Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Els interrogants essencials estan en el cap de tothom: quan, com, amb quina gravetat per a la salut personal i col·lectiva i per quin agent(s) causal(s). Les respostes precises són impossibles. És clar que podem recórrer a les suposicions. I tractar de preveure què pot passar. Preparar-nos per a l’endemà. Una actitud sensata i raonable que la nostra cultura promou, malgrat els clams –més aviat circumstancials—al Carpe Diem.
La previsió és una actitud plausible moralment i lògica. El problema, però, és que les conseqüències de les actuacions preventives no sempre són positives. Millor dit, poden ser fins i tot negatives.
Eslògans com “prepara’t per al pitjor tot i que espera el millor«, que l’aleshores directora general de l’OMS recomanava pel que fa a la pandèmia gripal del 2009 resulten molt seductors, encara que lamentablement menystenen les limitacions d’aquest propòsit.
Perquè no qualsevol preparació serà pertinent. Si, finalment, no es materialitza el perill al qual s’adreça, o si aquest té unes característiques molt diferents a les pressuposades i, a més, pot ésser insensible a les mesures preventives endegades, haurem consumit uns recursos que podríem haver dedicat a alguns dels problemes prioritaris que ens afecten actualment. Això que els economistes denominen cost/oportunitat.
Però encara pot ser pitjor –llevat que allò que preparem sigui inútil– si no tenim en compte els potencials efectes adversos que la preparació pot experimentar. La majoria de les activitats humanes tenen avantatges i inconvenients, pros i contres, que poden beneficiar-se d’una valoració preliminar que sospesi els beneficis esperats amb els perjudicis eventuals. Això que els aristotèlics anomenaven prudència, que no és exactament cautela, ni molt menys pusil·lanimitat.
Per balancejar pros i contres caldria, però, tenir una idea el més acurada possible de les conseqüències que cal esperar pel que fa al problema i, també, de les mesures adoptables. La qual cosa, com ja hem apuntat abans, no és precisament fàcil.
Podem recórrer llavors a les simulacions mitjançant models matemàtics i eines informàtiques. Lamentablement –bé, pel que ens interessa ara– les lleis que regeixen els sistemes complexos, com passa amb la meteorologia, són particularment imprevisibles a la pràctica, sense ser indeterministes —perquè resulten molt sensibles a petites variacions en les condicions inicials dels fenòmens. Una limitació que encara és més acusada en l’àmbit de l’epidemiologia –atesa la naturalesa de la patologia de les poblacions humanes—per la qual cosa les prediccions resultants no acostumen a ser gaire precises.
Això no obstant, els models emprats en les simulacions poden orientar-nos pel que fa a la importància relativa de les variables considerades, de manera que facin palesa quina d’elles pot ser més rellevant de cara a la prevenció de la propagació pandèmica.
És clar que no totes les epidèmies són atribuïbles als microbis patògens. Per exemple, l’encefalopatia espongiforme bovina, coneguda també com a el mal de les vaques boges, fou causat pels prions, proteïnes amb una estructura particular. D’altres agents poden ser tòxics ambientals, o fins i tot ions radioactius, com els que es van escampar arreu des de la central nuclear de Txernòbil.
La naturalesa dels agents té a veure amb els mecanismes de propagació, que poden ser diversos i que requereixen mesures de contenció específiques. La qual cosa no vol dir que haguem de restar passius a veure què passa.
Probablement sigui més convenient una preparació bàsica i flexible que no pas massa específica ni sofisticada. Que pugui adaptar-se a la diversitat de circumstàncies possibles. Per exemple, establir adequadament els criteris i els procediments per identificar els casos; tenir clar, per exemple, que infecció – o en el seu cas exposició a l’agent— no és sinònim de malaltia, i encara menys de gravetat, que són les característiques que ens permetran valorar l’impacte real del problema; disposar de sistemes de vigilància que permetin conèixer adequadament el nombre d’exposats i d’afectats; acreditar la validesa d’aquestes dades i, sobretot, poder-les analitzar com cal i a temps, la qual cosa ens hauria de permetre valorar la importància del problema. I, si paga la pena, adoptar unes mesures o altres. Conscients que el risc zero no existeix i que el remei no ha de ser pitjor que la malaltia.
En qualsevol cas, i com s’apuntava abans, cal prioritzar dissenys flexibles i dinàmics dels sistemes públics (en aquest cas de l’assistencial sanitari, del de salut pública i d’emergències socials) que permetin adaptacions ràpides de l’estructura, recursos humans i materials, organització i activitat en la perspectiva de l’obtenció de la resposta a l’agent causal que sigui més efectiva i eficient i que tingui els menors efectes negatius.
Finalment, convé el que els anglosaxons anomenen accountability, és a dir, rendir comptes públicament o almenys professionalment, explicar per què hem fet el que hem fet i, si s’escau, com ha sortit, sense embuts ni emmascaraments, perquè així és com s’aprèn a millorar de debò.
Qui estigui interessat Pot descarregar-se lliurement el llibre “Sugerencias para afrontar las epidemias y las pandemias..”, escrit per un de nosaltres, des de l’enllaç: https://sespas.es/publicaciones/libros-con-sello-de-autor/
