Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Xaro Bautista Castells és infermera al consultori municipal de Tivenys (Baix Ebre), centre que depèn del CAP d’El Temple de Tortosa.
Com heu viscut a un poble com Tivenys aquest darrer any?
Dins de la gravetat de la situació, no s’ha viscut tan malament. Això sí, al poble hi ha hagut un l’allau d’informacions enganyoses; cada dia nous protocols, informació diferent… a la primera onada, ens van fer retirar dels pobles per centralitzar l’atenció i reforçar atenció al centre d’atenció primària, i la gent del poble es va sentir abandonada, tot i que no va ser així, però era tot més complicat, és clar. Ens havíem de comunicar per telèfon, per WhatsApp. Per sort, Tivenys és un poble amb un Ajuntament molt dinàmic i col·laborador, tenim molt bona relació l’equip del consultori amb l’Ajuntament i la farmàcia. Això va facilitar molt les coses. La gent que tenia algun problema trucava a l’Ajuntament, prenien nota del seu telèfon i l’equip mèdic -la metgessa i jo- podíem trucar-los per resoldre el seu problema. Amb la farmàcia igual: ens feia arribar les demandes i ho gestionàvem amb les receptes electròniques. Hi havia una bona entesa i un bon treball en equip amb la doctora, si no, hauria estat molt difícil. Cal tenir en compte que el sol fet de no ser allà presencialment els creava desprotecció.
Quines són les dificultats més destacades que us heu trobat?
Vull insistir en el canvi de protocols tan constant: com havíem de fer les coses, com s’havia de gestionar, d’atendre la gent… al principi, cada dia hi havia canvis. A les 8 del matí ens trobàvem al hall d’El Temple per escoltar els canvis i novetats. D’altra banda, la impotència de saber dels pacients per qui no podies fer tot el que voldries i ajudar-los més del que podies. Als pobles, hi ha molta gent gran amb dificultats per “manejar” la tecnologia. Per sort, l’Ajuntament de Tivenys va posar en marxa un servei de voluntariat de joves que anava a donar suport a la gent gran i els atenien pel que necessitaven: pel que fa a les medicines, el menjar, a l’hora comunicar-se amb la doctora o amb mi mateixa… ho vam solucionar així però, és clar, per nosaltres no va ser fàcil, i tampoc per la gent del poble.
No he tingut la por de contagiar-me sinó la impotència de no poder ajudar prou.
En l’àmbit personal, com us ha afectat a les professionals?
La veritat és que a cadascú l’ha afectat d’una manera. Va haver-hi personal amb ansietat, que tenien infants a casa o gent amb dependències. Anàvem amb molta faena i sentíem molta angoixa de pensar que podíem estar contagiades en tornar a casa . Va ser una mica obsessiu, fins i tot: treure’s la roba a la porta, dutxar-se abans d’abraçar als de casa… molta gent tenia por d’infectar els familiars. A mi el que més em va costar va ser no poder abraçar la gent, quan ja vaig poder pujar a atendre al poble. La gent gran, de vegades, el que necessita és una abraçada o una encaixada de mans, i això no podíem fer-ho. Per mi això va ser dur. No poder donar afecte, donar el caliu que donem normalment i haver de dir que les coses anirien bé. No he tingut la por de contagiar-me sinó la impotència de no poder ajudar prou. La relació amb els pacients en un poble és molt diferent, et fan sentir una més de la família. Jo em sento molt acollida i estimada a Tivenys i aquesta situació va ser dura per tothom.
La vacunació sembla el final del túnel. Com valores com evoluciona en l’àmbit rural?
Està anant molt bé al poble, però no es pot avançar més perquè no ens arriben més vacunes. No deixem de vacunar perquè vulguem, sinó per manca de vacunes. Ens donen el que mos donen i tan prompte tenim vacunes les utilitzem de seguida. A Tivenys, la gent de 70 en amunt ja està tota vacunada. Ara estem ja amb altres edats, però es gestiona a partir del web i això ja porta un altre ritme. Però no podem vacunar més perquè no tenim més dosis. Ara sembla que la cosa va més ràpida, i espero que així segueixi.
Finalment, què destacaries de tot plegat?
El treball d’infermeria ha estat clau. Som un col·lectiu molt implicat en tot el que és tenir cura del pacient. Amb els meus companys i companyes hem estat treballant moltíssim i ja tenim ganes que es normalitzi la situació i poder veure’ns les cares i els somriures una altra vegada. Però és una feina d’equip, i quan parlo d’equip parlo de metges, infermers, tècnics en cures auxiliars d’infermeria, zeladors, administratius, personal de neteja… Tothom. Si algú falla, tot se’n va en orris. Seguim tenint el compromís amb la gent i volem donar resposta a les seves necessitats. Jo tinc la gran sort de fer el que estimo i estimar el que faig.
