Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Fa uns anys que treballo al Pallars, exercint com a metgessa de poble a diferents viles de la comarca. Al principi, l’adaptació no va ser gens fàcil. Sempre havia treballat en serveis d’urgències hospitalàries i extra hospitalàries, i el canvi era considerable, tant en horari com en la meva feina habitual.
Afortunadament, els pacients m’ho van posar fàcil des del principi, perquè, al final, tots volem algú que empatitzi amb nosaltres i ens escolti. I conforme et van coneixent i et veuen un dia i un altre, deixes de ser una persona nouvinguda per a formar part del seu cercle de proximitat. Acabes acompanyant-los en la vida i en els esdeveniments que els van ocorrent. Cada consulta és més que un acte mèdic, parlem del poble, de la família, de les preocupacions pels fills o pels néts que, a vegades, influeixen més del que pensem en el nostre estat físic i mental.
Ells, els meus pacients, també m’han acompanyat en els meus embarassos, en les maternitats i cada dia em pregunten pels meus nens. L’afecte acaba essent mutu i la relació metge-pacient és molt més personal.
És cert que si això s’acompanyés d’una bona organització per part de l’empresa que permetés una conciliació familiar real, una formació adequada dins del teu horari laboral, una cobertura de vacances amb normalitat o l’increment de personal quan la població es multiplica durant la temporada turística, la nostra feina seria molt més comfortable i no costaria trobar metges i metgesses d’atenció primària que volguessin viure i treballar en una zona allunyada de la gran ciutat. Lamentablement, no és la situació actual i ens queda molt camí per recórrer en aquest sentit.
És més agradable pensar que la Montserrat, el Jordi, la Pepita, el Josep, la Mercè o la Teresa, si tenen un problema, confiaran en tu i vindran a la teva consulta perquè intentis diagnosticar-los, posis remei als seus dolors o escoltis què li ha passat al nét o al fill, sense més, i així els acompanyis en les diferents fases de les seves vides.
Perquè la medicina rural sobretot és medicina humana, en la qual els lligams van més enllà de la prestació d’un servei públic. Som els seus metges i metgesses, però també els seus confidents, amics i persones a les quals confiar allò més preuat: el benestar físic i emocional, el propi i el de les persones que estimem.
