Violències del sistema sanitari envers les dones

Iniquitats en l’atenció sanitària a les dones malaltes

El dèficit de coneixement no explica perquè no se’ns creu quan tenim dolor ni quan tenim determinats símptomes. S'entén perquè els sistemes sanitaris, igual que la societat en el seu conjunt, ens cuida menys i pitjor que als homes

Maria José Fernández de Sanmamed
 
 
 

Les dones vivim més anys que els homes però patim més malalties cròniques i vivim amb pitjor salut i qualitat de vida. Segons l’Enquesta de Salut de Catalunya de 2016 quatre de cada deu dones pateixen malalties cròniques i el 19% perceben la seva salut com regular o dolenta (enfront 3 de cada 10 i el 13,5% dels homes). Les dones també tenim més patiment emocional, més problemes de salut mental i consumin més psicofàrmacs que els homes.

No és fàcil ser dona en aquest món. La nostra vida no és de color rosa. Està àmpliament demostrat que les condicions de vida repercuteixen en la salut física i emocional de les persones. També se sap que al sistema patriarcal les dones patim unes condicions de vida més dures: treballs més precaris, menor salari, major pobresa, doble jornada, la càrrega de la cura dels altres i les responsabilitats familiars, i la violència masclista, en són només algunes de les causes.

Els condicionants socials impacten més en els nostres cossos i en la nostra ment generant una desigualtat en la salut respecte dels homes que va més enllà de les diferències biològiques. Es coneix per exemple que el 8% dels problemes de salut que patim les dones de 18 a 44 anys són atribuïbles a la violència masclista de la parella, fet que representa un risc per a la salut superior a la hipertensió, el tabaquisme i l’obesitat. Se sap també que en les dones de 18 a 25 anys de l’estat espanyol ateses a l’atenció primària el 28% han patit violència sexual (43% d’elles per part de la seva parella), i que aquestes tenen tres vegades més problemes de salut que les que no han patit violència.

I què passa quan emmalaltim? Com ens cuida el sistema sanitari quan estem malaltes? A l’article anterior d’aquesta sèrie sobre Violències del sistema sanitari envers les dones, Francesca Zapater parla de com el sistema sanitari ens tracta en excés i no ens deixa tranquil·les quan estem sanes. Com ens vigila, medicalitza la nostra vida i ens vol contínuament al metge fent-nos proves i proves que demostrin que estem sanes. Això es contradiu amb el que passa quan estem malaltes.

Quan estem malaltes ens diagnostiquen més tard i ens tracten menys i pitjor que als homes. Sembla poc creïble però és cert. Autores com Mª Teresa Ruiz Cantero, Lucero Herrera, Carme Valls i d’altres, fa temps que estan investigant sobre les iniquitats que es produeixen en l’atenció sanitària a les dones amb malalties.

D’exemples n’hi ha molts, el més conegut i estudiat és el dels infarts de miocardi que es diagnostiquen menys en les dones, i a aquest fet s’atribueix en part que la mortalitat per aquesta malaltia sigui més alta en les dones que en els homes. Les dones patim infarts de miocardi amb símptomes diferents que els homes i els professionals sanitaris sovint no els reconeixen. A més, amb el mateix símptoma (dolor al pit) en els homes s’atribueix més a problema del cor i en la dona a ansietat. Les iniquitats estan presents també en l’abordatge (es fan menys tractaments quirúrgics en dones que en homes) i en la rehabilitació després d’un infart (es fa rehabilitació al 87% dels homes i només al 35% de les dones afectades). No obstant això, un recent estudi realitzat al nostre país indica millores en el tractament de les dones amb infart, fins al punt d’afirmar que “en nuestro pais el machismo diagnóstico ha terminado“.

Hi ha altres exemples de desigualtats en els tractaments. Així els treballadors sanitaris prenen menys seriosament el dolor en les dones i les tracta amb menys celeritat. Els estudis sobre tractaments quirúrgics mostren que en general s’opera més als homes, fins i tot en patologies eminentment quirúrgiques com l’apendicitis aguda i complicada. I a més l’estada hospitalària postquirúrgica és dos dies superior en homes que en dones. I aquest menor esforç terapèutic envers les dones malaltes s’inicia ja en la infantesa, on pel mateix nivell de malaltia l’ingrés hospitalari és més llarg en nens que en nenes.

Cal preguntar-se perquè passa això i les respostes no deixen dubtes que el nostre sistema sanitari reflecteix i practica les desigualtats envers les dones que imperen en la societat patriarcal. La subordinació que el gènere femení pateix a la societat es reprodueix en els sistemes sanitaris que han estat dissenyats i creats amb valors masculins i majoritàriament per homes.

Els quadres clínics i les malalties es van descriure estudiant els símptomes en homes, i, sense conèixer què passava en les dones, se’ls van aplicar els mateixos estàndards. Avui se sap que una mateixa malaltia pot presentar-se amb queixes i manifestacions diferenciades entre els sexes. Per aquest motiu es coneix parcialment i inadequadament com emmalaltim les dones.

Un fet semblant s’observa també en els tractaments, ja que les proves amb medicaments es fan habitualment en homes i els resultats s’apliquen a les dones desconeixent les possibles diferències entre uns i altres en la resposta a un determinat tractament. Un recent i paradigmàtic exemple és l’avaluació de la interacció entre el controvertit fàrmac per potenciar el desig sexual de les dones (flibanserina) i el consum d’alcohol que es va realitzar en 23 homes i 2 dones! De fet, les dones en edat reproductiva van ser excloses dels estudis dels fàrmacs per la FDA (Food and Drug Administration d’Estats Units) fins al 1993 amb l’argument de protegir a les poblacions vulnerables i els possibles danys al fetus en cas d’embaràs. Fins aquesta data no es va veure la necessitat d’incloure les dones en els assaigs clínics i tenir en compte les diferències de gènere en l’avaluació dels fàrmacs.

No obstant això, la manca de coneixement sobre les malalties en les dones i els efectes dels tractaments no expliquen totes les iniquitats dels sistemes sanitaris envers nosaltres. El dèficit de coneixement no explica perquè no se’ns creu quan tenim dolor ni quan tenim determinats símptomes, ni perquè les malalties que ens afecten més, com ara l’artrosi, les varius, l’anèmia i la migranya es menystenen, o perquè es fa menys esforç terapèutic en situacions que el requereixen. Només es pot interpretar entenent que els sistemes sanitaris, igual que la societat en el seu conjunt, ens cuida menys i pitjor que als homes quan estan malalts.

Els sistemes sanitaris i la nostra professió és una professió de cures i en el moment actual predominem les dones com a treballadores sanitàries, encara que no en llocs de decisió i gestió. Tot i que ser una professió de cures i amb moltes dones treballadores no és condició suficient per revertir les desigualtats envers les dones, és una oportunitat per posar una mirada de gènere i feminista a l’estudi de les malalties, als sabers, la investigació i les pràctiques que aconsegueixin superar les iniquitats de gènere en l’assistència sanitària. Som moltes, podem fer-ho. Podem fer que els sistemes sanitaris es transformin en sistemes igualitaris, respectuosos amb la diversitat, harmoniosos i pacífics que recordin els sistemes de les societats prepatriarcals en les que el símbol era el calze, “el calze que representa una societat pacífica de poders generadors, alimentadors i creatius que es contraposa a una societat que adora el poder letal de l’espasa”.

Maria José Fernández de Sanmamed
Sobre Maria José Fernández de Sanmamed

Mª José Fernández de Sanmamed Santos és llicenciada en Medicina i Cirurgia per la Universitat de Santiago de Compostela. Metgessa de família actualment jubilada. Ha treballat com a metgessa d’atenció primària durant 36 anys a Santa Perpètua de Mogoda i a Barcelona. Ha estat directora de l’equip d’atenció primària de Santa Perpètua. Ha format part del grup de Salut Mental de la CAMFiC. És membre del Fòrum Català d’Atenció Primària (FoCAP https://focap.wordpress.com/). Participa en moviments socials que lluiten contra l’exclusió sanitària (Pasucat http://lapasucat.blogspot.com.es/, i Jo Si Sanitat Universal http://josisanitatuniversal.cat/). Contacte: Twitter | Més articles