S’ha acabat la vaga de l’atenció primària i amb ella una setmana plena d’esdeveniments i emocions. Un seguiment majoritari per part dels metges i prou significatiu de les infermeres en tot el territori ha demostrat que la convocatòria ha estat oportuna i que hi havia ganes de dir prou. Prou a les jornades carregades de més malalts dels que es podien visitar amb dignitat, a les humiliacions, al menyspreu i a les falses promeses.
Després d’anys de silenci i d’aguantar s’ha sortit al carrer a cridar consignes dirigides a l’administració i a la societat. El missatge ha estat clar: es demanen condicions per poder atendre millor els pacients. Aquests, en general, ho han entès perfectament i han fet costat als seus professionals. La indefensió apresa (que podia explicar la docilitat dels professionals maltractats) ha esclatat en un crit d’orgull per a l’atenció primària.
El fet que la vaga hagi durat 4-5 dies sense perdre quasi seguiment indica com de forts i de farts se sentien els professionals. Els programes de sindicats tan diferents com Metges de Catalunya i CGT tenien molts punts en comú, i això és una fortalesa. També ho és que entitats com Rebel·lió Atenció Primària, La Capçalera, FoCAP o Marea Blanca hi hagin donat suport. No s’ha aconseguit tot, però s’ha obert una escletxa al mur de ceguesa i de sordesa que l’administració ha aixecat durant molt temps.
Amb el conseller Toni Comín, i després amb la consellera Alba Vergés, hem escoltat declaracions sobre la rellevància de l’atenció primària de salut, però tot eren promeses i plans estratègics. Ha calgut una vaga d’una setmana per obtenir uns 60 milions dels prop de 500 que es necessiten per arribar al 20% del pressupost de sanitat. Una misèria. Sens dubte cal obtenir més recursos, que en part han de sortir de la reversió de pràctiques de poc valor i de la racionalització dels serveis secundaris i terciaris. Aquesta és una tasca que no es va abordar en temps de retallades ni després, en temps de recuperació econòmica.
Les millores en matèria de condicions laborals i econòmiques són discretes però serviran per alleugerir la sobrecàrrega d’alguns professionals. Són molt benvingudes les mesures que donen autonomia a l’atenció primària. Són mesures que no costen diners i el fet d’haver-les anunciat ara demostra fins a quin punt s’ha gestionat d’esquena als professionals. Tampoc costa diners solventar el maltracte que els professionals han patit al llarg d’aquests anys per part d’unes direccions grises i sense capacitat de lideratge. És una pena que només s’hagi volgut negociar amb el sindicat de metges i que no hi hagi cap acord específic per a la resta de col·lectius, tant o més castigats que el col·lectiu mèdic.
L’atenció primària ha despertat i cal esperar que els polítics també ho facin i s’adonin que sense una atenció primària forta no és viable el sistema nacional de salut. La vaga ha donat una mica d’aire, però queda molt per fer. Les mesures a què s’han compromès el Departament de Salut i l’ICS poden quedar en paper mullat si no s’acompanyen d’altres que profunditzin en el desenvolupament d’un sistema més centrat en l’atenció primària que en els hospitals. És un tema de model ens diuen l’Andreu Segura i l’Amando Martín Zurro. Durant la vaga també s’ha parlat de model i de sistema, perquè els diferents àmbits assistencials són vasos comunicants. Doncs bé, hem d’aprofitar les oportunitats que s’han obert per començar a adaptar el nivell secundari i l’hospitalari al segle XXI. No es pot continuar amb uns hospitals dissenyats fa 200 anys. Ara, treballadors, societat, polítics i gestors podem estar més receptius a escoltar, qüestionar i repensar el sistema sanitari.
S’hauran de contestar algunes preguntes: Quin paper juguen i com s’interrelacionen els nivells primari i secundari? Com es reconeix la rellevància de l’atenció primària i dels seus professionals davant la societat i dins del mateix sistema? Volem seguir fent més del mateix o volem anar cap a una desmedicalització i una reducció d’intervencions innecessàries? Sorgiran molts més interrogants, perquè el debat està obert i res és igual a com era fa dues setmanes. Cal aprofitar l’oportunitat.
