ENTREVISTA | IRENE SANTIAGO, PSICÒLOGA D'IRÍDIA

“El règim d’aïllament penitenciari pot precipitar trastorns psicòtics en els presos”

Parlem amb la psicòloga d'Irídia Irene Santiago sobre els efectes sobre la salut mental que comporta passar per un centre penitenciari i quins són els reptes que cal abordar.

Sònia Calvó
 
 
 
Irene Santiago és psicòloga a Irídia Centre per la Defensa dels Drets Humans / ROBER BONET

Irene Santiago és psicòloga a Irídia Centre per la Defensa dels Drets Humans / ROBER BONET

Segons fonts del Departament de Justícia, l’any passat es van suïcidar 8 persones als centres penitenciaris de Catalunya i, des de principi d’any, 5. Cada any se suïciden una mitjana d’entre 7 i 8 interns segons dades de l’última dècada. A més, es calcula que prop del 40% dels interns espanyols tenen problemes mentals. Unes xifres que, a més, van en augment. Parlem amb Irene Santiago, psicòloga d’Irídia Centre per la Defensa dels Drets Humans i membre del GAC (Grup d’Acció Comunitària). Santiago ha treballat durant més de 10 anys a Amèrica Llatina fent tasques d’acompanyament psicosocial a població afectada per la violència extrema en diversos contextos com el penitenciari.

La proporció de suïcidis als centres penitenciaris és molt més alta que la dels de fora de les presons. A què es deu aquesta diferència?

El fet que una persona es trobi en aïllament social genera una sèrie d’efectes. Si a això li afegim que es tracta d’aïllament penitenciari això s’exagera encara més. Els éssers humans per construir ‘el nostre jo’ necessitem interacció social. Al no tenir-ne, deixem d’estar retroalimentats i de reconstruir la nostra identitat, ja que aquesta identitat es construeix gràcies a la interacció. Per tant, veurem molt ràpidament els efectes a escala fisiològica: menys capacitat de memòria, agilitat mental, concentració… A aïllament això s’accentua encara més i, si supera els 15 dies, es generen unes seqüeles que poden arribar a ser permanents. Els efectes són devastadors de seguida perquè es genera una desconnexió social i aïllament social molt gran, sense contacte interpersonal. Això pot portar conseqüències com trastorns psicòtics, esquizofrènia, personalitats més aïllades, paranoies…

Per tant, pel fet d’entrar a una presó, una persona pot desenvolupar problemes mentals?

Sí, clar. El trastorn mental és molt complex. Hi ha molts estudis sobre com un ambient integrador, positiu, que reforci el desenvolupament social pot prevenir i mitigar efectes de trastorns mentals. El mateix passa quan hi ha una deprivació. L’aïllament genera unes condicions que poden fer precipitar trastorns mentals. El dany psicològic hi és sempre, ara, el tipus de dany i el grau d’afectació ja depèn d’altres factors com el temps d’estada, si la persona pateix tècniques opressives o de tortura i també factors individuals. També passa que persones que no han patit un trastorn psicòtic, quan surten de la presó poden tenir greus dificultats per mantenir relacions socials normals i per estar en societat perquè s’han acostumat a estar en soledat i sense contacte humà.

L’equip de psicòlegs i psiquiatres de les presons, fan un control real de la salut mental i l’evolució dels interns?

Els serveis penitenciaris tenen un equip de psicòlegs i psiquiatres que compten amb un sistema ben regulat pel que fa a la salut de les persones. Per exemple, en termes de suïcidi, hi ha un protocol de prevenció però això contrasta amb un índex de suïcidis molt elevat i preocupant. Hi ha tota una sèrie de factors de risc que han de ser indicadors de què alguna cosa està passant. Des del Síndic de Greuges de Catalunya i la Coordinadora per la Prevenció de la Tortura vam treure un informe on es reivindica l’aplicació del protocol d’Istanbul. Espanya és país signant però no l’està aplicant. Per això demanem que s’incorpori el protocol d’Istanbul com a mecanisme de prevenció de la tortura. Aquest protocol permet fer una avaluació psicològica, determinar el grau de maltractament, de tracte vexatori i de tortura a presó. És un mecanisme molt important. Cal que els professionals de la salut estiguin formats i el sàpiguen incorporar dins dels mecanismes normals de la salut mental a presons.

Aplicar el protocol d'Istanbul és un dels grans reptes de la salut mental a les presons / ROBERT BONET

Aplicar el protocol d’Istanbul és un dels grans reptes de la salut mental a les presons / ROBERT BONET

Fa poc es va conèixer que la Generalitat va desestimar la reparació patrimonial en el cas de suïcidi d’una presa, la Raquel, a Brians I. A l’informe mèdic del cas s’explicava que les ferides autolesives eren de caràcter manipulatiu i no amb una veritable finalitat suïcida. A l’informe també deien que el 80% dels casos autolesius tenen finalitats manipulatives.

Que la Generalitat centri els seus arguments en si la Raquel tenia una intenció manipulativa o realment suïcida és anar molt malament. Estem posant el pes del suïcidi amb una persona que no està bé, enfoquem el problema de manera errònia. En el cas de la Raquel està clar que hi va haver un diagnòstic erroni, perquè finalment es va suïcidar. Això és molt greu i ens ha de fer repensar moltes coses. Cal que ens plantegem si s’està construint una relació d’ajuda real dins de les presons i com abordem els casos de suïcidi. L’Organització Mundial de la Salut posiciona el suïcidi com una problemàtica central als serveis penitenciaris. És indiferent la intenció de la persona, és molt difícil saber on està la línia vermella en aquests casos. El que està fent la persona és expressar que està patint un malestar molt greu, i ho fa d’una manera autodestructiva. El problema és que una persona amb problemes de salut mental a la presó es troba en una situació d’indefensió greu si els equips sanitaris no es prenen seriosament els seus malestars i senyals. Per les Nacions Unides, el fet de tenir conductes autolesives prèvies, els intents de suïcidi o haver-ho comunicat són factors que han de fer pensar als equips de salut mental que hi ha un risc que s’ha d’abordar.

Què hauria de fer la Generalitat davant dels casos de suïcidi? Hauria de reconèixer les seves responsabilitats en el cas de Raquel?

Això segur, però no només. Cal reconèixer les responsabilitats però des d’una mirada de repensar el sistema penitenciari per prevenir nous casos. No podem reparar al 100% el que va passar perquè la Raquel es va suïcidar i ara és morta, però hem de fer una reparació enfocada a la família i també a la resta de població penitenciaria en general. L’administració té una responsabilitat del que passa dins de les presons, absolutament de tot. Cal repensar el sistema però per reparar-lo i millorar-lo des de l’oportunitat de reparació a tots els nivells, amb una perspectiva positiva. Cal fer un exercici de reflexió profunda sobre els protocols de prevenció de suïcidis, què passa quan tenim uns números tan elevats de suïcidis i com podem millorar la salut mental dels interns.

Quins reptes de salut mental hi ha a les presons?

El principal és l’aplicació del protocol d’Istanbul. Després s’ha de treballar en les línies de polítiques preventives i el primer que cal fer és generar més contacte social. S’han de fer més activitats, treballar temes culturals i artístics com la música la pintura, potenciar el llenguatge artístic. Així els presos milloraran no només a nivell mental sinó també relacional. També és clau per generar espais de contacte fer esport. Trobem aspectes així tant a nivell internacional com nacional. A Chiapas (Mèxic) hi ha una presó de dones on es fan classes d’economia, societat i cultura i els ensenyen a desenvolupar oficis. Això ha fet que moltes dones quan surten creen el seu propi negoci. Per tant, treballar la salut mental afecta directament en la reducció de l’índex de reincidència. El problema d’això és que implica plantejar-nos també el nivell de ràtio entre presos i psicòlegs o psiquiatres i la qualitat, la durada i la freqüència de les visites. Serà aleshores quan podrem plantejar-nos projectes en grup, treballar el cos, potenciar activitats esportives i vincular projectes culturals a teràpia. S’ha de treballar un pla de salut mental preventiu que incorpori mirades psicosocial comunitàries, fer role playing, amb teatre, simulacions de com buscar feina i com adaptar-se a la societat. La societat canvia, però per l’intern s’ha congelat el temps.