Per què el model de trasplantament d’òrgans espanyol és un referent a Europa

A Europa, una dotzena de països, incloent-hi Espanya, tenen un sistema de donació d'òrgans basat en el consentiment presumpte

Sònia Calvó
 
 
 
Espanya és líder en donació d'organs / ©OCATT

Espanya és líder en donació d'organs / ©OCATT

Catalunya continua al capdavant dels trasplantaments a tot el món amb 1.015 operacions l’any 2016, sobretot gràcies al fet que el nombre de donants d’òrgan morts no para d’augmentar. Des de 1979 Espanya compta amb un model basat en el consentiment presumpte, un model que han copiat altres països europeus com ara Croàcia –segon país europeu en trasplantaments–, Itàlia, França, Portugal, la República Txeca, Hongria o Àustria. Espanya ha estat líder en donació i trasplantaments durant 25 anys consecutius, arribant als 43,4 donants per milió de persones l’any 2016.

“Sempre diem, quan la gent ens pregunta què es pot fer per ser donant, que cal parlar amb la família perquè és qui tindrà l’última paraula. Tenim un consentiment presumpte, però no l’apliquem” explica el director de l’Organització Catalana de Trasplantaments (OCATT), Jaume Tort. El consentiment presumpte es basa en el fet que tothom és donant si no ha manifestat el contrari en vida. Tot i això, una vegada l’equip mèdic certifica la mort del pacient a l’hospital i valora quins òrgans es poden aprofitar, es comprova amb els familiars directes la voluntat expressada en vida del donant. Tot i que, legalment, no seria necessària aquesta entrevista amb els familiars, sempre es fa. En el cas que el difunt hagués expressat en vida la seva voluntat de donar, la família pot negar-s’hi i finalment no es duria a terme la donació. Només es duria a terme, tot i la negativa dels familiars, si el difunt hagués deixat unes voluntats anticipades o testament vital signat.

Jaume Tort és director de l'OCATT / ©SANDRA LÁZARO

Jaume Tort és director de l’Organització Catalana de Trasplantament (OCATT) / ©SANDRA LÁZARO

És per això que “la confiança dels familiars en els professionals i en el sistema sanitari és clau”, explica Jaume Tort. “Aquí hi ha un acompanyament molt directe dels professionals i la infermeria juga un paper molt important, és un valor del nostre sistema sanitari”, afegeix. Avui en dia el donant més habitual té 60 anys de mitjana i és una persona gran que mor a l’hospital. Això implica que abans de morir la persona ha estat ingressada a la Unitat de Cures Intensives (UCI), on ha pogut parlar i tenir un acompanyament molt directe amb els professionals. “Acceptem el que la família diu. No tindríem per què fer-ho però fent-ho així ens ha anat molt bé”, assegura Tort. És per això que recomana a tothom parlar amb la família perquè és qui tindrà l’última paraula. Catalunya compta amb un carnet de donant però no té validesa legal.

“El que han fet a França és facilitar el ‘no'”

Amb l’objectiu d’ incrementar el nombre de donacions i de trasplantaments, a principis de gener va entrar en vigor una nova llei a França que, igual que a Espanya, basa la donació d’òrgans en el consentiment presumpte. A diferència d’Espanya però, la llei francesa preveu que qui no vulgui ser donant pugui fer-ho constar en un registre nacional. Així el registre facilita una negativa vàlida legalment. “El que han fet a França és facilitar el ‘no'”, opina Tort: “Tot i això, entenem que intentaran fer més extraccions d’òrgans si no hi ha el document signat”. El director de l’OCATT es mostra preocupat: “Si poses tan fàcil dir que no, potser més gent s’apuntarà al no. És una via que ells han decidit utilitzar, crec que és molt administrativa, a nosaltres ni ens convé ni ens interessa”, conclou.

Croàcia, Bèlgica, República Txeca, França, Hongria, Luxemburg, Polònia i Suïssa tenen, igual que Espanya, un sistema basat en el consentiment presumpte. A escala europea, Croàcia és el segon país en nombre de donacions, per darrere d’Espanya i té un sistema exactament igual a l’espanyol. Un dels punts claus és la figura del coordinador de trasplantament, un professional de la Unitat d’Intensius que està pendent cada dia dels malalts crítics que es troben al final de la vida i que s’encarrega de trobar quins pacients podrien ser potencials donants.

Als Països Baixos, en canvi, no hi ha consentiment presumpte. Els metges han de tenir el consentiment per poder trasplantar els òrgans o teixits. Aquest fet implica que la persona, en vida, ha de registrar un consentiment en el Registre de Donants. Si no s’està inscrit com a donant, però, els familiars més propers poden donar el seu consentiment. Segons la Llei de Donació d’Òrgans, qualsevol persona a partir dels 12 anys pot inscriure’s en aquest registre i especificar quins òrgans o teixits desitja donar després de la seva mort.

A Alemanya, un dels països amb les taxes més baixes de donacions d’òrgans i teixits, la persona ha d’haver expressat la seva voluntat en vida i aquesta ha d’haver estat comunicada escrita o oralment. El consentiment del difunt o la seva família és un requisit legal essencial per a l’extracció d’òrgans i teixits.

L'OCATT és l'organització responsable de planificar, ordenar i coordinar les activitats relacionades amb l'extracció, la conservació, la distribució, el trasplantament i l'intercanvi d'òrgans i teixits / Jordi Play

L’OCATT és l’organització responsable de planificar, ordenar i coordinar les activitats relacionades amb l’extracció, la conservació, la distribució, el trasplantament i l’intercanvi d’òrgans i teixits / Jordi Play

Quan el transplantament depèn d’una assegurança

Als Estats Units els trasplantaments són gestionats per cada estat i per organitzacions sense ànim de lucre. A diferència d’Espanya però, on el sistema públic cobreix tot el cost, als EUA els programes públics només cobreixen el trasplantament de ronyó. En el cas de necessitar qualsevol altre òrgan, o el pacient receptor disposa d’una assegurança privada o dels diners suficients, o no es realitzarà l’operació. Ara, amb el canvi de govern de Barack Obama a Donald Trump, això es podria accentuar encara més. El president sortint, Obama, ha publicat recentment un article a la New England Journal of Medicine on avisa del risc real que 22 milions de persones que ara tenen cobertura sanitària bàsica en deixin de tenir.

A diferència dels països europeus, als EUA en contades ocasions posen en contacte donant i receptor. Sí que es reconeix molt, però, la figura del donant a través d’actes o reconeixements escrits. A Europa, en canvi, la cultura és molt més discreta i sempre anònima. Al món hi ha més d’una cinquantena de Societats de Trasplantaments.