Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Cada dimarts, des de fa més de sis anys, la Paquita espera l’arribada dels Pallapupas amb un llibre a la falda. No és una activitat més dins la rutina de la residència: és una trobada que ella viu com a pròpia. Aquest 1 d’octubre, Dia Internacional de la Gent Gran, la seva història ens sembla el millor punt de partida per parlar d’una cosa que sovint queda en un segon pla: la cura emocional de les persones grans.
La Paquita és, en realitat, moltes persones. És la de totes aquelles que conviuen amb un deteriorament cognitiu i afronten, alhora, la solitud no desitjada. Persones que, malgrat la pèrdua progressiva de records, continuen necessitant mantenir vincles significatius amb l’entorn. Parlar-ne és parlar de salut, però també d’emocions. A Pallapupas defensem que la cura emocional no és un complement: és una necessitat essencial per al benestar de les persones, sobretot en situacions de vulnerabilitat.
La Paquita potser no recorda cada visita, ni tots els noms. Però manté viva una cosa essencial: la relació amb qui té al davant. En aquest cas, l’alegria no depèn de la memòria: és una experiència que es viu en present. Quan un pallasso sanitari s’asseu al seu costat i li ofereix escolta activa, humor i presència, no li demana que recordi res. Li regala un moment significatiu, aquí i ara. I això, en un context de deteriorament cognitiu, té un impacte real en el seu benestar emocional. Ho fem sempre en col·laboració estreta amb els equips professionals dels centres, integrant la intervenció artística dins l’atenció assistencial.
La solitud no desitjada és un dels grans reptes socials i sanitaris del nostre temps, i el Dia Internacional de la Gent Gran és una bona ocasió per recordar-ho. En moltes persones grans no és només manca de companyia: és perdre espais de relació, de reconeixement, de participació. Quan aquesta dimensió no s’atén, la qualitat de vida se’n ressent, i hi apareixen la por, l’ansietat i el patiment que sovint acompanyen la malaltia i l’envelliment. Pallapupas no substitueix l’atenció clínica: la complementa, amb una metodologia pròpia desenvolupada durant més de vint-i-sis anys que integra l’humor com a eina terapèutica. No és intuïció: és una manera de treballar basada en la pràctica, l’evidència i l’avaluació constant.
Més enllà de les dades, hi ha un element que defineix la relació amb la Paquita: la complicitat. No apareix de manera espontània, es construeix amb temps, presència i continuïtat. Quan ella espera cada dimarts amb el seu llibre, no espera una activitat concreta: espera un espai on és reconeguda, escoltada i acompanyada. Cal dir-ho amb claredat: l’humor que fem servir amb la gent gran no infantilitza ni simplifica la seva realitat. Al contrari, parteix del respecte per la seva trajectòria vital, la seva autonomia i la seva dignitat. La Paquita no necessita que la distraguem: necessita experiències que la reforcin en el present i la connectin amb qui l’envolta. Cal valentia per entrar cada dimarts en un espai on la fragilitat és present i, tot i així, trobar-hi vida.
Cada any, el Dia Internacional de la Gent Gran ens convida a mirar l’envelliment amb una altra llum. La Paquita ens recorda que la necessitat de connexió no entén d’edats ni de diagnòstics, i que la salut és molt més que l’absència de malaltia: és sentir-se reconeguda, mantenir vincles, poder compartir moments significatius amb algú altre. A Pallapupas creiem que aquesta mirada ha de formar part de qualsevol model d’atenció que vulgui posar les persones al centre i contribuir a l’humanització dels entorns assistencials. Per això seguim treballant, dia rere dia, al costat dels professionals dels centres, i per això reivindiquem, amb la serenitat de qui acumula més de vint-i-sis anys d’experiència, que la cura emocional no és un luxe. És una necessitat, avui i cada dia de l’any.
