Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
L’accés a la salut és un dret essencial de totes les persones, sense importar-ne la condició social, origen, raça, creences o orientació sexual. Molts governs tenen programes d’atenció mèdica per a persones econòmicament menys afavorides, encara que de vegades aquests estan orientats majoritàriament als seus ciutadans. Però, què passa quan arriba un estranger, sense documentació local, i necessita atenció mèdica? Ha d’estar en una condició visiblement malament per a poder ser atès?
Què passa, per exemple, si es tracta d’una persona que només necessita medicaments per tractar o continuar el tractament d’alguna malaltia que requereix un tractament continuat o de per vida (diabetis, hipertensió, VIH, entre d’altres), però encara està o es veu aparentment estable ? No mereix una atenció perquè “encara està bé” o perquè “sense papers” no se’l pot atendre?
En el cas particular d’Espanya, per accedir a la sanitat pública de manera ordinària, primer s’ha d’estar empadronat —i això moltes vegades és un primer obstacle que s’ha de superar, ja que de vegades hi ha traves, tant des de l’ajuntament com des dels mateixos llogaters—, i això allarga també el temps per a sol·licitar una targeta sanitària i poder ser atès. Tot i que el procés sembli senzill, moltes vegades no ho és. Moltes persones passen mesos –o fins i tot anys– esperant tenir accés a la sanitat pública, perquè o bé encara no es poden empadronar o bé perquè no tenen la informació necessària per a poder agilitzar aquest procés i poder ser atès.
David Orozco, representant del Centre Cultural Comunitari Ateneu del Raval, institució que dóna suport i guia immigrants en la seva regularització de documentació a Barcelona, indica que el motiu de fons per a la manca d’accés a la sanitat és no estar empadronat: “No pots accedir absolutament a res si no estàs empadronat. Ni a la sanitat, ni a l’educació, ni a sostre, ni a res”. Així mateix, assevera que “sense padró i sense targeta sanitària, la gent no té accés a la sanitat. Només en cas d’urgència poden ser atesos de manera particular, és a dir, pagant pel servei de salut”. Tanmateix, indica que hi ha maneres d’evitar l’obligació de pagar per alguna atenció mèdica: “Una persona pot indicar que és vulnerable i pot ser exonerat així del pagament; però hi ha gent que no ho sap i ha de pagar entre 500 i 1000 euros per ser atès”. En aquest sentit, Judith Belmonte Rivera, tècnica de l’Oficina de Comunicació del Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya, indica que segons la llei 9/2017, del 27 de juny, d’universalització de l’assistència sanitària amb càrrec a fons públics per mitjà del Servei Català de la Salut, tota persona que estigui a Catalunya, Espanya, té dret a ser atès d’urgència, tingui o no la condició de resident, sense perjudici que aquesta persona o, si escau, els tercers obligats legalment o contractualment a assumir les despeses s’hagi de fer càrrec del cost de l’assistència sanitària rebuda. És a dir, les persones que requereixin atenció mèdica han de ser ateses de tota manera, sense tenir en compte si elles o els seus responsables tenen la possibilitat de pagar pel servei de salut rebut.
Però l’esmentat en el paràgraf anterior serveix en casos d’atenció per urgència; però què passa quan una persona necessita tenir accés a atenció o medicació continuada, però no és considerat ni vist com una “urgència”?. Doncs, en aquest cas, Orozco apunta que, de tota manera, sense haver de trobar-se malament per ser atès, una persona pot accedir a través d’urgències. “Una persona pot anar a urgències i dir-li al metge, per exemple: necessito la droga [el medicament] per a la pressió, perquè vostè me la recepti. No tinc papers. Què faig? No en tinc”. Aleshores el metge us podrà donar la fórmula mèdica [la prescripció]”. A més, Orozco assegura que hi ha medicaments que no poden ser expedits al públic si no es compta amb prescripció mèdica: “Hi ha coses que no venen a les farmàcies si no és amb recepta mèdica [la prescripció], almenys els antibiòtics sinó és amb recepta mèdica, a ningú no se’ls venen”. Així, ja amb la recepta mèdica, el pacient pot accedir als medicaments; no obstant això, haurà de pagar el preu regular, el preu real del medicament, sense cap subvenció —a Espanya quan un pacient compta amb una targeta sanitària i s’atén en hospitals públics, tota prescripció que rebi té una subvenció d’entre un 60% i un 50%, és dir el pacient només pagarà el 40% o 50% del preu real del producte—. Per tant, es pot accedir als medicaments, però pagant un preu regular de venda al públic, sense subvencions”.
Això és en el cas d’atenció mèdica per obtenir prescripcions de medicaments que es poden aconseguir en farmàcies; però, què passa quan els medicaments no es troben en aquests establiments, sinó que només poden ser lliurats als hospitals o en centres mèdics estatals? com és el cas de les pastilles antiretrovirals per al tractament crònic del VIH o SIDA. Aquí no només es tracta de la salut de l’afectat, sinó que és un tema de salut pública, és a dir, que pot afectar més persones.
En aquest aspecte, Lissa Fuentes, tècnica d’ACATHI, ONG que es dedica a la inclusió i al suport de persones LGBTIQ+ refugiades i immigrants a Espanya, afirma que li arriben molts casos de persones que no tenen accés a la salut per estar en situació irregular: “Aquestes persones tenen dret a ser ateses, encara que estiguin en situació irregular, sigui quin sigui el seu malestar, i estant sense targeta sanitària, tenen el dret a anar a urgències i ser ateses”. Així, en el cas de persones amb malalties cròniques que requereixen tractaments continus de llarga durada o de per vida, i que visiblement es veuen estables —per la qual cosa de vegades no són considerades persones que requereixin atenció urgent—, Fuentes assegura que hi ha dos conductes per accedir a l’atenció mèdica:
El primer: per urgències, a través de la treballadora social de l’hospital o del CAP (centre d’atenció primària): “És un dret que tenen totes les persones, siguin espanyoles o no. Aquí se’ls ha d’atendre i de prescriure de totes maneres també. Les treballadores socials avaluen els casos de cada persona i busquen solucions; encara que aquesta no és immediata, però potser en tres dies aproximadament li han de donar una resposta. Seguint els protocols, les treballadores socials han de buscar una solució, i segons el cas, donar una targeta sanitària d’urgència perquè el pacient sigui atès, estigui empadronat o no, i encara que estigui en condició irregular”.
El segon: a través d’associacions de suport i orientació al migrant, com ara ACATHI, STOP, Gaispositius, entre d’altres: “Aquí rebem totes les persones, les orientem i les derivem a la treballadora social; i segons la seva avaluació sobre la malaltia, l’estat o el tractament que requereixin aquestes persones, els gestionem una targeta sanitària d’urgència. Aquesta pot trigar màxim una setmana de mitjana a arribar –3 o 4 dies en el millor dels casos–, però ja amb la targeta sanitària d’urgència les persones es poden atendre, sigui quin sigui el seu estat migratori i si figuren o no al padró”.
Finalment, Fuentes assevera que les persones que arriben a Espanya amb alguna condició mèdica han d’insistir i persistir, no quedar-se amb la negativa: “Hi ha opcions per accedir a l’atenció mèdica. Perquè està en joc la teva salut, tu estàs en joc”.
S’ha esmentat constantment la paraula urgència, que moltes vegades es pot tergiversar segons el criteri del treballador de la salut; que, d’acord amb la seva visió i perspectiva, pot considerar les persones que arriben a les seves instal·lacions com a casos d’urgència o no. Segons l’Organització Mundial de la Salut (OMS), una urgència és “quan la problemàtica s’ha de resoldre immediatament, cosa que implica una acció de resolució sense cap mena de retards davant la dificultat presentada. En altres paraules, les urgències mèdiques fan referència a una situació on es requereix assistència mèdica en un lapse reduït de temps, però aquest no implica risc en la vida dels que la involucra, ni genera perill en l’evolució de la seva afecció”. Per tant, i responent les preguntes inicials d’aquest reportatge, no cal veure’s o estar en condicions visiblement malament per ser atès, n’hi ha prou amb què una persona indiqui que necessita atenció mèdica urgent —en el cas que el vostre estat de salut us ho permeti—, perquè sigui orientada i atesa per un metge o una treballadora social, que tot hospital i CAP d’Espanya ha de tenir. Si una persona, a més de l’atenció mèdica, necessita medicaments, aquests han de ser degudament receptats per un doctor, i així el pacient pot obtenir aquests medicaments en alguna farmàcia local. En el cas de pastilles que només poden ser proveïdes per hospitals públics, és un dret poder-hi accedir, mitjançant una targeta sanitària d’urgència. I, sí, totes les persones mereixen una atenció i els tractaments mèdics oportuns, sigui quin sigui el seu estat físic, migratori o de padró. Finalment, estem parlant de salut, cosa que podríem posar en joc per no considerar una “urgència”.
