ATENCIÓ PRIMÀRIA I COMUNITÀRIA: ELS CANVIS NECESSARIS

(VI) Carrera i desenvolupament professional

S’ha anat consolidant aquesta dinàmica, tolerada per molts però no per això menys perversa: un metge, després de finalitzar la seva especialització en MFiC als 26-30 anys i incorporar-se a una plaça en un equip APiC, ha d’assumir que ja ha arribat al vèrtex de la seva carrera

Amando Martín Zurro
 
 
 

Quan es va dissenyar a mitjan anys 80 la reforma de l’atenció primària una de les absències més significatives va ser la falta de desenvolupament d’unes directrius clares en el camp de la carrera i desenvolupament professional. Es va assumir que els metges de família i altres professionals s’haurien de conformar i limitar-se a actuar com a assistencials de base o, en el millor dels casos, com a coordinadors o directors d’un equip de salut o atenció primària.

Al llarg de tots aquests anys s’ha anat consolidant aquesta dinàmica, tolerada per molts però no per això menys perversa: un metge, després de finalitzar la seva especialització en Medicina Familiar i Comunitària (MFiC) als 26-30 anys i incorporar-se a una plaça en un equip d’Atenció Primària i Comunitària (APiC), ha d’assumir, excepte en l’esmentat abans, que ja ha arribat al vèrtex de la seva carrera. Pot ser tutor o fins i tot professor universitari però laboralment, en la seva empresa, no pot progressar més. Aquesta situació comporta que el citat professional hagi d’acceptar que des del moment del seu ingrés fins a la seva jubilació desenvoluparà exactament la mateixa activitat tant des d’una perspectiva quantitativa com qualitativa. Ningú pot negar que aquesta falta de perspectiva de progrés professional és una clara font de desmotivació que ja va ser percebuda fa molts anys.

Concretament a principis dels anys 90 el Dr. Lluís Monset i jo mateix presentem al llavors màxim responsable de l’Institut Català de la Salut Dr. Xavier Pomés una proposta de carrera professional per als metges d’APiC estructurada en quatre nivells. Proposta en la qual es descrivien els canvis en les funcions, tasques i remuneracions que haurien d’afectar a aquells que anessin superant els requisits necessaris per anar progressant en els citats nivells.

Els lectors interessats a consultar la proposta poden fer-ho en el número de 15 de setembre de 1993 de la revista Atenció Primària (12:233-6). Crec que no cal assenyalar-los la destinació que va tenir aquesta proposta i el d’unes altres que es van publicar posteriorment en diferents mitjans. El desinterès per avançar en el disseny d’una carrera professional atractiva per als professionals d’APiC ha estat una conducta constant de tots els responsables polítics sanitaris estatals i autonòmics.

Tothom està d’acord que un bon disseny de la carrera professional ha d’incidir de forma positiva sobre la motivació dels col·lectius d’APiC, en risc des de fa temps per motius diversos però gairebé sempre relacionats amb l’absència d’aquella, entre els què podem destacar els següents punts:

  • Sobrecàrrega assistencial
  • Problemes en l’organització del treball i caràcter rutinari del mateix
  • Manca d’autonomia
  • Prestigi social insuficient
  • Compensació econòmica insatisfactòria
  • Falta d’objectius clars en el treball
  • Absència de relació entre qualitat del treball desenvolupat i progrés professional
  • Reconeixement insuficient i no personalitzat de les activitats docents i de recerca
  • Manca de perspectiva clara sobre el propi futur professional en el sistema

Aquests descoratjadors antecedents ens condueixen fins avui, temps en què els professionals d’APiC segueixen sense poder disposar d’una carrera professional que mereixi tal nom, situació que cal corregir, juntament amb altres factors rellevants, per fer un gir de 180 a la desmotivació progressiva en la que estan caient des de fa temps.

L’absència d’una veritable carrera es combina amb els problemes i indefinicions que afecten el desenvolupament professional continu (DPCi) dels components de l’APiC. Els professionals d’aquest àmbit tenen majors dificultats que els seus col·legues hospitalaris per accedir a activitats de formació continuada així com als altres tipus d’actuacions que integren el desenvolupament continu. Aquestes dificultats es deriven sobretot del context laboral desfavorable existent en l’APiC i, en determinats casos, de circumstàncies de l’entorn com l’aïllament. Però sent importants aquests factors generadors de dificultat no es pot oblidar que els principals cal situar-los en l’escàs nivell de prioritat que concedeixen els gestors d’APiC de les entitats proveïdores a aquesta faceta professional. Existeix encara un estat d’opinió molt estès sobre la poca necessitat de potenciar el desenvolupament professional continu en aquest camp.

Aquestes dificultats i l’absència de carrera professional són factors íntimament relacionats i que es potencien entre si perjudicant directament a tots els components de l’APiC. Ha arribat el moment de deixar de tolerar una situació que contribueix a aprofundir en la desmotivació dels professionals. També és necessari que les societats científiques i les organitzacions sindicals deixin de mirar cap a un altre costat i valorin que la millora de la situació personal i professional dels seus membres demana reivindicar l’engegada d’iniciatives sòlides, ben construïdes i viables, en aquest terreny.

Amando Martín Zurro
Sobre Amando Martín Zurro

Amando Martín Zurro (Valladolid 1945). Doctor en Medicina i Cirurgia. Especialista en Medicina de Família i Comunitària i Medicina Interna. Director de la càtedra Docència i Investigació en Medicina de Família (UAB 2001-2007). Coordinador General del Programa de Medicina de Família i Comunitària de Catalunya (1995-2008). Co-Director del Pla d’Innovació d’Atenció Primària i Salut Comunitària del Departament de Salut (2007- 2010). Director de l’Àrea de Formació i Desenvolupament Professional del Institut d’Estudis de la Salut de la Generalitat de Catalunya (2004-2008). Editor de la revista Atención Primaria i del programa FMC. Soci d’Honor de les societats espanyola i catalana de Medicina de Família i Comunitària. Medalla Josep Trueta al mèrit sanitari (2015). Premi a l’Excel·lència Professional del Col·legi de Metges de Barcelona (2006). Editor i autor de múltiples llibres i articles científics. Contacte: Twitter | Més articles

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*