Entrevista

Sara Plaza, periodista: “No hem de dipositar la responsabilitat de les cures en les empreses privades”

Entrevista original en castellà publicada a LaMarea

«Neixem dependents i morim dependents», afirma Isabel Calvo, treballadora del Servei d’Atenció a Domicili (SAD) a Madrid. Fa 18 anys que es dedica «en cos i ànima a les cures», una de les feines més dures que existeixen. Les condicions són tan exigents que moltes treballadores acaben incapacitades, però sense que se’ls hi reconegui l’origen laboral de les malalties. Netegen, alimenten i acompanyen persones dependents, a qui la majoria de vegades han de moure sense l’ajuda d’una grua. Pateixen lesions constantment i de vegades atenen fins a set persones al dia, en jornades partides i amb desplaçaments llargs. El sector està feminitzat, precaritzat i subcontractat. Com a servei públic que és, en el seu moment va estar gestionat per ajuntaments i comunitats autònomes, però actualment és normal que aquest servei estigui en mans d’empreses privades. Grans corporacions han trobat en la mercantilització de les cures un negoci rodó. Guanyen contractes públics rebentant preus. Les damnificades són les treballadores, que fa anys que protagonitzen una història de companyerisme i lluita sindical amb tot en contra. Al seu costat hi ha la periodista Sara Plaza Casares, que coordina el llibre Trabajadoras del Servicio de Atención a Domicilin. Les riders de los cuidados, editat per Libros de la Catarata i CGT, el sindicat que més s’ha implicat en la reivindicació dels seus drets laborals. Plaza, periodista d’El Salto especialitzada en sanitat i feminisme, ha acompanyat aquestes dones i ha recopilat les seves històries en un volum que barreja el relat humà amb una radiografia implacable del sector.

Com va acabar en una reunió sindical amb aquestes treballadores i per què s’hi ha implicat tant?

Tot va començar abans de la pandèmia, en una reunió informal entre col·legues; aquella va ser la primera vegada que vaig sentir parlar d’aquest servei. Algú va dir que el SAD era «el futur». I jo em vaig preguntar: «Com és que el SAD és el futur i jo no me n’he assabentat? Què és el SAD?». Em van explicar què era l’atenció domiciliària i la rellevància que tindria en una societat amb un alt índex de gent gran. Aquí és quan començo a adonar-me de la seva importància. Si volem abolir el sistema de macroresidències, serveis que estan molt pauperitzats, el menjar és insuficient, manquen professinals a la plantilla i moltes estan en mans de fons d’inversió, la resposta és el SAD. Si volem avançar cap a unes cures personalitzades, aquest servei és primordial. Sempre que una persona vulgui acabar els seus dies a casa, caldria respectar aquest desig. Quan vaig entendre això, vaig començar a seguir les treballadores en les mobilitzacions, perquè són dones molt actives. Recordo que el 2019 van venir a Madrid treballadores de tot Espanya per manifestar-se demanant millores laborals. Després vaig començar a col·laborar amb un programa que produeix CGT, que es diu Al lío, i en un d’ells es va parlar del SAD i van anar-hi tres treballadores. Quan va acabarl’enregistrament i es van apagar les càmeres, va començar el realment important. Van començar a parlar de les seves vivències, de les situacions que travessen cada dia. Algunes tenien els seus relats per escrit. Aquí va néixer la idea de fer-ne un llibre.

Però el llibre és, en part, un assaig sobre el SAD.

Sí, perquè entenia que aquestes vivències havien d’anar acompanyades d’un context. Si surts al carrer i preguntes a la gent, molt poques persones saben què és el SAD. Era necessari explicar-ho bé i exposar quina és la situació actual. Això ha estat una tasca complicada, perquè gairebé no hi ha investigacions ni estudis acadèmics sobre el tema. I, a més del context, vaig entendre que el llibre hauria de donar eines a aquestes treballadores per millorar les condicions laborals. I la millor eina era explicar exemples de la lluita. Aquest és un llibre molt enfocat en això, en les seves mobilitzacions, que a més han estat molt invisibilitzades.

Cert. Quan altres treballadors organitzen campaments obtenen força minuts dels informatius. No recordo que hagi passat el mateix amb aquestes dones.

És que no ha passat, i si ha passat ha estat de manera molt esporàdica. Aquest tipus d’informació, quan n’hi ha hagut, ha aparegut en un àmbit molt local. Per exemple, el campament que les treballadores del SAD van muntar davant del palau de San Telmo, a Sevilla, amb prou feines va tenir repercussió nacional. I hi van estar gairebé un mes plantades.

«Si volem avançar cap a unes cures personalitzades, el SAD és primordial»

Oficialment, els poders públics aposten per reduir les places residencials i donar més atenció a domicili. Ens ho podem creure?

Aquest és el discurs, efectivament. Diuen que tenen aquesta estratègia. També diuen que les residències que construiran seran més petites perquè les cures siguin més personalitzades. La realitat ens demostra tot el contrari. A la Comunitat de Madrid, per exemple, hi ha projectades una barbaritat de macroresidències. Ells diuen que no, que tenen menys places, però continuen essent enormes. Alhora, el SAD no es revalora. Les persones dependents que aconsegueixen accedir-hi ho fan a canvi de molt poc temps: dues hores, una hora, fins i tot mitja hora al dia. Imagineu què suposa això. Hi ha compromisos, sí, però no s’estan materialitzant.

Al seu llibre nomena Ferrovial com una de les grans empreses que estan fent negoci amb el SAD. Quines altres empreses hi ha que apostin per aquests contractes públics?

Hi ha diverses companyies procedents de la construcció. Quan va esclatar la bombolla immobiliària, van diversificar els seus interessos i es van focalitzar en les cures perquè era un sector que donava diners públics. Es van fixar tant en les residències com en el SAD. Aquí tenim empreses que, amb d’altres noms, deriven de Ferrovial o d’ACS. I, d’altra banda, tenim fons d’inversió. En aquest apartat destaca DomusVi, que actualment és el principal operador privat de residències a Espanya.

«El servei s’ha precaritzat molt. Jo tinc documentats casos de treballadores que cobraven 1.800 euros i que ara en guanyen 800»

I això què implica?

Ja ho hem vist en altres sectors, com el de la sanitat. El SAD va néixer amb una vocació municipalista. Era un servei que oferien originalment els ajuntaments. De vegades es feien servir petites empreses cooperatives o fundacions o oenagés, entitats que no tenien un ànim de lucre exacerbat. Però la Llei de Dependència [aprovada el 2006 pel govern de Zapatero] obria una petita finestra a la col·laboració público-privada si els ajuntaments o les comunitats autònomes no podien prestar aquest servei. Aquesta petita finestra ha esdevingut, en les comunitats governades pel Partit Popular, una enorme porta oberta de bat a bat. I el que es va pensar com una cosa excepcional ara és la norma.

I això, és clar, afecta les treballadores.

Per suposat. El servei s’ha precaritzat molt. Jo tinc documentats casos de treballadores que cobraven 1.800 euros i que ara en guanyen 800. Quan treballaven per a petites cooperatives tenien els seus locals, un lloc per reunir-se i per contactar amb la coordinadora. Si tenien algun problema, sempre hi havia algú amb qui parlar. Ara només tenen un número de telèfon, i no sempre està operatiu. Estan terriblement exposades.

A més, és una feina molt dura. Moltes acaben incapacitades.

Sí, un dels seus principals problemes són les malalties laborals associades a les cures. Treballen en llars on sovint han d’aixecar una persona que està immobilitzada i que no compta amb un llit articulat. Aixecar-les a pols els provoca tota mena de malalties músculo-esquelètiques, inclòs el trencament de vèrtebres. N’hi ha d’altres relacionades amb la neteja, com són la bursitis o la tendinitis. Aquestes malalties no acostumen a estar reconegudes com a malalties laborals. Quan van al metge els diuen: «És que ets gran, i estàs ja molt cascada«. O: «Et fa mal el colze perquè t’has caigut». Però no reconeixen l’origen laboral de la malaltia. La llista de malalties laborals està molt masculinitzada. I les que estan associades a feines molt feminitzades no se les reconeix com a malalties professionals.

Les treballadores també aspiren a que la seva feina sigui reconeguda com a especialment dura i puguin acollir-se a la jubilació anticipada. Com avança aquest tema?

Continuen lluitant. En aquest aspecte no han aconseguit gaires avenços, però sí en altres àmbits. Per exemple, han lluitat molt per la creació d’un reglament de riscos laborals. Fins avui no existia, però van aconseguir un compromís per part de la ministra de Treball, Yolanda Díaz, perquè es creés. Les dones acudien als domicilis exposades a tota mena de riscos. Ara els seus ocupadors han de visitar aquestes llars, fer-ne una valoració i intentar mitigar aquests riscos. Si no hi ha un llit adaptat, s’ha de fer tot el possible per aconseguir-lo. O si la persona dependent no hi cap en una dutxa, cal plantejar una reforma. La patronal del SAD ha recorregut aquest Reial decret. Una de les excuses per negar-se a complir-lo és que el domicili és inviolable i que no hi poden accedir. Les treballadores diuen que igual que entra a casa el revisor de la llum o del gas, que també s’entri per veure les condicions en les quals es realitza la feina. A hores d’ara, elles estan treballant en la foscor més absoluta de la inspecció laboral.

«La llista de malalties laborals està molt masculinitzada. I les que estan associades a feines molt feminitzades no se les reconeix com a malalties professionals»

Quan tenen algun tipus d’enfrontament violent o assetjament sexual, les empreses tenen un protocol per actuar? Hi ha algú que les ajudi?

No. De fet, no poden abandonar el domicili. L’únic que tenen és un número de telèfon. Els diuen que surtin al replà i que truquin, però de vegades responen a la trucada i d’altres no. La resposta acostuma a ser: «Marxa i demà ja n’enviarem una altra».

Terrible.

És terrible, sí. I és un tema molt important, perquè els informes diuen que gairebé el 30% de les treballadores del SAD han patit assetjament sexual. El pitjor escenari es va materialitzar l’estiu passat: una treballadora va ser assassinada a O Porriño pel marit de la dona de la quals tenia cura.

No parlem només d’una feina especialment penosa. També és perillosa.

Sí, ho té tot.

Què és el que més crida l’atenció d’aquestes treballadores? Quan es llegeixen els seus testimonis, transmeten una gran dignitat.

Jo els tinc un respecte enorme. Crec que la tasca que fan és essencial. Paradoxalment, són elles les que permeten que la roda del capitalisme segueixi girant, tot i estar situades a l’últim graó de l’escalafó. El seu reconeixement és paupèrrim, però si elles no estiguessin per proporcionar cures, ningú podria anar a la seva feina. Haurien d’estar cuidant. A més, admiro profundament la seva dignitat i compromís. És un sector molt atomitzat. Van de casa a casa i moltes ni es coneixen entre elles. I malgrat tot, han aconseguit sindicar-se, unir-se i lluitar plegades. Penseu que ja estan llevades a les 7 del matí per poder portar els fills a l’escola, van a treballar a diverses cases, tornen per fer el dinar, surten una altra vegada a treballar, tornen a casa per arreglar i acompanyar els nens i, tot i així, a les 8 de la tarda, encara els queden forces per anar a la reunió del sindicat. Em sembla admirable.

«Gairebé el 30% de les treballadores del SAD han patit assetjament sexual»

Pamplona va remunicipalitzar el SAD amb un alcalde de Bildu, però després, quan l’UPN va tornar al poder, es va intentar modificar creant una empresa pública i va comptar amb el suport del PSOE. Creu que el PSOE té una postura clara respecte al SAD?

El que té el PSOE és una postura clara sobre el que anomenem «col·laboració público-privada». Cal recordar que el PSOE va votar a favor de la llei 15/97, que facilita l’externalització dels serveis sanitaris, la llei que avui maleïm pel que hem vist en el cas Torrejón. I a la seva Llei de Dependència deixa la porta oberta a que aquests serveis els subministrin empreses privades. La socialdemocràcia aposta per la «col·laboració público-privada», cosa que, sense eufemismes i en resum, es pot entendre per «privatització».

La llei parla que el SAD el proporcionaran entitats privades quan les institucions públiques no se’n puguin fer càrrec. Però a Menorca o Pamplona sí que poden. Per què a altres municipis no? No té gaire sentit…

Jo crec que és una forma de camuflatge. Parles d’excepcionalitat, però realment el que estàs dient és que és una possibilitat. I que, de vegades, és la possibilitat més avantatjosa.

Al llibre es recull que la despesa mitjana per usuari ha passat de 8.000 euros l’any 2010 a menys de 6.000 al 2024. A simple vista, un podria pensar que no és un gran negoci. Per què tantes empreses es barallen per ell?

Perquè és un negoci que espera créixer exponencialment en els propers anys. A més, ara hi ha una corrent que defensa que les cures s’han de fer a casa, per la qual cosa es preveu que cada cop hi hagi més diners. El que hem de mirar és com es gestionarà i que els recursos vagin finalment a les treballadores i als usuaris, que no hi hagi intermediaris, que són les grans empreses, que s’apropiïn del pastís.

Si ha de créixer tant, caldran més persones dedicades a donar aquest servei, no? Quin és el perfil de les treballadores? Hi ha dones joves que treballen al sector?

Doncs no. El pes del SAD recau ara mateix sobre dones d’entre 40 i 50 anys. Hi ha mòduls de grau mitjà que són dels més demanats. Sabem que la vellesa és un nínxol de mercat i de feina, però si no milloren les condicions laborals, el relleu generacional serà materialment impossible.

«El pes del SAD recau ara mateix sobre dones d’entre 40 i 50 anys»

El cor del llibre rau en les experiències de les mateixes treballadores. Tots els testimonis són molt aclaridors, però n’hi ha un que m’ha cridat especialment l’atenció: el de Montse Burriera, de Madrid. Explica que cada dia apunta tres coses bones que li passen amb els usuaris. I són coses molt petites. Ho ha titulat com a «Accions silencioses que sostenen el món».

Sí, la Montse estava en aquell programa de televisió on va néixer la idea del llibre. Ens va explicar que ella tenia «una cosa escrita» que volia publicar d’alguna manera. Després va resultar que moltes altres dones havien fet el mateix, però ella va ser la que va fer el primer pas.

A banda de les seves difícils condicions laborals, aquests relats parlen de la connexió emocional que tenen aquestes dones amb les persones de qui tenen cura. No es tracta només de «et netejo, et cuino, et pentino i me’n vaig». Va més enllà.

Molt més. A mi m’impressiona molt la història d’una dona gran que, quan la treballadora arriba per primera vegada a casa seva, li diu: «No facis res. Seu aquí amb mi i mira’m. Fa 15 dies que ningú no em mira». Això, francament, et trenca l’ànima. Estem vivint una crisi de soledat. En aquest país hi ha moltíssimes persones que estan envellint soles i en unes condicions molt poc dignes. Hi ha un altre testimoni que explica la història d’una dona que s’ha passat tres dies sola asseguda en una cadira, sense canviar de postura i sense que ningú li canviï el bolquer. Això està passant actualment.

Com a mínim, demanar-li a l’estat del benestar que ho solucioni.

És clar! Una de les coses que m’agrada explicar, i que és bàsic que entenguem, és que les cures són un servei públic. Igual que sortim al carrer a defensar l’educació i la sanitat, hem de sortir per demanar unes cures dignes, robustes i públiques. No dipositem aquesta responsabilitat en empreses privades.