni les condicions en què ho fa.
La gestació no és un procés neutre ni una tasca que es pugui separar del cos que la sosté. Implica nou mesos de canvis físics, riscos mèdics, intervencions, part i, en alguns casos, conseqüències que poden prolongar-se més enllà del naixement. Quan aquesta capacitat reproductiva es posa a disposició d’una altra persona a canvi d’una contraprestació econòmica o en un context de desigualtat material, parlar únicament del dret a ser mare resulta, com a mínim, incomplet. Qüestionar la gestació subrogada, però, no significa qüestionar el dolor de qui no pot gestar.
Significa preguntar-se què fem amb aquest dolor i a costa de qui intentem resoldre’l. Una cosa és reconèixer el dret d’una persona a desitjar un fill; una altra és considerar que aquest desig genera un dret sobre el cos d’una dona amb capacitat reproductiva.
No existeix el dret a tenir un fill, i molt menys que pugui situar-se per damunt dels drets, la integritat corporal i l’autonomia de la dona que ha de gestar-lo. La infertilitat pot ser una experiència dolorosa. Una malaltia crònica també. Però cap de les dues converteix el cos d’una altra dona en un recurs al seu servei per satisfer els seus anhels.
I és significatiu que, davant d’una decisió com aquesta, el debat es desplaci tan ràpidament cap a les malalties que pateixen aquestes dones que han decidit ser mares. El seu diagnòstic ofereix una explicació fàcil, emocionalment comprensible i difícil de qüestionar. Però també pot fer-nos perdre de vista una pregunta més incòmoda: què passa amb la dona que gesta? Perquè si només mirem el patiment d’una banda, correm el risc de fer invisible el cos de l’altra.
Entre la justificació i el descrèdit: el cos malalt de les dones
Però hi ha una altra cara d’aquest relat. Les mateixes malalties que apareixen com una possible explicació de la gestació subrogada són, sovint, patologies que les dones porten anys intentant que siguin reconegudes: malalties cròniques, moltes d’elles invisibles, infradiagnosticades o històricament negades.
I aquí apareix la paradoxa. Quan convé explicar per què una dona famosa ha recorregut a la gestació subrogada, la seva malaltia adquireix un enorme pes: es parla dels símptomes, les limitacions, el dolor i elsriscos. Però quan són les pròpies dones, famoses o anònimes, mares o no, les qui expliquen com aquestes patologies condicionen la seva vida, l’opinió pública sovint canvia. El dolor es relativitza, els símptomes es posen en dubte i la malaltia es converteix en una qüestió de percepció. Però que una malaltia sigui invisible no significa que no existeixi. I que una persona pugui treballar, sortir, viatjar, tenir relacions o ser mare gestant no permet determinar fins a quin punt està condicionada per una malaltia crònica.
És especialment problemàtic que aquests diagnòstics es converteixin en una moneda de canvi dins del debat sobre la gestació subrogada: primer s’utilitzen per fer més comprensible una decisió i, després, es qüestionen o s’utilitzen per desacreditar-la.
I aquí apareix una qüestió encara més profunda: la misogínia que hi ha darrere de la necessitat constant de posar sota sospita els cossos de les dones. No és casual que moltes de les patologies que apareixen en aquest debat afectin majoritàriament les dones i hagin estat històricament infradiagnosticades, menystingudes o tractades com a problemes de segon ordre.
El cos femení ha estat, durant segles, un territori sotmès a interpretació masculina. El dolor de les dones s’ha considerat massa sovint exageració, sensibilitat o ansietat abans que un símptoma que calgués investigar. I encara avui moltes han d’explicar una vegada i una altra que estan malaltes i demostrar incansablement que el seu dolor és real.
Per això és revelador el tractament d’aquestes malalties quan entren en el debat sobre la maternitat. Quan serveixen per explicar per què una dona no ha gestat, el diagnòstic es considera una dada rellevant. Quan serveixen per qüestionar-la, apareixen els dubtes: realment estava tan malalta? Realment no podia gestar?Com pot estar prou bé per fer això però no per fer allò? I aquesta exigència de coherència és impossible. Si una dona està prou bé per treballar o tenir una vida pública, qüestionem que estigui realment malalta; si explica les seves limitacions, la reduïm al diagnòstic. I si recorre a una gestació subrogada, la seva malaltia es converteix en l’explicació de la decisió, mentre que, quan es qüestiona l’explotació reproductiva, la mateixa malaltia passa a ser objecte de sospita.
Es pot qüestionar la gestació subrogada sense qüestionar la fibromiàlgia. Es pot discutir una decisió reproductiva sense convertir l’endometriosi de qui l’ha pres en un judici sobre la seva credibilitat. Es pot criticar una pràctica sense exigir a les dones malaltes que demostrin que mereixen ser cregudes com a tal.
Perquè el problema no és només que les seves malalties es facin servir per justificar la gestació subrogada o per desacreditar-la. És que, una vegada més, són els cossos de les dones els que acaben al centre del judici públic: el seu dolor, la seva capacitat reproductiva, les seves decisions i fins i tot la credibilitat de la seva pròpia salut. I costa no veure-hi la mateixa mirada misògina en totes dues posicions, tant en qui defensa com en qui qüestiona la maternitat de Lady Gaga i Lena Dunham: aquella que encara assumeix que el cos d’una dona és un territori sobre el qual els altres tenen dret a opinar, jutjar i decidir.
