El 13 de gener de l’any 1902 es posava la primera pedra de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau de Barcelona, una petita ciutat emmurallada dedicada a guarir les persones, en uns terrenys a l’extraradi urbà, avui dins del districte d’Horta Guinardó, al seu límit amb l’Eixample. Sota la direcció de l’arquitecte Lluís Domènech i Montaner, l’obra va ser finançada pel banquer Pau Gil, davant de la necessitat de construir un gran hospital que respongués a la creixent demografia. A més de pavellons dedicats a diferents especialitats mèdiques, el recinte construït gràcies al mecenes incloïa també l’escola d’Infermeria. El rei Alfons XIII el va inaugurar oficialment el 16 de gener del 1930.
En realitat, aquell projecte donava continuïtat, i modernitzava un servei que fins aleshores s’havia procurat des del barri del Raval, a l’Hospital de la Santa Creu, distribuït en diferents edificis, un dels quals avui acull la Biblioteca Nacional de Catalunya. Aquell antic hospital també havia estat projectat, l’any 1401, per centralitzar l’atenció a les necessitats que sis hospitals ja existents a la ciutat -Sant Llàtzer, Sant Macià, Santa Eulàlia del Camp…- no podien cobrir de la mateixa manera.
Des de l’Edat Mitja, de la mà de petites institucions religioses i la contribució, moltes vegades dels mateixos feligresos, i societat civil en general, no només a Barcelona, sinó a tota Catalunya, es van anar creant petits hospitals. Atenien a tothom, tant a la gent que podia pagar els tractaments, com als qui no podien. La beneficència ho cobria. Fins i tot hi havia atenció per als viatgers, gent de pas per la ciutat i els pobles.
Així, a Catalunya es va anar creant una xarxa d’hospitals de proximitat que es van posar en marxa gràcies a l’empenta civil i l’Església, i oberts a tothom. El de la Santa Creu i Sant Pau és només un exemple, encara que molt significatiu, però, no només per la seva magnitud. El recinte projectat per Domènech i Montaner és avui Patrimoni de la Humanitat com a gran referent d’obra civil modernista. És un espai visitable, on s’organitzen activitats culturals, des que va ser rehabilitat de manera íntegra, ja que les funcions d’atenció mèdica les compleix, des de l’any 2009, un nou edifici hospitalari ubicat al nord-est del recinte modernista.
Tot i que l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau ha estat des del seu origen, i encara avui, governat per representants de la ciutat i de l’Església a través de la Molt Il·lustre Administració (MIA), que des de l’any 1990 inclou també a la Generalitat, forma part del sistema integral d’utilització pública de Catalunya (SISCAT). És una fundació sense ànim de lucre que gestiona l’hospital, però sota el paraigües de planificació i supervisió del Govern.
A comarques
Un altre exemple com el del Sant Pau el tenim a Manresa. Tal com s’explica al llibre Els hospitals de Manresa. Història d’una transformació, publicat recentment per la Fundació Althaia, i que va anar acompanyat per una exposició, al municipi de Manresa, la història dels hospitals creats per iniciatives particulars arrela de lluny. L’any 1260 ja estava documentat l’Hospital de Sant Andreu –que es deia Hospital Superior-, i el 1274 es troba referenciat per primer cop el de Santa Llúcia, que es pensa que és fins i tot anterior. Parlem del segle XIII. Però és que en el moment de la transferència de competències en matèria de salut a les comunitats autònomes, l’any 1981, Catalunya es va servir d’aquesta xarxa sanitària que ja havia anat creant amb iniciatives privades, mutualitats, entitats religioses o mecenes particulars, per posar en marxa el sistema sanitari que tenim avui. “Quan entra en vigor la legislació que garanteix l’atenció sanitària universal, a Catalunya no es crea una xarxa pública pròpia, sinó que s’aprofita la que ja existeix, i es garanteix un sistema públic amb hospitals de titularitat diversa. Aquest és el fet diferencial respecte a d’altres comunitats i del qual n’han agafat idees d’altres països, d’Europa i de l’Amèrica Llatina”, explica Manel Jovells, director general de la Fundació Althaia, Xarxa Assistencial de Manresa. És una fundació privada sense ànim de lucre que dona servei integral en l’àmbit sanitari i social, regida per un patronat conformat per l’Ajuntament de Manresa, l’Orde Hospitalari de Sant Joan de Déu i la Mútua Manresana. La seva xarxa assistencial i universitària és la de referència per a 260.000 habitants del Bages, el Solsonès, el Moianès, la Cerdanya i el Berguedà.
Aprofitant la diversitat d’aquest model propi d’hospitals i centres d’atenció mèdica que esquitxen Catalunya des de fa tants segles, esdevé el model de sanitat concertada, que a Catalunya concentra avui el 70% dels llits hospitalaris. La resta de llits estan en hospitals públics, propis de l’Institut Català de la Salut (ICS).
En el cas dels centres d’atenció primària, a Catalunya el 75% pertanyen a l’ICS i n’hi ha un 25% de concertats. I, pel que fa als centres d’atenció a la Salut Mental i Sociosanitària, a Catalunya són concertats més del 85%.
El Govern de la Generalitat acredita els centres autoritzats per donar servei en un sistema de salut pública, gratuïta, universal i de governança pública, però gestionada per cada centre. La Unió Catalana d’Hospitals és l’associació empresarial d’entitats sanitàries i socials referent entre les entitats que conformen el sistema de salut i atenció social. Es va fundar ara fa 45 anys. “Concentrem el 95% de la sanitat concertada i treballem per aquesta concertació, que garanteix revertir els bons resultats en la sanitat pública”, expressa la gerent de la Unió Catalana d’Hospitals, Roser Fernández.
Des del 1989, la sanitat es financia mitjançant els impostos que paguen els ciutadans, i no a través dels fons de la Seguretat Social, que és una confusió freqüent quan es parla de la Seguretat Social com a sinònim de xarxa de salut pública i gratuïta. Amb les aportacions dels contribuents a la Seguretat Social –autònoms i treballadors per compte aliè- es paguen les pensions i l’atur. El pressupost destinat a sanitat el decideix cada comunitat, i Catalunya s’hi destina gairebé el 40% de la seva caixa total. “No s’ha de confondre dèficit estructural amb el model sanitari”, puntualitza Manel Jovells, que va ser gerent de l’ICS del 1995 al 1999, destacant com a “fet històric l’infrafinançament de la sanitat a Espanya en general, i Catalunya en particular”. Jovells posa en valor el model de mecenatge, “com a eina que s’ha de poder mantenir. Si està ben tractat fiscalment, és una manera de que la gent pugui decidir on van els seus impostos, una manera de col·laborar i participar”.
Qualsevol ciutadà pot consultar la central de resultats econòmics, informes de satisfacció o d’altres temàtiques sobre atenció sanitària a Catalunya, com ara les infeccions nosocomials, a través de la pàgina de l’ Agència de Qualitat i Avaluació Sanitàries de Catalunya (AQuAS).
