El càncer de mama amb ulls de dones metgesses

La tirania del pensament positiu

El diagnòstic d'una malaltia greu trastoca la vida de qui la pateix. Però la manera de viure la malaltia és necessàriament diferent per a cada persona, com ho és viure la vida

Francesca Zapater
 
 
 

Quan una persona ha de fer front a un problema de salut greu és freqüent que escolti frases del tipus: “tu pots”, “no et rendeixis mai”, o “per curar-te cal que estiguis animada”. Són missatges que intenten donar coratge però que no sempre sintonitzen amb els sentiments de la persona malalta, a la qual es demanen actituds quasi heroiques.

Cada persona rep, viu i conviu amb la malaltia d’una manera diferent, en funció de les seves característiques de personalitat, les experiències amb anteriors trastorns, les seves condicions socials culturals o ideològiques. Cada societat té, també, formes particulars d’interpretar-la i de conjurar la negació de la mort. Les diferents civilitzacions i cultures creen els seus propis mites i versions que busquen donar significat a la malaltia i al patiment. La noció de càstig i la consegüent resignació que han propugnat durant molt temps algunes religions, ha estat substituïda en les societats industrials per teories que busquen en les característiques psicològiques de les persones una relació causal amb el càncer i amb la seva curació.

El pensament positiu és un corrent de pensament desenvolupat a partir de la segona meitat del segle passat amb gran força als Estats Units, i que s’aplica al món dels negocis, la medicina i la psicologia, entre altres. Es basa en la consideració que la millora de la vida depèn d’un mateix i que es pot triomfar sobre els obstacles, els quals es plantegen com a reptes, més que com a dificultats. Si una persona té les actituds, les capacitats i les habilitats adients i suficients podrà obtenir èxit social, econòmic i de salut.

Oriol Quintana, en el seu llibre Filosofia per una vida pitjor analitza aquest corrent de pensament, el qual considera ple d’ideologia individualista. Diu que atribueix als individus la capacitat de ser millors i de ser feliços, al marge de les condicions socials en què viuen, i per tant, deslliura la societat i els poders de la responsabilitat del patiment de les persones i desmobilitza qualsevol possibilitat de canvi social. Per contra, no ajuda a acceptar la realitat i la frustració, ni a viure millor. L’autora nord-americana Bàrbara Ehrenreich, en el seu llibre Somriu o mor. La trampa del pensament positiu ha criticat que darrere d’aquest pensament hi ha determinades motivacions econòmiques i ideològiques vinculades amb el model neoliberal i els seus grups de poder.

Sectors importants de la psicologia positiva, contra tota evidència científica, com denuncia James Coyne i altres autors, han defensat que existeix una relació entre un estat mental positiu i la salut, particularment en les malalties del sistema autoimmune i el càncer. Aquesta creença és àmpliament acceptada a la nostra societat, es difon a través de les xarxes socials i es troba a la base de la literatura d’autoajuda. A vegades, està essent utilitzada de manera irresponsable en algunes teràpies dites alternatives en persones malaltes de càncer.

El diagnòstic d’una malaltia greu trastoca la vida de qui la pateix. Suposa l’entrada brusca en un món nou i desconegut. Però la manera de viure la malaltia és necessàriament diferent per a cada persona, com ho és viure la vida. Haurà de fer front al dolor, a les renúncies, als dubtes, a la incertesa de l’evolució, a les possibilitats limitades del tractament o a l’impacte emocional que produeix. El diagnòstic de càncer no et transforma en superheroi. Pot mobilitzar forces, energies i recursos, però també pot posar en evidència les limitacions, les dificultats, les inseguretats o les pors que tots tenim. Tot allò que ens fa humans. I finalment ens despulla davant la imperfecció i la finitud de la vida.

El càncer de mama femení ha estat un dels camps on s’ha aplicat més extensament el pensament positiu. En posar l’accent en la importància de l’actitud de les dones per a la curació del tumor (i per a la prevenció, basada únicament en la pràctica de mamografies) es desvia l’atenció sobre les seves causes i les possibilitats d’evitar-lo. La majoria de càncers de pit tenen el seu origen en factors ambientals, que queden desplaçats del debat públic quan aquest se centra en les actituds i en les capacitats psicològiques com a factors de guariment.

En les últimes dècades aquesta malaltia ha deixat de ser un tabú i se li ha donat una gran visualització. Això ha permès crear consciència social sobre el seu impacte en la salut de les dones i promoure moviments i xarxes de suport a les afectades. L’enfocament predominant per posicionar les dones front la malaltia i de les accions de suport que es promouen està en la línia del pensament positiu. S’expressa en missatges del tipus “tu et pots curar” o en l’imperatiu “t’has de posar guapa”, malgrat els estralls que es poden produir en el cos. En certa manera es banalitza la malaltia i s’infantilitza les dones en negar la gravetat de la situació i escatimar el discurs que cadascú ha de construir entorn la seva experiència vital. I si no hi ha curació? I si una no vol o no té ganes d’estar guapa? I si una no pot o no sap estar contenta i només sent ràbia i desesperació? I si la domina la por a la mort? Aleshores és molt fàcil sentir-se culpable de no estar a l’altura de les exigències de l’entorn. Aleshores es produeix exclusió, major soledat i més patiment. És des de l’acceptació i no des de la negació, des del reconeixement de les particularitats de cada dona i no des de l’estandardització de la resposta, que podem trobar la millor manera d’acompanyar i confortar les afectades.

Susan Sontag, als anys 70 del segle passat, ja ens va parlar de la utilització de la malaltia com a metàfora i també ens va dir que la forma més saludable d’estar malalt és la resistència al pensament metafòric que les societats industrials han construït entorn el càncer i que dóna idea de les dificultats que tenim per assumir la malaltia i la mort.

Benvingut sigui el pensament positiu que reforça, que potencia els recursos personals, que mantén l’esperança des de l’acceptació de la malaltia, que ens fa fortes davant les dificultats. Però, alerta quan es transforma en tirania, quan imposa una manera de viure la malaltia, quan la nega i ens enganya, ens debilita i ens abandona quan les coses van maldades.

Francesca Zapater
Sobre Francesca Zapater

Francesca Zapater Torras. Llicenciada en Medicina i Cirurgia l'any 1976 per la Universitat de Barcelona. Jubilada. Ha treballat com a metgessa d'atenció primària a Martorelles, Montmeló i Vilanova del Vallès. Ha estat tutora de Medicina Familiar i Comunitària, directora de l'Equip d'Atenció Primària Montornès-Montmeló, ha format part del Grup de Qualitat de la CAMFIC i ha estat presidenta del Fòrum Català d'Atenció Primària (FoCAP) de 2011-2015. Actualment és membre de la junta directiva de FoCAP i membre del Comitè d'Ètica Assistencial del Vallès Oriental Centre. Contacte: Twitter | Més articles