De manera cíclica, des de fa temps, llegim a la premsa notícies sobre el col·lapse dels serveis d’urgències hospitalaris. El problema no es produeix des de les retallades, tot i que aquestes l’han empitjorat. És un problema estructural del nostre sistema sanitari, i fins que no s’abordin reformes estructurals, no hi trobarem la millora. Any rere any s’anuncien mesures per evitar el col·lapse, la majoria dirigides a canvis o ampliacions dels mateixos serveis d’urgències. Tanmateix, any rere any, es repeteix la mateixa situació.
En una entrevista a La Sexta, Rafael Bengoa, exconseller de salut del govern basc, exassessor de l’OMS i del president Obama, deia que el nostre sistema sanitari havia de fer front a un canvi de model. El nostre, que se sustenta en els plantejaments de fa trenta anys, no serveix per a les actuals característiques demogràfiques i de malalties cròniques de la població. Una de les coses que proposava era treure pes als recursos hospitalaris per traslladar-los a l’atenció primària i a l’atenció social en l’entorn de la comunitat. Bengoa també deia que els serveis d’urgències són la part més cara del sistema i donava xifres: es podrien reduir en un 30% si hi haguessin serveis suficients a domicili, sanitaris i socials.
Si es treballés des d’aquesta perspectiva, es podria trobar el desllorigador de la saturació dels serveis d’urgències. Les retallades pressupostàries imposades l’any 2010 eren un bon moment per fer canvis estructurals. No obstant, es va prendre el camí contrari: s’ha pronunciat la distància pressupostària, i per tant dels serveis, entre l’atenció primària i l’hospitalària, en contra de moltes opinions que recomanaven precisament fer-ho al revés. A casa nostra, en els últims anys s’han perdut uns 3.000 professionals de l’atenció primària i s’han tancat uns 60 punts d’atenció continuada dependents d’aquesta. Les decisions tenen les seves conseqüències i una d’elles, és la saturació dels serveis d’urgències dels hospitals.
Una història real que he conegut en el meu entorn és molt il·lustrativa. Es tracta d’un senyor afectat per una malaltia degenerativa en estat avançat i amb mal pronòstic a curt termini. És a casa seva cuidat per la seva família. Un dissabte a la tarda va caure i es va fer un trau al cap. L’esposa va trucar al servei de teleassistència per demanar si el podien anar a curar. Es va desplaçar al domicili una ambulància amb dos sanitaris. En veure l’estat del senyor van opinar que el millor era dur-lo a l’hospital. Sorpresa! La senyora només demanava que el curessin, no que el traslladessin. La resposta va ser: «segons el protocol l’hem de portar a un hospital». Portar-lo a l’hospital era treure’l de casa, avisar la família, esperar en una llitera, desorientar-se, etc. Davant la insistència de l’esposa el van deixar a casa.
Ens podem imaginar una altra manera d’atendre aquesta situació: que hi hagués un telèfon de serveis primaris, que l’esposa hagués parlat amb un professional de proximitat, acostumat a atendre als domicilis, que s’hagués dedicat el temps necessari per esbrinar el què passava i el què es demanava i que s’hagués desplaçat una infermera per fer la cura. I en cas de necessitat sempre es podria avisar una ambulància després de la valoració en el domicili.
Hi ha diferències entre les dues respostes. La primera és estandarditzada; la segona té en compte la situació d’aquell malalt concret i les seves preferències. Amb la primera, el pacient i la família no se senten compresos; amb la segona se senten acollits i atesos. Amb la primera, s’hauria contribuït a saturar un servei d’urgències hospitalari; amb la segona es resol el problema en l’entorn del pacient. La primera porta el malalt al centre assistencial; la segona porta l’assistència allà on és el malalt. La primera és cara; la segona és barata.
La millora i la sostenibilitat del sistema sanitari públic no depèn només del fet que es recuperin els milions d’euros que ha perdut (uns 10.000 a nivell d’estat, 1.000 a Catalunya), sinó de què es facin canvis en el model capaços de donar les respostes més adequades a les actuals necessitats. Exemples en tenim. A Suècia, per exemple, s’estan tancant hospitals i invertint en serveis primaris i comunitaris. Seguir posant diners als hospitals, als serveis d’urgències i a l’alta tecnologia no és la millor manera d’assegurar el futur del nostre sistema i no és tampoc la millor manera d’atendre les necessitats d’una part important de la població. Cal repensar els serveis d’atenció continuada i urgent, la via d’accés i la dotació de personal des de la valoració ajustada de les demandes i necessitats i amb la intervenció més adequada al menor cost. Unes decisions basades en aquestes premisses tindrien el seu efecte en els serveis hospitalaris que se centrarien de manera més efectiva en l’atenció a les persones que realment se’n poden beneficiar.
Les persones amb malalties avançades no són l’única causa de la saturació dels serveis d’urgència, evidentment. N’hi ha d’altres, com les consultes per patologies lleus o les limitacions dels centres d’atenció primària, de les quals en podem parlar en noves ocasions.
1 comentari
En el meu cas vaig passar per la 1a opció però, a més, em van obligar a signar conforme no volia anar-me a l’hospital… (no explicaré en ‘obert’ el final)