Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Doncs ja la tenim aquí. Olga Pané es convertirà en la primera consellera del Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya que haurà de gestionar una vaga indefinida del personal mèdic i facultatiu del sistema sanitari públic. Molt probablement voldrà fer la tàctica de l’estruç, amagant el cap sota l’ala, però ja ningú li compra l’argument. La responsable de la convocatòria és ella com a màxima responsable de la sanitat del nostre país. Sense embuts. No ha fet res per aturar-ho, i els perjudicis –petits, mitjans o grans– d’aquesta mobilització, tant per als professionals com per als pacients, seran només imputables a la seva gestió.
Que sigui la principal responsable no vol dir que en sigui l’única. Hem arribat fins aquí per un seguit de desgràcies catastròfiques. Vegem-les.
La professió mèdica, amb la transferència de les competències sanitàries a les autonomies i l’aprovació del primer Estatut Marc del personal estatutari dels serveis de salut, va assumir, de manera tàcita, una sèrie de sacrificis en les seves condicions de treball. En síntesi, treballar moltes hores i de manera abnegada per contribuir a la modernització i jerarquització dels serveis de salut. Era un esforç que en aquell moment calia fer per implementar un estat del benestar equivalent al dels nostres veïns europeus
A la Catalunya dels anys 80, la pressió assistencial no era com l’actual. Els serveis d’Urgències no s’havien convertit en allò que són ara: un supermercat d’atenció sanitària 24 hores al qual s’hi poden adreçar tots els pacients: els urgents, com diu la pròpia denominació del servei, i els no urgents, que utilitzen aquests dispositius per rebre l’atenció immediata que no els hi poden oferir altres nivells assistencials. Als serveis d’Urgències es tractaven els casos urgents i això feia que, sovint, les guàrdies tinguessin la consideració d’expectativa de treball, un estat d’alerta per si calia reaccionar davant una situació vital potencialment greu. Hem passat d’això a una autèntica cadena de muntatge de la salut.
En aquelles condicions, les guàrdies de 24 hores van ser instaurades com una solució òptima per garantir una assistència continuada a la població. Era un win-win de manual: l’administració es garantia la cobertura de necessitats essencials a baix cost (sense descansos després d’una guàrdia, amb jornades que podien totalitzar 36 i fins i tot 48 hores continuades i pagant molt per sota del preu de l’hora de la jornada ordinària). Per la seva part, el personal mèdic complementava el seu baix sou treballant moltes hores, però amb un grau d’exigència suportable. Amb aquell model, els facultatius, sense saber-ho, van signar un contracte social basat en dos preceptes enganyosos: la retribució econòmica com a resposta a tots els dubtes i el sacrifici personal i l’entrega com a part inherent del servei a la població. És a dir, la vocació esdevenia una moneda de canvi en la relació entre el col·lectiu mèdic i les administracions.
I així ho ha estat durant, com a mínim, els darrers trenta anys. Però les circumstàncies, i el context, han canviat radicalment. Les guàrdies són ara la vessant més dura i desagraïda de la nostra professió. En paral·lel, les noves generacions consideren incompatible la seguretat clínica, la conciliació i els drets laborals bàsics amb la persistència de les guàrdies de 24 hores.
Ens trobem doncs amb la reclamació principal del conflicte: l’establiment d’un nou contracte social que doni resposta a la realitat assistencial i a la cultura laboral del segle XXI.
L’interès dels polítics i gestors per obrir aquest meló ha estat i és tendent a zero. El model instaurat als anys 80 els ha estat molt útil i els ha permès tenir els metges sota control. Han tingut el petroli barat i l’han explotat fins pràcticament esgotar les seves reserves. I ara que ha arribat el moment de fer la transició energètica no hi volen renunciar. De cap de les maneres.
Per tot això ens trobem a les portes d’una vaga mèdica indefinida. El col·lectiu mèdic exigeix enviar a la paperera de la història el model de treball dels anys 80. Vol negociar i pactar les seves pròpies condicions de treball, sense ingerències, i, sobretot, vol posar en valor el seu rol i la seva responsabilitat diferencial dins del sistema.
Si els responsables de negociar aquesta transformació segueixen posant-se de perfil, la situació de futur serà crítica perquè no trobaran ningú disposat a sacrificar-se per una causa que ja no s’assumeix com a pròpia. Uns sacrificis que no es compensen i que no compensen. De fet, a hores d’ara ja no troben ningú.
Convoquem una vaga indefinida perquè el moment és ara i perquè encara som a temps de reconstruir el sistema. Encara podem seduir els metges que formem perquè vulguin desenvolupar la seva carrera i el seu talent a la sanitat pública. L’opció de continuar com fins ara està fora de la taula. El sobreesforç com a base de la sostenibilitat del sistema ja no té més recorregut.
La vaga es pot aturar si l’administració té la voluntat i el coratge d’emprendre aquests canvis. Depèn exclusivament d’ells. Nosaltres estem a punt i disposats a negociar.
