És violència

El què vivim les treballadores i la població del Raval Nord pel que fa a l’assignació d’un nou equipament per establir el CAP és violència

Antonia Raya Tena
 
 

Digueu-li com vulgueu però la situació que pateixen les treballadores i la població del Raval Nord pel que fa a l’assignació d’un nou equipament per establir el CAP és violència.

Una violència que és insensible i invisible per a les seves víctimes. Exercida des de camins simbòlics com és, en aquest cas, la falta de reconeixement i els sentiments. Una violència simbòlica emesa des de les institucions responsables cap a les treballadores i des de les classes més acomodades cap a les més pobres.

D’aquesta manera, hem vist com, repetidament s’ha anteposat el trasllat de l’escola Massana a la plaça Gardunya i la construcció de la biblioteca de la Blanquerna al carrer Vistalegre a altres necessitats pel barri. Aquesta vegada, també es prioritzarà l’ampliació del MACBA en lloc de construir un equipament digne pel CAP?

Resulta inquietant veure com aquesta violència simbòlica la podem trobar en altres exemples de la ciutat, com és el cas de l’ampliació del tramvia. Ho explica Gabriel Jaraba en el post del seu blog “La maldición del tranvía o la última frontera del supremacismo clasista” quan diu: “no se puede decir en voz alta lo que todo el mundo sabe; que la última frontera en cualquier confín de este planeta se encuentra allí donde resista la sin razón del poder del dinero frente a la razón de la democracia”.

Precisament això és el que pretén el MACBA. Establir una frontera, blindar el seu flanc esquerre amb la Capella de la Misericòrdia, la seva àgora del mercantilisme de la cultura aïllat de la resta de ciutadans de classe treballadora. Quan el més democràtic seria ubicar en ella el nou CAP. Segons el director del MACBA “el museo es un agente fundamental para el barrio”; disculpi que discrepi, ho serà per la ciutat de Barcelona però ja li asseguro que poques són les veïnes que el visiten. Afirma també que “en el barrio hay lugar para un CAP y un museo”, però és que de museus ja en tenim i un CAP decent on poder atendre i treballar dignament NO.

L’altre dia un pacient que no havia vingut mai em confessava:

  • “(…) la veritat és que no sabia si entrar o no(…), des de fora sembla ben bé que estigui abandonat. La veritat, això dóna desconfiança, he pensat que, si està així per fora, no vull ni imaginar-me quina atenció em poden donar a dintre!”.

Llavors entro en bucle. ¿Per què les veïnes del Raval Nord s’han de visitar en un centre que a vistes dels altres sembla abandonat?

De fet, aquesta impressió també la reben cada any els nous residents d’infermeria i Medicina Familiar i Comunitària quan vénen a conèixer el centre.

  • “Hem donat voltes perquè no ens podíem creure que era aquí (…). Sembla un edifici abandonat!!”

Quan ho explico, algunes companyes em diuen que “bé (…), això no afecta ni a la formació que reben les nostres residents ni a l’assistència que donem perquè som grans professionals”. Després d’anys de patir aquesta violència gairebé tot ens sembla normal. De veritat creiem que aquest maltractament no afecta en la cura dels pacients ni en la formació que donem a les nostres residents? Llegiu si us plau a Ray i Sorbello, teòriques del tenir cura. Els seus estudis demostren que la cura relacional entre gestores, treballadores i pacients és el factor predictiu més potent del benestar de tots ells. Al CAP Raval Nord, de benestar, ara per ara, tal com estem, n’hi ha de ben poc.

Antonia Raya Tena
Sobre Antonia Raya Tena

Antonia Raya Tena té 49 anys i fa 28 que treballa com a infermera. D'aquests 28 anys, 12 els va passar a l'Hospital Clínic desenvolupant la seva professió en el servei d'urgències, medicina interna i equip de complement. Quan va decidir tenir família el torn de nit va ser incompatible pel poc suport familiar que té a la ciutat de Barcelona i va treure's plaça al servei de pediatria del CAPse on va treballar fins al 2005. A finals del 2005 es va incorporar a l'EAP Raval Nord on desenvolupa fins avui dia la seva tasca com a infermera i tutora d'infermeres de l'especialitat familiar i comunitària amb contracte fixe estatutari. Va liderar el projecte dels grups psicoeducatius per a persones amb ansietat i depressió com a Referent en Salut Mental de la SAP Litoral. Aquesta referència la va deixar per tal d'incorporar-se al desplegament de les consultes d'Infeccions de Transmissió Sexual dintre de l'Ics també. Ha col·laborat com a professora associada amb l'Escola Superior d'Infermeria del Mar (UPF) durant 10 anys (2006-2016). Forma part del grup de recerca Transtorn Mental Sever de l'IDIAP. A nivell curricular té un Màster en Salut Pública per la U.B. (200-2002), actualment està cursant el Màster en investigació en ciències de la infermeria en la URV. Més articles

2 Comments en És violència

  1. Nieves Perez // 10/10/2018 en 13:15 // Respon

    Antònia endevant. Es por dir més alt, però no més clar.Ja està bé de jugar amb la gent sense poder adquisitiu.

  2. L Migeuel // 11/10/2018 en 9:47 // Respon

    Correcte, una vergonya. Explicacions a l’hiper alcaldessa Colau, que va regalant solars dues i tres vegades per fer-se la foto i aquí l’ha vessada

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*